La independència dels altres

Un argument recurrent en contra de la independència és aquell que diu que això de voler independitzar-se és un anacronisme, perquè es veu que estem en una època en què tot tendeix a la unió, a la globalització, a la supressió de fronteres. Segur que és així? Si repassem la història, veurem que en els darrers vint anys s’han independitzat uns 25 països, la meitat dels quals a Europa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap estat que hagi decidit deixar de ser-ho. No ens enganyem, qualsevol comunitat amb consciència col·lectiva diferenciada aspira a ser políticament independent. O bé els que fan servir aquest argument en contra del nostre dret de decidir voldrien que Espanya es convertís en una regió de França, posem per cas? Sincerament, si ningú no renuncia a la independència deu ser perquè és quelcom important.

Ni ase ni bèstia en imatges

Que algú et llegeixi i et digui que li agrada el que escrius és fantàstic. Ara bé, que algú, a més a més, s’atreveixi a interpretar-te a la seva manera per mitjà d’una altra forma d’expressió creativa no té preu. I això és justament el que ha fet la Neus Arnan, fotògrafa professional i una bona amiga, que va acceptar el repte de convertir els contes del meu recull Ni ase ni bèstia en fotografies. I empro la paraula repte perquè els contes no són precisament històries de caire costumista que siguin més o menys copsables a través de l’objectiu d’una càmera. Ben a l’inrevés, el surrealisme que els impregna l’obligava a fer-se’ls seus, a despullar-los de tota lectura convencional i a extreure’n una essència que, aleshores sí, ella pogués aconseguir sintetitzar en una imatge. I ho ha aconseguit. Si els contes ja oferien diverses interpretacions, les fotografies n’hi han afegit un munt més i m’han obligat, a mi, a repensar-ne sovint el significat més profund. De fet, va ser en una conversa que vam mantenir mentre lligàvem històries i imatges que vaig prendre consciència d’un fil conductor gairebé ocult que unia tots els contes: el difícil equilibri entre la passió revolucionària, en el sentit etimològic del terme, i la incapacitat col·lectiva de bastir aquesta revolució d’una manera coordinada, real. No debades les cites del principi del llibre són les que són. Pere Calders reduint a l’absurd un determinat desig revolucionari, George Orwell narrant la història d’una revolució fallida. Com deia Gandhi, facis el que facis, serà insignificant, però és important que ho facis. Eppur, si muove, doncs. En tot cas, teníem unes històries amb imatge, o bé unes imatges amb història, i volíem compartir-les. I res millor que fer-ho mitjançant un bloc, Ni ase ni bèstia, en el qual anirem penjant els contes i les fotografies. Esperem que el gaudiu. Per nosaltres ha estat, si més no, una insignificança important.

La llarga nit encantada

La nit del 25 d’abril de l’any 1707 una ombra va recórrer les contrades d’un vell país. Des de les boscúries de les terres del nord fins als camps de tarongers del sud, des del gran riu de ponent fins a les illes mig perdudes en la mar, tot fou cobert per grises nuvolades que ocultaren la claror d’uns estels que els servien de guia. I des d’aquell precís instant, com per art d’encanteri, la gent del país deixà de somiar. Les nits esdevingueren buides, monòtones, idèntiques les unes a les altres. I no només això! La gent fins i tot oblidà que havia sabut somiar. La paraula somni desaparegué del seu vocabulari, caigué en desús, i ningú no se n’adonà. Ningú.

O, més ben dit, quasi ningú. I és que conten que, en una de les més altes muntanyes d’aquell país, hi vivia una anciana, solitària, que escapà de l’embruix. Potser perquè hom l’anomenava, precisament, la bruixa. La bruixa del castell. La bruixa Margot. Sempre lluny de pobles i ciutats, els camperols de la contrada sols la veien de tant en tant acompanyada d’algun animal feréstec i traginant pesadament un sac. «Què hi deu haver a dins?», es demanaven els camperols, curiosos. Però ningú no s’atrevia a preguntar-l’hi. Ningú no s’atrevia a acostar-se-li.

Justament aquella nit en què la gent deixà de somiar, la bruixa s’havia despertat sobtadament fruit d’un esgarip que venia de les més boscoses fondalades. Atenta al silenci que tot seguit omplí l’aire, la bruixa sentí  una veu i, en atansar-se al finestral de la seva habitació, sols veié una ombra, immensa, com d’una au, d’on semblaven brollar unes misterioses paraules... «Sols tu tens l’enuig de mil mentides gravat amb ferro roent, alça l’esguard, vés doncs als confins d’aquesta estranya terra i recull allò que els elements et daran perquè ho duguis al centre, on t’espera l’escollit.». Desconcertada, la bruixa es vestí d’una revolada, prengué el sac, que sempre havia arrossegat sense portar-hi res, i desfilà per la muntanya fins a albirar un viarany que menava cap al nord.

Dies i nits caminà la bruixa, els seus passos encarats vers la gran serralada, sabedora d’un recer acollidor. I finalment la veié, imponent, en flames. Li costà molt de trobar un pas per creuar-la, presa com estava del foc desbordat, però finalment albirà una drecera que li permeté arribar a l’altra banda dels cims, on trobà allò que cercava, el foc primer. Amb la mà l’encalçà i el desà, convençuda, dins l’immens sac. I, com per art d’encanteri, el sac apaivagà la fúria i convertí la flama en lleu guspira. Ja en tenia un.

Després d’una nit al ras, la bruixa reprengué la ruta, ara davallant les carenes que anaven a raure al mar. Arribada a la costa, pujà a una antiga barca mig abandonada i començà a remar cap al sol naixent. Ni una hora havia passat que la bruixa albirà una illa. Era la que cercava? No en tingué cap dubte, car milers de dones feinejaven a la vora del mar. En veure-la arribar, les dones de l’illa li oferiren aliments i aigua fresca, i la bruixa, en tastar aquella aigua tan pura, sabé que havia trobat un altre dels elements perduts i decidí desar-la al sac.

La mar fou de nou el seu únic aliat. El viatge de retorn, però, fou més mogut, puix onades gegantines intentaren esberlar la barca, vents huracanats l’empenyeren en direccions equivocades i pluges torrencials estigueren a punt de fer-li perdre el valuós sac. Tanmateix, la bruixa aguantà amb fermesa el timó i hores després albirà la sorra blanca de les terres del sud. Era una terra única, habitada només per cerdets, que no dubtaren de regalar a la bruixa un bocí d’aquelles contrades: una roca que servia per protegir-los dels éssers del mar.

Exhausta però delerosa d’arribar, la bruixa emprengué la darrera recerca. Seguint la ruta que marcava el sol, deixà enrere la mar, travessà els camps de fruiters i arribà prop d’on la sorra indicava la fi d’aquell país. Esguardà a totes bandes, furgà entre els matolls i pujà els turons a la recerca d’un senyal, però res de res, enlloc no veié el darrer element. I aleshores el sentí. En la llunyania, un immens drac alat avançava ràpidament vers el turó on la bruixa jeia. Sols li calgué esperar que l’animal enfollit li passés pel damunt per poder, amb un gest ràpid, caçar-ne un alè i fermar-lo dins del sac. Ja el tenia. Després del llarg viatge havia aconseguit fer-se amb un bri de cada element. Tots ben guardats. Ara només li mancava arribar al centre del país i esperar l’escollit.

El viatge de tornada li fou feixuc, ja que el sac, ple a vessar del foc, l’aigua, la terra i l’aire, era difícil de moure. Fou gràcies al riu, que davallava amb fúria, que pogué avançar vers aquell destí anhelat. Quan el corrent s’apropà al darrer blau, la bruixa s’aferrà a una branca mig penjada sobre el corrent i, empenyent el sac, aconseguí arribar fins a la riba. I allí el veié. Dret, ferm i expectant, ell. No els calgueren paraules, i el noi, talment com si ho hagués fet mil vegades, s’acostà al sac, l’obrí i en sortí un eixam d’espurnes brunzint al seu voltant i desprenent una llum de colors que anà a fondre’s més amunt dels núvols. I en aquell precís instant, els habitants d’aquell país que havia deixat de somiar recuperaren el do perdut.

D’aquesta història ja fa molts anys, però si aneu a raure a aquell país, encara podreu veure que els seus ulls desprenen una claror especial, la que els confereix saber que el somni és possible.

Nota: podreu llegir el revers d'aquesta història en aquest enllaç.

Els petits detalls

Les nostres mirades es creuaren i vaig veure en els teus ulls una brillantor diferent, un espurneig latent. I aleshores, en alçar la vista, vaig adonar-me que aquell era el carrer del Bellesguard i tot prengué un nou matís.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Els independentistes que estan tot el dia criticant els altres independentistes són uns pesats. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Sí, ja sé que hi ha independentistes per a tots els gustos. N’hi ha que són partidaris de tirar pel dret i proclamar la independència i després ja ho trobarem. D’altres opten per anar construint una majoria social que hi sigui favorable i tot seguit convocar un referèndum, amb el permís de l’estat espanyol o sense. I d’altres, malgrat desitjar-la, prefereixen centrar-se en allò que anomenen fer país, a veure què passa. Un objectiu compartit, doncs, però estratègies ben diferenciades, tant, que de vegades es fan mútuament incomprensibles i sorgeixen discussions i desqualificacions entre uns i altres. No és que no entengui aquests enfrontaments, prou lògics, però em sembla que seria molt més útil deixar-los de banda i dedicar-nos a treballar per la independència. Que hi ha molta feina! Cadascú a la seva manera, d’acord, però amb la voluntat compartida de fer entendre a aquells catalans que encara no ho veuen clar –que són molts–, que l’única sortida per a la nostra economia, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat és esdevenir un estat independent. I és que, mentre ens dediquem a criticar-nos, Espanya i França van fent. O desfent, més ben dit.

L'empremta històrica en la llengua

Si el mot setembre prové de set, octubre de vuit, novembre de nou i desembre de deu, per què són, respectivament, el novè, desè, onzè i dotzè de l’any? Molt senzill. Resulta que els romans, que van ser els encarregats d’anomenar-los, començaven el calendari pel març, que dedicaven a Mart, seguit d’abril, dedicat a Apru, nom etrusc de la deessa grega Afrodita, maig a la deessa grega Maia i juny a la deessa Juno. I a partir d’aquest, els numeraven: quintilis, després canviat per juliol en honor a Juli Cèsar; sextilis, que també fou modificat, en aquest cas per Octavi August en persona, que no volia ser menys que Juli Cèsar i va dedicar-se l’agost; i, tot seguit, ja sí, setembre, octubre, novembre i desembre, dels quals es mantenen els noms originals. Gener i febrer, per la seva banda, van ser dedicats al déu Janus i a les februa, unes festes de purificació. I, per cert, quintilis i sextilis tenien 30 dies, però quan els van canviar el nom, i volent demostrar el poder dels emperadors als quals els dedicaven, van passar a tenir-ne 31, manllevant-los de febrer, que va restar amb 28. Bé, menys quan en té 29, fruit de l’ajustament que cal fer degut als 365,24 dies que realment té l’any solar. L’empremta de la història en el calendari i en la llengua.