dimecres, 30 de novembre del 2011

Des del sud


Des del rovellet de l’ou d’Elx
Joan-Carles Martí i Casanova
Voliana Edicions, juliol de 2011

Endinsar-nos en el rovellet de l’ou d’Elx de la mà de Joan-Carles Martí i Casanova, un dels grans coneixedors de la realitat sociolingüística de l’extrem sud del país, és possiblement la millor manera de descobrir la vitalitat de la llengua en les comarques més meridionals del País Valencià. El llibre, magníficament escrit, és un recorregut per unes terres que massa sovint són del tot desconegudes, ja no només a Catalunya o a les Illes, sinó també per molts valencians, que les classifiquen indestriablement sota la denominació d’alacantines. Precisament, evidenciar la forta personalitat cultural i lingüística del Camp d’Elx, marcant certa distància amb la capital provincial que Espanya es tragué de la màniga l’any 1833, és un dels punts centrals del llibre, perquè les reticències a dir-nos alacantins han estat sempre molt fortes als espais amb una vitalitat més alta del català havent eixit de l’Alacantí.
D’entre les moltes reflexions de l’autor, llicenciat en traducció i interpretació, és especialment interessant la que fa en el capítol Traduccions per a catalans i traduccions per a valencians: denominacions i unitat, en el qual denuncia l’actitud de la Generalitat Valenciana d’arraconar qualsevol forma que pugui sonar massa catalana –llegiu-hi catalana del Principat–, encara que algunes d’aquestes formes siguin també genuïnament valencianes. I és que, tal com explica, som davant d’un secessionisme tou de baixa volada que fa crida als usos més particularitzats i agònics alhora que apel·la a uns usos dialectals que siguen d’unes comarques centrals molt clares. És a dir, la dialectalització i l’establiment de modalitats regionals tancades. Com a resposta, l’autor proposa l’estàndard català central fort, que permet als traductors viure no tan sols en català sinó del català. És del tot factible mantenir la denominació valencià, emprada des de fa segles, amb el reconeixement mundial d’un únic nom per a la llengua. I ho rebla afirmant que a qui no li semble neutra la denominació catalana (...) té un problema psicològic greu. Un problema que no tenen els que diuen anglesa malgrat no viure a Anglaterra. De nou la psicologia ens pot ajudar a entendre una mica més la nostra comunitat lingüística.
Des del rovellet de l’ou d’Elx és, doncs, un passeig apassionant per a qualsevol català que vulgui conèixer la situació de la llengua al sud dels Països Catalans, molt especialment per als valencians i els catalans del Principat. Per als primers, per entendre com és el país que hi ha sota la línia Biar-Busot; per als segons, per adonar-se que a l’altra banda del Sénia la llengua no és quelcom residual i font de conflictes, ans l’expressió viva de la continuïtat d’un mateix poble que malda per fer-se veure i assolir, així, la normalitat.

David Vila i Ros
Publicat a L’Escletxa, tardor 11

dilluns, 28 de novembre del 2011

Fidelitat lingüística i poliglotisme passiu


Poliglotisme passiu i altres escrits
Delfí Dalmau i Gener
Voliana Edicions, octubre de 2010

Amb la reedició del clàssic de la sociolingüística Poliglotisme passiu, de Delfí Dalmau i Gener, la nova editorial Voliana fa tota una declaració de principis, evidenciant la seva voluntat de publicar obres que ajudin a fer del català una llengua normalitzada, desacomplexada i sobirana.
Poliglotisme passiu fou publicat per primera vegada fa prop de vuitanta anys i l’eix central de l’argumentació que s’hi fa és la defensa aferrissada de l’aprenentatge passiu de diverses llengües, és a dir, aprendre a entendre altres llengües, en contraposició a l’habitual poliglotisme actiu, que pretén que aprenguem a parlar-les. I és que, segons l’autor, difícilment podrem arribar a dominar una llengua com ho fa un parlant nadiu i, a més, l’aprenentatge d’aquestes llengües provocarà interferències en la manera com parlem la pròpia. Dalmau introdueix el concepte de superposició lingüística, existent en territoris que no disposen d’estat propi i en els quals una llengua forastera s’ha sobreposat a la pròpia, relegant-la a una posició de submissió lingüística. Amb un munt d’exemples, l’autor demostra que hi existeix una forta pertorbació lingüística, ja no només sobre la llengua minorada, sinó també sobre la dominant. Les interferències mútues empobreixen, doncs, ambdues llengües. Per tant, si volem preservar la genuïnitat de cada llengua hem de donar preferència exclusiva, en un primer estadi, a l’aprenentatge de la llengua pròpia i, posteriorment, afavorir la comprensió d’altres, sense pretendre’n el domini actiu. És, en certa manera, el mateix plantejament que actualment fa el professor catalanòfil Til Stegmann amb el seu programa Eurocomrom. Si aprenguéssim els mecanismes que ens ajuden a entendre llengües properes, no ens caldria saber parlar-les per poder comunicar-nos amb els nadius d’aquestes llengües; nosaltres els parlaríem en la nostra llengua, ells en la seva, i ens entendríem perfectament.
L’assaig introdueix també altres reflexions la vigència de les quals és del tot indubtable. Denuncia, per exemple, la indignitat anticatalana que solen oposar els catalans als estrangers que volen aprendre el català, parlant-los sempre castellà per més que els estrangers puguin comprendre el català i vulguin aprendre’l, (...) aquest fet vergonyant que revela fins a quin punt ens havem junyit i avesat a l’imperialisme castellanista. I parlant d’una persona d’origen sud-americà, es donava el cas monstruós que ell parlés en català amb gran esforç i els catalans li parlessin en castellà. L’autor, enutjat davant d’aquest fet, es demana ¿Quan serà que una mal entesa cortesia, un excés ridícul i indigne de provincialisme, deixarà de trair els nostres deures de poble amb llengua pròpia?. Una pregunta plenament vigent.
Poliglotisme passiu i altres escrits es complementa, com el títol indica, amb una sèrie de textos addicionals de l’autor, entre els quals destaca el Document del professor català Delfí Dalmau al polític espanyol Manuel Azaña, en el qual li proposa que l’estat espanyol imiti el model belga i assumeixi directament la política lingüística del català, reconeixent-lo com a única llengua oficial a Catalunya. Aquest centralisme lingüístic resoldria les mancances del que ell anomena la solució federalista que s’està aplicant en aquell moment i, alhora, evitaria la solució separatista, que és la que hom reclama quan no es presenta cap solució raonable per a salvar la personalitat. Gairebé vuitanta anys després, s’ha demostrat que Espanya no està disposada a buscar aquesta solució raonable, de manera que la independència és l’única sortida possible si volem normalitzar la llengua. Tanmateix, les reflexions de Delfí Dalmau i Gener continuen sent ben vàlides. Si volem que el català tingui preferència en tots els espais d’ús, hem d’aprendre a practicar el bilingüisme passiu, és a dir, encara que no ens parlin en català, nosaltres no hem de deixar de fer-ho.

David Vila i Ros
Publicat a L'Escletxa, tardor 11

dimarts, 22 de novembre del 2011

Per entendre'ns

L’escena és dantesca, fruit d’un maquiavelisme d’arrel freudiana, mig sàdic mig masoquista, sense cap mena de reminiscència d’aquell amor platònic basat en un equilibri aristotèlic que no es conformava amb experiments cartesians i que, sense arribar a fer cap boicot, denunciava estètiques hitlerianes i tics franquistes mentre reivindicava línies dalinianes i històries shakespearianes, una passió que, kafkianament, feia dels noms propis denominacions públiques, quasi socialitzades, i que ho continuarà fent a despit del ruixat que cau amb insistència des de fa més de 300 anys.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Els noms dels dies


Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

dimecres, 9 de novembre del 2011

I malgrat la pluja

Sí, malgrat la pluja, que va estar a punt de caure durant tota la tarda de dissabte, la sala de Can Capablanca va omplir-se de gom a gom per assistir a l’estramp jam del Correllengua de Sabadell. Moltes persones van animar-se a sortir i recitar un poema mentre els músics improvisaven un acompanyament adient. Per part meva, el conte El poble que perdé sa llengua, del meu recull Ni ase ni bèstia, una història que va semblar-me adient, tenint en compte que el Correllengua pretén, justament, evitar que el català vagi quedant arraconant i que, per contra, esdevingui una llengua plenament normalitzada als Països Catalans. Cultura, llengua, reivindicació, independència.

divendres, 4 de novembre del 2011

L'arma dialèctica


ETA ha abandonat la lluita armada. Ja era hora. Francament, a banda d’una aberració, era tot un anacronisme, com ho són les lluites de gladiadors o la monarquia. L’esquerra abertzale ha fet una gran feina reconduint tots els seus esforços cap a la via política i democràtica i ara és l’hora del debat serè, el moment de posar fil al conflicte polític i avançar vers l’exercici del dret a l’autodeterminació d’Euskal Herria. No deien els estats espanyol i francès que era l’escenari de violència el que impedia tota mena de diàleg? Doncs ara ja poden enraonar. Tot i que, ara que hi penso, als Països Catalans fa una pila d’anys que no hi ha lluita armada i, tanmateix, continuen negant-nos el dret de decidir. Potser, simplement, resulta que els més mancats de cultura democràtica són ells. I sí, ja sé que ETA ha de destruir els arsenals i dissoldre’s perquè tot sigui creïble. Però em sembla que, quan passi, l’única solució pacífica i democràtica serà que l’estat espanyol també renunciï a la violència, destrueixi les seves armes i es dissolgui.