Des del sud

 

Des del rovellet de l’ou d’Elx

Joan-Carles Martí i Casanova

Voliana Edicions, juliol de 2011

Endinsar-nos en el rovellet de l’ou d’Elx de la mà de Joan-Carles Martí i Casanova, un dels grans coneixedors de la realitat sociolingüística de l’extrem sud del país, és possiblement la millor manera de descobrir la vitalitat de la llengua en les comarques més meridionals del País Valencià. El llibre, magníficament escrit, és un recorregut per unes terres que massa sovint són del tot desconegudes, ja no només a Catalunya o a les Illes, sinó també per molts valencians, que les classifiquen indestriablement sota la denominació d’alacantines. Precisament, evidenciar la forta personalitat cultural i lingüística del Camp d’Elx, marcant certa distància amb la capital provincial que Espanya es tragué de la màniga l’any 1833, és un dels punts centrals del llibre, perquè les reticències a dir-nos alacantins han estat sempre molt fortes als espais amb una vitalitat més alta del català havent eixit de l’Alacantí.

D’entre les moltes reflexions de l’autor, llicenciat en traducció i interpretació, és especialment interessant la que fa en el capítol Traduccions per a catalans i traduccions per a valencians: denominacions i unitat, en el qual denuncia l’actitud de la Generalitat Valenciana d’arraconar qualsevol forma que pugui sonar massa catalana –llegiu-hi catalana del Principat–, encara que algunes d’aquestes formes siguin també genuïnament valencianes. I és que, tal com explica, som davant d’un secessionisme tou de baixa volada que fa crida als usos més particularitzats i agònics alhora que apel·la a uns usos dialectals que siguen d’unes comarques centrals molt clares. És a dir, la dialectalització i l’establiment de modalitats regionals tancades. Com a resposta, l’autor proposa l’estàndard català central fort, que permet als traductors viure no tan sols en català sinó del català. És del tot factible mantenir la denominació valencià, emprada des de fa segles, amb el reconeixement mundial d’un únic nom per a la llengua. I ho rebla afirmant que a qui no li semble neutra la denominació catalana (...) té un problema psicològic greu. Un problema que no tenen els que diuen anglesa malgrat no viure a Anglaterra. De nou la psicologia ens pot ajudar a entendre una mica més la nostra comunitat lingüística.

Des del rovellet de l’ou d’Elx és, doncs, un passeig apassionant per a qualsevol català que vulgui conèixer la situació de la llengua al sud dels Països Catalans, molt especialment per als valencians i els catalans del Principat. Per als primers, per entendre com és el país que hi ha sota la línia Biar-Busot; per als segons, per adonar-se que a l’altra banda del Sénia la llengua no és quelcom residual i font de conflictes, ans l’expressió viva de la continuïtat d’un mateix poble que malda per fer-se veure i assolir, així, la normalitat.

David Vila i Ros

Publicat a L’Escletxa, tardor 11