L’escena és dantesca, fruit d’un maquiavelisme d’arrel freudiana, mig sàdic mig masoquista, sense cap mena de reminiscència d’aquell amor platònic basat en un equilibri aristotèlic que no es conformava amb experiments cartesians i que, sense arribar a fer cap boicot, denunciava estètiques hitlerianes i tics franquistes mentre reivindicava línies dalinianes i històries shakespearianes, una passió que, kafkianament, feia dels noms propis denominacions públiques, quasi socialitzades, i que ho continuarà fent a despit del ruixat que cau amb insistència des de fa més de 300 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada