Transgredir és la resposta

Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional
Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.)
Afers, març de 2010

Alexis de Tocqueville, liberal francès del segle XIX, deia que, per conèixer bé un país, cal visitar-ne les presons, ja que la manera com s’hi tracta els presos és tal com es tractarien tots els ciutadans si el poder de l’estat no tingués cap límit. Si bé aquesta afirmació pot semblar excessiva actualment, l’adaptació que en fa Alfons López Tena a l’àmbit lingüístic sí que resulta de plena validesa: si volem saber de quina manera l’estat espanyol tractaria el català si no hi hagués altres administracions pel mig (com ho és per exemple la Generalitat de Catalunya), només ens cal fixar-nos en la Franja de Ponent, un territori on la nostra llengua no té cap mena de reconeixement legal. Aquesta constatació és suficient per entendre que Espanya no té cap mena d’intenció de reconèixer la nostra realitat lingüística i nacional, de manera que, per assolir aquesta normalitat, només tenim l’alternativa de transgredir l’actual marc sociopolític.

Justament, Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional recull les ponències de les jornades sobre identitat i transgressió que es van dur a terme, precisament a Fraga, els anys 2008 i 2009, promogudes per Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors del llibre. Amb aportacions des de camps tan diversos com la psicologia (Quim Gibert), la creació cultural en sentit ampli (Patrícia Gabancho), la justícia (Alfons López Tena), l’ètica (Francesc Torralba) i la literatura (Hèctor López Bofill), els autors denuncien, d’una manera entenedora, la situació de submissió en què es troben els Països Catalans, alhora que aposten sense complexos per transgredir totes les normes que ens limiten com a poble.

En aquest sentit, i com a punt de partida, són molt aclaridores les paraules de Patrícia Gabancho, quan ens diu que “Sempre hi ha més banalitat que transgressió, perquè la societat, a través d’un ensenyament poc exigent, prepara els individus només per al consum i l’entreteniment, no pas per a la crítica i el pensament”. I, en resposta, ens recorda que “Pensar és un verb que es conjuga -quan es conjuga- en primera persona. Per això pensar és ja un acte de transgressió (...)”, una reflexió que rebla quan afirma que “El primer pas per transgredir la realitat és creure que la transgressió és possible i (...) necessària”. És a dir, prendre’n consciència. Així doncs, si volem avançar vers la normalitat, ens cal transgredir constantment. I, en fer-ho, no estarem actuant de manera poc ètica, ans al contrari. Com explica Francesc Torralba, “(...) ser ètic, comportar-se èticament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, exigeix molt sovint transgredir determinats marcs (...)”.

Les reflexions de Quim Gibert entorn el concepte de resiliència emocional, les escletxes legals que hem de saber aprofitar, exposades acuradament per Alfons López Tena, o la proposta d’Hèctor López Bofill d’utilitzar la literatura com una eina de denúncia, acaben de completar un llibre que ens dota d’arguments suficients per tal de decidir-nos a transgredir aquest marc referencial espanyol que ens ve imposat, bo i apostant per un autocentrament que ens permeti esdevenir realment lliures.

David Vila i Ros

L'Escletxa, primavera 10

De Sant Jordi

Sant Jordi és la rosa i el llibre. La festa i la lluita. El cavaller i el drac. Sant Jordi és el crit subtil d’un poble que s’alça, un poble que crea i que estima, un poble que vol ser lliure. I la llibertat s’obté amb la paraula, amb la feina, amb la constància. Sant Jordi és un moment únic per mostrar que som aquest poble, per gaudir-ne i, també, per salvar-nos els mots, que deia el gran Espriu. La llengua ens defineix i ens permet fer-nos un lloc en l’escenari global. No us la guardeu només per a vosaltres. Regaleu-la!

Precisament, de llengua, de paraules i de literatura vam parlar-ne aquest dimecres al Via Fora! de Gràcia, en la presentació del llibre Pedacets al sol d’Àstrid Bierge. L’acte va comptar amb una breu introducció meva, en qualitat d’editor, una intervenció de l’Enric Vila, escriptor i autor del pròleg, i que va fer una acurada descripció de l'estil tan personal de l'Àstrid i, lògicament, una exposició, fantàstica, de l’autora, que va acabar d’animar el públic a comprar una bona pila d’exemplars del llibre. Una festa anticipada de Sant Jordi!

Pel que fa a mi, aquest Sant Jordi presentaré el Ni ase ni bèstia per Ràdio Sabadell, en directe des del plató mòbil que instal·len enmig de les paradetes. Serà a les 9.50h en el 94.6 FM. Que passeu una molt bona Diada!

Nota: aquí podeu veure algunes fotos de l'entrevista a Ràdio Sabadell

Ni ase ni bèstia

Si m’hagués de quedar amb un únic escriptor de qualsevol època i en qualsevol llengua, no tindria cap mena de dubte: Pere Calders. Els universos que crea amb les seves històries són, al meu parer, absolutament insuperables. I si hi afegim que el meu gènere literari predilecte és el conte, aquell en què més va destacar l’autor, tot acaba de lligar. De debò, si no en coneixeu l’obra, preneu qualsevol dels seus reculls i deixeu-vos endur per una imaginació desbordant, un lèxic preciós i uns personatges entranyables.

Us dic tot això perquè, a mi, de tant llegir-lo, van venir-me ganes d’escriure contes. I aquests contes són els que ara he recollit a Ni ase ni bèstia, el llibre que m’acaba de publicar La Busca. No espereu pas llegir-hi històries tan sublims com les d’en Calders, eh? Ni molt menys! La meva és una obra modesta, tot i que, això sí, curulla d’influències caldersianes i, també, dalinianes. El surrealisme, no cal dir-ho, sempre m’ha atret... El producte de tot plegat són una pila d’històries curioses, basades en fets reals, si bé lliurement reinterpretades al meu gust. Si teniu ganes de llegir-lo, ja podeu demanar-lo, com se sol dir, a “les millors llibreries”. Tot i que, ben mirat, quines deuen ser les altres?

I per cert! Tornant al geni empordanès, Dalí deia que el centre de l’univers era l’estació de Perpinyà. Doncs bé, sense voler contradir la seva opinió, un servidor ha arribat a la conclusió que sí, que, efectivament, el centre de l’univers és al nostre país, però no pas a Perpinyà, sinó a Sabadell. I, per ser més concisos, a la plaça Sant Jaume. Fixeu-vos-hi!

Forza Barça!

Dimecres passat, després del partit Arsenal-Barça, vaig presenciar una entrevista a Ibrahimovic que va semblar-me extremadament interessant. I no tant pel que deien, sinó, sobretot, per les llengües que utilitzaven per dir-ho. I és que mentre el periodista de TV3 li anava fent les preguntes en català, el davanter suec les anava responent tranquil·lament en italià. Sense traduccions ni subtítols, ni pel jugador ni pels espectadors. Quina lliçó! Vaig quedar-me sense paraules. Fantàstic. Increïble. Genial. Se’n poden treure diverses conclusions:

- Dues persones que mantenen una conversa poden expressar-se en llengües diferents sense ser titllats de maleducats.
- Els catalans podem utilitzar la nostra llengua amb persones vingudes de fora, sense necessitat d’haver de recórrer a l’espanyol.
- Les persones nouvingudes, encara que no sapiguen parlar català, poden expressar-se en una altra llengua que no sigui l’espanyol i, tanmateix, ens podem arribar a entendre. Sobretot, si són llengües romàniques.

Si tots els periodistes fessin igual, converses com la que descric serien ben habituals als mitjans de comunicació i, de retruc, a la societat. Potser, d’aquesta manera, aniríem arraconant aquell vell prejudici que ens fa creure que l’espanyol ens és imprescindible per entendre’ns amb la resta del món. I aleshores sols faltaria que Ibrahimovic es decidís a parlar català!

Nota: podeu escoltar l'entrevista aquí