Ramadà en català

Un dels prejudicis lingüístics més recurrents que ens cal trencar és el que ens fa pensar que el català és, per als nouvinguts, un problema afegit. D’entrada, sembla que té una fonamentació ben lògica, ja que aprendre una llengua és sempre una tasca que exigeix un esforç notable. A la pràctica, aquesta creença duu la majoria de catalanoparlants a adreçar-s’hi en espanyol, un gest que és interpretat per molts nouvinguts com una mostra de rebuig: “no volen que sigui català”. I és que, quan hi parles, sovint et comenten que, ben al contrari, aprendre a parlar català els ha obert moltes portes i, fins i tot, els ha permès ser considerats com un català més.

Les sessions dels tallers per la llengua, en algunes de les quals hi assisteixen tant catalans de soca-rel com nouvinguts, permeten contrastar les nostres creences inconscients envers la immigració amb les experiències reals d’aquestes persones i, per tant, ajuda molt a trencar un munt de prejudicis. I no només això. Molts nouvinguts fan aportacions francament interessants. Sense anar més lluny, en una sessió, una noia musulmana va comentar que un bon moment per fer cursos de català per a les persones d’aquesta religió seria l’hora de dinar en l’època del Ramadà. Com que no poden menjar, l’estona destinada a l’àpat els acostuma a quedar desocupada i, per tant, seria idònia per dedicar-la a aprendre la llengua, sense que aquest fet impliqués, a més, allargar l’horari laboral.

Idees com aquesta, fruit dels mateixos immigrants, poden ser molt útils per anar-los introduint amb naturalitat a la societat d’acollida. A nosaltres difícilment se’ns hauria acudit. Sapiguem escoltar-los, doncs, perquè hi tenen molt a dir.

Per la llengua, un record pel mestre Joan Solà

A la blocosfera!

Aquesta gent de Google se les pensen totes. Ara ens han incorporat, al panell de control dels blocs -dels blogspot, parlo-, una estadística amb el nombre de visites que tenim i, el que trobo més interessant, la ubicació dels lectors. I he descobert que m’ha llegit gent dels Estats Units, les Filipines o Egipte, entre d’altres! Uau!!! De veritat? El cert és que, de noves tecnologies, no en sé ni un borrall, de manera que no sé quina fiabilitat pot tenir tot plegat, però he de reconèixer que fa il·lusió! De debò esteu arreu del planeta? No sigueu tímids i saludeu!

El nacionalisme de Vargas Llosa

Quan van atorgar el Premi Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa -i no entro a valorar-lo com a escriptor-, per la tele van dir, mig de passada, que és una persona molt bel·ligerant amb els nacionalismes, especialment el català. Penso que s’hi ha de fer una puntualització. Certament, és crític amb els nacionalismes com el català però, per contra, no té cap mena de complex a l’hora d’anar de costat amb el nacionalisme espanyol. Per tant, titllar-lo d’espanyolista hauria estat més ajustat.

Trossos de bandera

He sentit a dir que l’origen de la bandera espanyola -la monàrquica, vull dir- es troba en una bandera naval de principis del segle XVIII, la qual s’havia creat partint, curiosament, de la senyera catalana. De fet, no és res més que dues de les barres, fetes més estretes, i amb la franja groga entremig. És a dir, que la bandera espanyola és un tros de la catalana. Us sembla que podem inferir-ne simbòlicament que Espanya és un tros de Catalunya?

Patates & roll

El “descobriment” d’Amèrica que alguns avui commemoren -i que d’altres fins i tot s’atreveixen a celebrar- va significar, si més no, un gir radical en la història. D’Amèrica, els europeus en vam obtenir moltes coses (fruites, xocolata, patates...) i els amerindis, dels europeus, bàsicament una: garrotades. No entraré a parlar, però, del genocidi ètnic, lingüístic i cultural dut a terme per les grans potències europees, sinó que em centraré en una curiositat aparentment insignificant: el poder musical de la patata.

La patata va ser un dels productes estrella importats del nou continent i, al cap de poc, tots els països d’Europa en plantaven. Un d’aquests països va ser Irlanda. Segles més tard, a mitjans del XIX, una plaga a les patates va ser el causant de la Gran Fam, que va obligar centenars de milers d’irlandesos a emigrar, paradoxalment, a Amèrica. La majoria va instal·lar-se al nord-est dels Estats Units però, amb el temps, una part important va anar desplaçant-se cap al sud i l’oest del país. Amb ells duien, com es lògic en un país tan musical com Irlanda, les seves melodies, les quals es van anar deixant influir per les sonoritats dels immigrants procedents d’altres països, definint un so genuïnament americà... i blanc: el country. Era principis del segle XX i, paral·lelament, els negres, fins feia poc esclaus, també tenien una música pròpia, fruit de segles de treballar als camps de cotó: el blues. Quan ambdues músiques es van trobar, les influències mútues van derivar en el rockabilly, country amb cadència negra, i el r&b, blues amb ritme blanc. El pas següent, que tindria lloc a mitjans dels anys cinquanta, era ben lògic. Els dos estils ja propers van crear-ne un de nou, el rock and roll. I del so primitiu d’Elvis vam passar a la revolució musical dels seixanta, amb l’aportació incomparable dels Beatles -un cop més, travessant l’Atlàntic- i de Bob Dylan. I ja està.

Conclusió de tot plegat? Sense les patates, no hi hauria rock and roll! L’efecte papallona.

Independentistes o unionistes

Definitivament, la qüestió nacional ha esdevingut un dels eixos centrals de la política catalana. No fa pas tant, certs sectors encara s’entossudien a treure-li importància, relegant-la a un mer deliri dels partits anomenats nacionalistes. Des del seu punt de vista hi havia, d’una banda, aquests nacionalistes (Esquerra, CiU) i, d’una altra, ells, que eren els que sí que es preocupaven dels problemes “reals”. Iniciativa, el PSC-PSOE i fins i tot el PP en l’era Piqué utilitzaven aquest discurs.

Ara, però, ningú no en queda al marge. Primer va ser l’entrada de Ciudadanos al Parlament, amb el seu posicionament geeeeeeeeeeeeeeeeeeens nacionalista -ultranacionalista, potser?-; després, l’aprovació de l’estatut, en què el PP es va treure de nou la màscara i es va abocar a la croada antiseparatista; finalment, amb l’actual onada de consultes populars i la normalització social de l’independentisme, el PSC-PSOE no es cansa de repetir que són totalment contraris a qualsevol procés que pugui menar a la independència del país. Demòcrates, vaja. I es fan dir d’esquerres! Molt més coherent ha estat el posicionament d’Iniciativa exigint el reconeixement del dret dels catalans a expressar-se lliurement i la legitimitat d’optar, si així ho decideixen majoritàriament, per la independència.

En resum, doncs, tinc la sensació que la política catalana tendeix cap a dos blocs diametralment oposats: l’unionisme i l’independentisme. És a dir, mantenir-se dins d’Espanya o sortir-ne corrents. Amb tots els matisos que es vulguin, però sense terme mig possible. I com a principal novetat, el fet que tot plegat ja no és un debat identitari, centrat en la llengua o la personalitat col·lectiva, ans un debat pràctic, de sostenibilitat econòmica. I això afecta igual a tots els catalans.