La llibertat dels dakotes

Darrerament he fet diverses referències al poble dakota. Primer, dins el marc de la campanya “Apadrina una llengua”, promoguda per Tallers per la Llengua, vaig apadrinar el lakota; després, en un article a El Singular Digital, vaig parlar de les traduccions, agafant d’exemple el nom d’un líder sioux. Així doncs, m’ha semblat que estaria bé parlar una mica d’aquest poble tan maltractat pel cinema. Dakota, lakota, sioux... En què quedem? Anem a pams.

Els dakotes (un nom que significa “aliats”) són un poble amerindi de llengua siouan que, molt abans de l’arribada dels europeus, habitava a les fonts del Mississipí. La nació Dakota estava formada per set pobles, els ochéti-shakówin o “set focs del consell”: mdewakanton, wahpekute, wahpeton, sisseton, yankton, yanktonnai i teton. Amb el temps, els yanktons i els yanktonnais van abandonar el consell i van desplaçar-se cap al mig oest, on van esdevenir seminòmades; així mateix, els tetons van traslladar-se més a l’oest, als voltants del llac Big Stone.

A partir d’aquell moment, els quatre pobles que havien restat en l’emplaçament original van passar a ser coneguts amb el nom conjunt d’isanyati. Els tetons, per la seva banda, van augmentar considerablement i van dividir-se, a l’ensems, en set grups: hunkpapa, oglala, sichangu, minniconjou, oohenupa, itazipcho i sihasapa.

Aquest fet va comportar l’aparició de tres variants de la mateixa llengua: el dakota oriental, parlat pels isanyati; el dakota occidental o nakota, parlat pels yankton i yanktonnai, en el qual el so “d” havia estat substituït per “n”; i el lakota, parlat pels teton, en què la “d” es convertia en “l”. En aquest darrer cas, el nom lakota va passar a servir també per anomenar el poble.

La primera referència escrita que se’n té és de l’any 1640, en què uns missioners francesos els anomenen sioux, una paraula derivada del mot chippewa naadowesiwag, que vol dir “enemic”. Els contactes inicials van ser amistosos, però, amb el temps, l’arribada massiva de l’home blanc va posar en perill la forma de vida dels pobles nòmades de les grans planes, basat en la caça sostenible del bisó, fet que va comportar l’inici d’hostilitats. Durant el segle XIX, els principals líders dakotes i el govern dels Estats Units van signar diversos tractats, gairebé sempre incomplerts pel bàndol governamental. El punt àlgid de les guerres índies va tenir lloc la dècada dels anys setanta, amb la suposada descoberta d’or en els territoris que havien estat reservats per als dakotes. L’afluència incontrolada de buscadors del metall preciós va provocar una guerra oberta que va culminar, l’any 1876, amb la derrota del 7è de cavalleria del General Custer a mans d’una coalició de sioux, cheyennes i arapahoes liderada per Tashunko Witko i Tatanka Iyotake. La resposta repressiva del govern, duta a la pràctica tot seguit, va precipitar la capitulació, l’arrest i l’assassinat d’aquests líders i el confinament del poble dakota en reserves. Finalment, l’any 1890, la massacre de Wounded Knee, perpetrada contra una població completament desarmada, va significar el final dels dakotes com a poble lliure.

Actualment, els dakotes, com la majoria d’amerindis del nord del continent, viuen en reserves i representen la minoria més pobre dels Estats Units. Curiosa paradoxa, per aquells que en van ser els primers pobladors, i inefable vergonya per al país més poderós. Tanmateix, la seva manera d’entendre’s amb l’entorn i el seu concepte de llibertat els fan una cultura imprescindible.

Una mica de música i un bon vi (malgrat que no en begui)

L’amic Ferran, músic de professió, va explicar-me una vegada que en aquest país ens limitem a tocar els instruments -tocar el piano, per exemple-, i que, en canvi, en indrets com França o Anglaterra, els músics hi juguen -jouer le piano o to play the piano-. Aquesta reflexió, que d’entrada pot semblar completament innocent, ens diu molt de la percepció que cada poble té de la música i de la manera com s’hi relaciona. Tocar implica acariciar, acaronar, de ben cert, però jugar pressuposa, a més a més, divertir-se, imaginar, quelcom innegablement més agradable.

De casos com aquest en trobaríem a cabassos. Alguns fins i tot posen en dubte la percepció que tenim dels colors. Sense anar més lluny, el vi. Nosaltres parlem de vi negre, com també ho fan els bascos, que en diuen ardo beltza; per contra, altres pobles el veuen més aviat vermellós: red wine, vin rouge, vino tinto o vino rosso. Què fa que cadascú percebi la realitat d’una manera lleugerament diferent? Doncs no ho sé, però el fet és que cada llengua ens dóna una perspectiva distinta, una manera única i particular d’entendre l’entorn i, per tant, les llengües són una arma fantàstica davant la uniformització i el pensament únic.

Correllengua al Guinardó

Sens dubte, el Correllengua és una de les iniciatives populars més reeixides a favor de la plena normalització del català: conferències, activitats infantils, exposicions, concerts... Més de 300 actes organitzats arreu dels Països Catalans l’avalen.

L’any 2006 vaig tenir l’honor (què voleu que us digui, va ser un autèntic honor, la veritat) d’escriure el manifest de la campanya, en una edició que va començar simbòlicament a quatre casals catalans d’arreu del món. I feia una mena d’emoció, sentir com el llegien a Buenos Aires, a San Diego, a Xangai o a Melbourne!

Tornant, però, a l’edició d’enguany, ahir vaig ser al Guinardó, a Barcelona, convidat per la CAL del barri per presentar-hi Tallers per la Llengua. L’afluència de públic va estar prou bé i les intervencions dels assistents van ser francament interessants. El bilingüisme, la manca de recursos per afrontar certes interaccions lingüístiques, l’acollida de les persones nouvingudes... I, en el fons, la preocupació per la situació del català i, més encara, un fort desig per assolir-ne la normalitat.

Actes com el Correllengua del Guinardó ajuden a reforçar la nostra autoestima, a fer-nos sentir poble, i és per aquest motiu que vull agrair als organitzadors que m’hi convidessin i, sobretot, felicitar-los per la feina feta. Cada Correllengua és un pas més cap a l’alliberament lingüístic i nacional.

Hispaniquè?

A veure si ho he entès: el 12 d’octubre del 1492, un navegant de nacionalitat desconeguda -deu ser l’únic personatge històric del qual no se’n sap la nacionalitat, vés per on- arriba a les Antilles, en una fita que suposa el descobriment de tot un nou continent. Perquè suposo que els que hi vivien, despitats com eren, encara no l’havien descobert... El fet és que, darrere seu, arribaran una sèrie de, diguem-ne, exploradors, que mostraran als amerindis les grans virtuts europees, bàsicament les militars i les lingüístiques, que ja se sap, pobres, què haurien fet sense parlar espanyol, tancats en el seu món i parlant llengües estranyes! I bé, cinc-cents anys després, uns senyors vestits de color verd desfilen armats per la capital del seu país, tot cofois i lluint les millors gales. I això ho anomenen la Fiesta Nacional. Doncs bé, què voleu que us digui, el meu concepte de festa -fiesta vol dir festa en espanyol- és lleugerament diferent i, no cal dir-ho, la nació de què parlen no té res a veure amb la meva, de manera que, amb el vostre permís, aprofitaré per posar-me a fer feina, que en aquest país en tenim molta. I quan sigui festa de debò, aviseu-me.

Encara hi ha País

I tant que sí. Malgrat 300 anys, malgrat Espanya, malgrat la repressió, malgrat el blaverisme, malgrat el PP i el PSOE, malgrat la Comunitat, malgrat la destrucció del medi, malgrat el secessionisme lingüístic, malgrat la Generalitat Valenciana dels Zaplana i els Camps, encara hi ha País. I és així gràcies a Acció Cultural del País Valencià i a la Federació Escola Valenciana i a l’Eliseu Climent i en Diego Gómez i en Ferran Suay i en Raimon i Obrint Pas i en Feliu Ventura i tants altres que, dia rere dia, fan país. Per això avui, 771 anys després de l’entrada de Jaume I a València, encara hi ha País: País Valencià. Bona Diada!

Traduccions i interpretacions

Segurament heu sentit parlar d'un "indi" anomenat Brau Assegut. O potser, fruit del marc referencial dominant espanyol, el coneixeu com Toro Sentado. No ser un país lliure té aquestes coses... En tot cas, Brau Assegut és un personatge històric ben real. Nascut entre els hunkpapa, un dels set grups que conformaven la nació Lakota o Teton, des de ben jove va destacar com a guerrer i com a Wicasha wakan -un mot que podem traduir aproximadament com "home espiritual"- i va esdevenir un mite a la batalla de Little Big Horn, en la qual va liderar la coalició de sioux (els lakotes eren una de les set nacions sioux), cheyennes i arapahoes que va derrotar el 7è de cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units. La seva gesta va ser duta al cinema -tornant als marcs referencials, des d'un punt de vista proamericà i antiamerindi, com us podeu imaginar- i aquest fet li va donar fama universal.

Amb aquesta llarga introducció simplement volia arribar a formular una pregunta: no us sobta que un amerindi que va viure a les grans prades d'Amèrica del Nord, on els braus eren animals desconeguts, dugués per nom Brau Assegut? A mi, que sempre he sentit una atracció indescriptible pel poble lakota i, no cal dir-ho, per les llengües, va cridar-me l'atenció aquest fet, de manera que vaig decidir remenar-hi una mica. Doncs bé, resulta que el nom original, en lakota (una llengua del grup siouan), era Tatanka Iyotake. Tatanka vol dir bisó mascle -el lakota té una paraula específica per al mascle i una altra per a la femella, pte- i iyotake vol dir ajagut. Per tant, podem traduir-li el nom com Bisó Assegut o Bisó Ajagut, però en cap cas com Brau Assegut. Així doncs, com vam arribar a donar-li aquest nom? Coses de les traduccions.

El nom català ens ha arribat, passant per l'espanyol, des de l'anglès: Sitting Bull. A primer cop d'ull, Sitting Bull equival a Brau (bull) Assegut (sitting). Tanmateix, els traductors espanyols van obviar un detall essencial: bull, certament, significa brau, però també és l'abreviatura de bull buffalo. En anglès, s'afegeix bull davant del nom d'alguns animals per indicar-ne el gènere; per tant, bull buffalo vol dir bisó mascle, és a dir, literalment, tatanka. Així doncs, la traducció correcta seria, tal com dèiem, Bisó Ajagut, un nom ple de sentit si tenim en compte que el bisó era un animal central en la vida dels lakotes i de tots els pobles de les grans prades.

On vull anar a parar amb tot plegat? Doncs que cada llengua és un món, cada llengua es construeix en funció de l'entorn que ha de descriure i crea mots en funció de les seves necessitats. Per als lakotes, el bisó era l'animal central de l'existència (com el cavall per als gautxos), de manera que tenien paraules diferents per descriure el mascle i la femella. Els anglesos, per la seva banda, van idear el mot bull per diferenciar entre els gèneres d'alguns animals, fins al punt que, en determinats contextos, es permeten el luxe de prescindir del nom de l'animal i utilitzen bull a seques. Per últim, els espanyols, segurament obsessionats amb els toros, els veuen fins i tot allà on no hi són... En definitiva, cada llengua és una manera única d'interpretar la realitat i, per tant, són una font incomparable de diversitat, un patrimoni col·lectiu que hem de saber preservar i del qual hem d'aprendre, sobretot, a gaudir-ne. I és que si ens limitem a traduir, a donar per bones les equivalències literals entre llengües, si deixem que el corrent uniformador se’ns endugui, perdem una pila de matisos, d’alternatives, o, com en el cas de què acabem de parlar, fins i tot arribem a conclusions sense cap mena de sentit.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 2/10/09

Portet i l'aristocràcia de les idees

Benvolgut senyor Portet, vostra actuació a Sabadell fou antològica, i no només per les constants referències a tan noble ciutat, indubtablement merescudes, puix de ben segur que aixecaria l’admiració dels profans si fos prou coneguda ultra l’estany de Salses, ni tampoc per la subtil bellesa de vostres franques melodies, inspirades en l’entonació pletòrica que els ànecs famolencs, membres indiscutibles dels grups corals de l’Usbekistan parisenc, fan de l’himne secret ucrainià, ans per tot plegat junt amb l’encadenament de mots sensats i irrefutablement amoralistes que acompanyen, si no és a l’inrevés, les peces del vostre repertori, o, fins i tot, i si disculpeu l’atreviment, les prologuen, i que ens permeten copsar l’innegable ultratge que la plebs, forques a la mà, infligiria sobre la intel·lectualitat inconscient de la capital dels tres turons, de manera que endavant, que sou un artista, que aquest país es fa gran amb pensadors com vós, i que si trobeu aquest text un pèl desordenat és perquè no sé on cau el punt en el teclat, deixeu-me que ho miri, calleu, que ja el tinc, i aquí va.

"La meva terra és com un parrac grapejat"

Vídeoclip d'"Homes i dones del cap dret"

La llibertat per bandera

No fa pas tant, veure estelades als balcons en les dates assenyalades era encara un fet gairebé anecdòtic. Ara, però, la bandera independentista ha esdevingut ja un dels símbols més tangibles d’un país que se sap lliure i que, simplement, i de manera cada vegada més desacomplexada, vol assolir la plena normalitat.

Les incomptables plataformes sobiranistes, la creixent afluència a les manifestacions independentistes o la convocatòria de referèndums en diverses poblacions del país són mostres d’aquest anhel de llibertat que sempre ha definit el nostre poble. I en tots els contextos, l’estelada, ideada fa més d’un segle, n’és el símbol principal.

Precisament, el llibre Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista, que recentment ha publicat la Comissió 100 anys d’Estelada, fa un meticulós repàs històric que ens permet conèixer els orígens, l’evolució i la consolidació de l’estelada o, tal com la defineix Toni Strubell en el pròleg, la bandera de la llibertat. No us el perdeu.