La llibertat dels dakotes

Darrerament he fet diverses referències al poble dakota. Primer, dins el marc de la campanya “Apadrina una llengua”, promoguda per Tallers per la Llengua, vaig apadrinar el lakota; després, en un article a El Singular Digital, vaig parlar de les traduccions, agafant d’exemple el nom d’un líder sioux. Així doncs, m’ha semblat que estaria bé parlar una mica d’aquest poble tan maltractat pel cinema. Dakota, lakota, sioux... En què quedem? Anem a pams.

Els dakotes (un nom que significa “aliats”) són un poble amerindi de llengua siouan que, molt abans de l’arribada dels europeus, habitava a les fonts del Mississipí. La nació Dakota estava formada per set pobles, els ochéti-shakówin o “set focs del consell”: mdewakanton, wahpekute, wahpeton, sisseton, yankton, yanktonnai i teton. Amb el temps, els yanktons i els yanktonnais van abandonar el consell i van desplaçar-se cap al mig oest, on van esdevenir seminòmades; així mateix, els tetons van traslladar-se més a l’oest, als voltants del llac Big Stone.

A partir d’aquell moment, els quatre pobles que havien restat en l’emplaçament original van passar a ser coneguts amb el nom conjunt d’isanyati. Els tetons, per la seva banda, van augmentar considerablement i van dividir-se, a l’ensems, en set grups: hunkpapa, oglala, sichangu, minniconjou, oohenupa, itazipcho i sihasapa.

Aquest fet va comportar l’aparició de tres variants de la mateixa llengua: el dakota oriental, parlat pels isanyati; el dakota occidental o nakota, parlat pels yankton i yanktonnai, en el qual el so “d” havia estat substituït per “n”; i el lakota, parlat pels teton, en què la “d” es convertia en “l”. En aquest darrer cas, el nom lakota va passar a servir també per anomenar el poble.

La primera referència escrita que se’n té és de l’any 1640, en què uns missioners francesos els anomenen sioux, una paraula derivada del mot chippewa naadowesiwag, que vol dir “enemic”. Els contactes inicials van ser amistosos, però, amb el temps, l’arribada massiva de l’home blanc va posar en perill la forma de vida dels pobles nòmades de les grans planes, basat en la caça sostenible del bisó, fet que va comportar l’inici d’hostilitats. Durant el segle XIX, els principals líders dakotes i el govern dels Estats Units van signar diversos tractats, gairebé sempre incomplerts pel bàndol governamental. El punt àlgid de les guerres índies va tenir lloc la dècada dels anys setanta, amb la suposada descoberta d’or en els territoris que havien estat reservats per als dakotes. L’afluència incontrolada de buscadors del metall preciós va provocar una guerra oberta que va culminar, l’any 1876, amb la derrota del 7è de cavalleria del General Custer a mans d’una coalició de sioux, cheyennes i arapahoes liderada per Tashunko Witko i Tatanka Iyotake. La resposta repressiva del govern, duta a la pràctica tot seguit, va precipitar la capitulació, l’arrest i l’assassinat d’aquests líders i el confinament del poble dakota en reserves. Finalment, l’any 1890, la massacre de Wounded Knee, perpetrada contra una població completament desarmada, va significar el final dels dakotes com a poble lliure.

Actualment, els dakotes, com la majoria d’amerindis del nord del continent, viuen en reserves i representen la minoria més pobre dels Estats Units. Curiosa paradoxa, per aquells que en van ser els primers pobladors, i inefable vergonya per al país més poderós. Tanmateix, la seva manera d’entendre’s amb l’entorn i el seu concepte de llibertat els fan una cultura imprescindible.