Raonament independentista

El finançament, l’estatut, la immersió lingüística i la llei de consultes. No cal dir res més. El que sí que m’agradaria és que els autoanomenats “catalanistes” que són contraris a la independència m’expliquessin com s’ho pensen fer per convèncer una majoria qualificada dels espanyols, o dels seus representants polítics, per tal que reconverteixen Espanya en un estat federal, econòmicament equilibrat, on tots els ciutadans tinguin els mateixos drets i on les llengües no siguin vistes com un obstacle ans com una riquesa. Al meu parer, si volem esdevenir un país plenament normal, és molt més efectiu optar per la independència, i això és el que intento demostrar amb el sil·logisme següent.

i) Si volem que la llengua, la cultura, la identitat en sentit ampli o l’economia catalanes estiguin en plena igualtat de condicions amb les altres, cal que els Països Catalans es reunifiquin políticament i esdevinguin independents. Sota Espanya i França no farem mai res.
ii) Si volem que els Països Catalans siguin independents, cal que el Principat de Catalunya lideri la marxa. Les realitat socials i el ritme de cada territori són diferents i no podem pretendre fer-ho de cop.
iii) Si volem que el Principat de Catalunya avanci vers la independència, ens cal una majoria social que ho desitgi. És l’única manera que la comunitat internacional ho legitimi.
iv) Si volem que una majoria social sigui favorable a la independència, hem de convèncer-los amb arguments pràctics. La llengua, la cultura o la identitat són arguments pels convençuts, però l’economia pot convèncer als indecisos, un percentatge de població que és decisiu per aconseguir la majoria.

Sense estrés lingüístic

Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català
Ferran Suay i Gemma Sanginés
Angle, juny de 2010

“Ser catalanoparlant pot ser (...) una font de plaer i de comoditat, en comptes d’una càrrega o una font de pressura”. Així de contundent es mostra Bernat Joan en el pròleg del darrer llibre dels psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, titulat Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català. Aquest és, justament, l’objectiu del llibre: ajudar les persones catalanoparlants, d’origen o d’adopció, per tal que puguin utilitzar el català en qualsevol situació i sentir-s’hi plenament còmodes. I és que l’anormalitat en què es troba la nostra llengua genera, entre els parlants, sensacions d’inseguretat, incomoditat i fins i tot estrès, unes sensacions que ningú millor que els psicòlegs poden explicar.

Sortir de l’armari lingüístic compta amb un capítol introductori en què, manllevant les paraules dels autors, es fan “cinc cèntims de psicologia”. Breument, s’hi explica que els parlants de llengües minorades experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, fruit de la incertesa de les interaccions, la responsabilitat de triar una determinada llengua i la sensació que hi tenen les de perdre. Davant d’aquest fet, les reaccions acostumen a ser perjudicials per a ells i, de retruc, per a la llengua. Per alliberar-se d’aquest estrés, caldria incidir, d’una banda, en l’estímul, és a dir, eliminar la condició de llengua minorada; i, d’una altra, en la resposta, modificant la manera com afrontem les interaccions amb els parlants de la llengua dominant. Això darrer és el que ens proposen els capítols següents del llibre, dedicats a diverses tipologies de parlant als quals s’ofereixen solucions que els permetin augmentar la comoditat a l’hora de fer servir el català: la nouvinguda plenament integrada a nivell lingüístic; el parlant cremat per la situació de minoració; la nouvinguda procedent d’un país amb una llengua també minorada, i que malgrat usar normalment el català, comença a trobar-se en situacions d’incomoditat; el parlant conscient lingüísticament, però habituat a fer el canvi de llengua; la parlant militant, que utilitza la llengua en qualsevol situació; i el nouvingut que, malgrat saber parlar català, sovint acaba utilitzant l’espanyol pel fet que els parlants nadius se li adrecen en aquesta llengua. Finalment, el llibre es complementa amb una guia amb algunes propostes genèriques per millorar l’assertivitat lingüística.

Així doncs, si voleu fer servir més el català i, sobretot, fer-ho amb més comoditat, Sortir de l’armari lingüístic és l’eina idònia. De ben segur que sabreu identificar-vos amb alguns dels perfils lingüístics esmentats i que, aleshores, les estratègies que s’hi plantegen us seran ben útils. Tingueu en compte, però, que “només” és una guia, i que heu de ser vosaltres els que, amb paciència, l’aneu aplicant en les vostres interaccions lingüístiques, adaptant-vos a les situacions que us aneu trobant. Si, com recomanen els autors, aneu anotant les experiències en un “diari d’èxits”, podreu anar veient els progressos que feu i, d’aquesta manera, constatareu com el vostre nivell d’autoestima lingüística va incrementant-se.

David Vila i Ros
L'Escletxa, tardor 10

Llengua i educació

Entro en una botiga. La dependenta, una noia jove, se m’adreça en espanyol. Jo, lògicament, li contesto en català. La conversa transcorre fent ús del bilingüisme passiu. Quan surto, penso, com desenes de vegades abans, que hi ha quelcom del sistema educatiu que no acaba de funcionar. Com s’entén, sinó, que nois que han estat escolaritzats aquí, en un model teòricament d’immersió lingüística, siguin incapaços de mantenir activament una conversa en català amb una mínima fluïdesa? I no són pas una excepció, ja que a l’àrea metropolitana de Barcelona en trobaríem exemples a cabassos. En canvi, intentar trobar un catalanoparlant monolingüe seria més difícil que descobrir un poble perdut de l’Amazones!

I, tanmateix, PP, Ciudadanos i altres lerrouxistes estan obsessionats a desvirtuar la immersió lingüística. Primer defensaven el dret d’escollir la llengua de l’escolarització a Catalunya, partint de la seva idea que els territoris no parlen llengües, sinó que ho fan les persones. Excepte Espanya, és clar, que es veu que és un territori que sí que en parla una i només una i on ningú no ha de qüestionar-la. Ara han canviat d’opinió i proposen un model trilingüe: un terç de les classes en català, un terç en espanyol i un terç en anglès. Molt bonic, si no fos perquè la proposta només pretén arraconar una mica més el català. I és que tan sols cal mirar, en els estudis que s’han publicat, el grau de coneixement de l’espanyol que mostren els alumnes catalans: igual o superior al que tenen de català i, en tot cas, igual que el que mostren els alumnes espanyols. Per tant, quina necessitat hi ha d’introduir l’ensenyament en aquesta llengua? El coneixement d’ambdues està garantit; l’ús, per contra, és clarament desfavorable el català, la llengua pròpia del país. Aquesta és, doncs, la que cal reforçar.

La immersió lingüística, molt valorada internacionalment com un model d’èxit per garantir la integració i la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva llengua d’origen, és un dels pilars fonamentals de la normalització del català. I, si no, fixeu-vos com en retrocedeix l’ús a la resta dels Països Catalans, on no hi ha aquest model educatiu.

Nota: El Tribunal Suprem espanyol acaba de dictar una sentència que imposa l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, en un nou intent de posar fi al model d'immersió lingüística. Davant d'aquesta agressió, el Govern només ha de tenir una resposta: desobediència. I el país, una solució: independència. Podeu llegir el comunicat de premsa emès per Tallers per la Llengua aquí.

Esbós d'una presentació

Ser editor està prou bé. Publicar un llibre és una feinada i de vegades no tot acaba quedant ben bé com voldries, però quan tens la resposta del públic, quan una sala s’omple de gom a gom per assistir a la presentació, i veus que la gent té ganes de llegir-lo, la sensació és fantàstica. Com ahir, a la llibreria La Central, de Barcelona, on vam presentar L’esbós amb la Sílvia Bel, l’autora. Tot un èxit!

Carta oberta als partits independentistes

Benvolguts,

Estem fent el ridícul. Els independentistes en general, vull dir, i vosaltres, els partits independentistes, en particular. Com s’entén que, després d’una de les manifestacions més massives de la història d’aquest país, la del passat 10 de juliol, en què es va escoltar un crit unànime a favor de la independència, com s’entén que quan totes les enquestes indiquen que el suport a la creació d’un estat propi és més alt que mai, els parlamentaris independentistes passin de 21 a 14? Divisió, divisió, divisió. La suma dels vots d’Esquerra, Solidaritat i Reagrupament us hauria atorgat 17 diputats si haguéssiu anat sota una sola candidatura, i això sense tenir en compte que, davant d’aquesta mostra d’unitat, molts electors que van decantar-se per CiU, l’abstenció o el vot en blanc o nul, no haurien dubtat a fer-vos confiança i, qui sap, potser aleshores hauríeu depassat els 20 escons. I posats a fer política-ficció, si Esquerra hagués sabut gestionar els corrents del partit i, sobretot, hagués estat contundent a l’hora de fer valdre el seu pes al Govern, en lloc de mostrar-se submisa, possibilista, regionalista, potser l’independentisme seria la segona força del Parlament. Us imagineu l’escenari? Ara, però, només sou la cinquena i la sisena forces. És aquest el país que volem? Un país on l’espanyolisme hi tingui més pes parlamentari? Feu el favor de deixar els personalismes, els individualismes i els afanys de protagonisme a banda -francament, sabeu que aquestes han estat les principals raons de la desunió, i no pas plantejaments polítics diametralment oposats- i poseu-vos a treballar amb un objectiu comú. El dèficit fiscal anual és de més de 20.000 milions d’euros. Són moltes inversions! Necessitem un front polític comú i només vosaltres el podeu aconseguir. És evident que hi ha sectors de l’independentisme amb una clara vocació social i mediambiental, mentre d’altres són més partidaris d’un model liberal, menys intervencionista. De fet, hi deu haver tants posicionaments diferents com independentistes! Ara bé, el país necessita que, per damunt d’aquestes diferències lògiques, i sense que això dugui implícit deixar de banda les altres qüestions, s’imposi la voluntat d’esdevenir un país independent. Cal continuar explicant els avantatges de la independència, especialment als més indecisos, i fer-ho amb transparència, naturalitat, il·lusió. I, des de la unitat, que no vol dir uniformitat. “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”, deia Joan Fuster. Unitat en la llengua, en el territori, en l’estratègia. Si no, mentre els Països Catalans s’esbocinen, els espanyols continuaran rient. I, francament, no hi trobo la gràcia! Si us plau, representants dels partits polítics, sigueu capaços d’estar a l’alçada del moment històric.

Un independentista

L'esbós de Sílvia Bel

Edicions 7dquatre acabem de publicar el poemari L’esbós de Sílvia Bel. Vaig conèixer la Sílvia mitjançant l’Àstrid Bierge, de qui ja havíem publicat també un llibre. Devem ser, doncs, una editorial que funcionem bé pel boca-orella! El fet és que va enviar-nos el seu poemari i no vam dubtar a engrescar-nos-hi. I ja el tenim, acabat de sortir del forn, i amb unes fantàstiques il·lustracions d’Alicia Billon. Si us agrada esbossar versos, no us el podeu perdre.