Ampliant la perspectiva

Una societat creativa, transformadora, dinàmica, és una societat que constantment es reinventa a ella mateixa, que és capaç de trobar noves maneres de reinterpretar l’entorn immediat i, a més, fer-ho sense deixar de banda les pròpies arrels. La capacitat o, fins i tot, la necessitat de qüestionar en tot moment l’status quo, allò que donem per cert, d’estirar-ho fins al límit de la raó, és, per a mi, la gran aportació dels filòsofs de la sospita –més que no pas les conclusions a què van arribar–. Ser constructivament crític és, al meu parer, imprescindible per poder millorar i per continuar innovant. I una societat només serà així si allò que se’n diu normalment la “societat civil” ho és. Si les associacions, si les entitats en sentit ampli, i, per tant, les persones que les integren, estan disposades a dirigir el carro de la revolució constant, la cultura de la qual formen part en sortirà beneficiada.

Això és, modestament, el que volem fer a Tallers per la Llengua. Si el nostre objectiu és incidir en els hàbits lingüístics dels catalans, no n’hi ha prou amb fixar un model de treball innovador i mantenir-lo inalterat. Ben a l’inrevés, volem millorar-lo taller rere taller, i l’única manera d’aconseguir-ho és comptant amb un equip de persones prou gran, procedents de diversos àmbits i que disposin de perspectives diferents sobre el tema.

Amb aquest objectiu, hem dut a terme una reestructuració considerable del Comitè de Direcció de l’entitat, tal com exposàvem en la nota que vam publicar fa uns dies. Més gent, més coneixements, més experiència, més enfocaments. En definitiva, doncs, més Tallers per la Llengua.

A la taula d'en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat

És un embolic, això dels àpats. En català esmorzem al matí i, en canvi, en espanyol almuerzan al migdia. Ells al matí desayunan i, de fet, nosaltres també podem desdejunar, és a dir, deixar d’estar en dejú. De la mateixa manera, en francès també desdejunen, tot i que es conformen amb un petit déjuner i es reserven per menjar de valent amb el déjuner, al migdia. Són una mica com els anglesos, que al matí en tenen prou amb un breakfast. Del dinar en diuen lunch, però. Res a veure. Com els italians, que de l’esmorzar en diuen colazione i del dinar pranzo. Cada terra fa sa guerra. Però no us penséssiu pas que les confusions en les denominacions dels àpats acaben aquí. Ni de bon tros. Nosaltres acostumem a berenar a la tarda però, embolica que fa fort, alguns catalans illencs ho fan al matí. Aquí és on els espanyols i els italians sí que es posen d’acord: uns fan la merienda i els altres la merenda. Els francesos, en canvi, fan el goûter, i els anglesos, que sopen molt d’hora, ni tan sols tenen nom per aquest àpat. Parlant de sopar, els anglesos en diuen supper o, més habitualment, dinner, emparentat amb el dîner francès, uns mots que a nosaltres, acostumats a dinar al migdia, ens poden enganyar. De nou, però, els parlants d’espanyol i d’italià es posen d’acord, aquesta vegada plenament, i decideixen que ells al vespre fan la cena. I ja està. Més barreja, impossible, i tot plegat tenint en compte que estem parlant de llengües força entrellaçades, especialment les romàniques. Diversitat lingüística a tot drap!

La lliçó imprescindible

Els feixistes van arribar al poble de matinada. Una a una, van entrar a totes les cases i en van fer sortir els homes. A ell, malgrat l’edat, també el van fer formar. Els van arrenglerar a la plaça, un al costat de l’altre, i un oficial va començar a disparar-los. Un sí, un no. Els cossos anaven caient a terra. Aleshores, l’home que tenia al seu costat, en un gest fugaç, li va intercanviar el lloc. L’oficial ho va veure. Va acostar-se cap a l’home i li va disparar un tret. L’home va caure. I ell se salvà. Encara avui, quan hi pensa, no acaba d’entendre quina havia estat la intenció d’aquell acte. Salvar-se? O potser salvar-lo? Un covard o un heroi, ningú no ho sabrà mai. El que sí que sabem, els que hem sentit explicar, de primera mà, històries com aquesta, és que la guerra, l’odi, la intolerància, la violència, no duen enlloc. El diàleg i el respecte a la llibertat són les úniques vies per resoldre conflictes, unes vies que el feixisme i l’espanyolisme, culpables d’aquella guerra, continuen sense entendre.

Un motiu per a la independència: la llengua

Per què ens cal la independència des d’un punt de vista lingüístic? La resposta es pot sintetitzar en una frase: disposar d’un estat propi és una condició sine qua non per poder normalitzar una llengua. Si ens fixem en la història, veurem que totes les comunitats lingüístiques minorades que han aconseguit normalitzar les seves llengües ho han assolit en accedir a la independència política. El txec o el polonès a principis del segle XX o les llengües bàltiques a finals del mateix segle en són només alguns exemples. Sense un estat que la recolzi en tots els àmbits, una llengua no disposa dels mitjans necessaris per poder normalitzar-se plenament.

El català no només està mancat d’un estat propi fort –Andorra, com a microestat, no disposa de la capacitat per assumir aquest paper–, sinó que, a més a més, té dos estats en contra: l’espanyol i el francès, els quals persisteixen en la seva voluntat d’arraconar la llengua catalana a un reducte “regional”. Així ho demostren les sentències dels tribunals constitucional i suprem espanyols contra la immersió lingüística, la nul·la presència del català en els mitjans de comunicació públics d’aquests estats, els impediments a la reciprocitat dels canals de televisió dels diversos territoris de parla catalana, o els atacs a la unitat de la llengua amb una intencionalitat exclusivament política. Accedir a la independència implicaria deslliurar-se del llast d’uns estats que són els principals responsables del retrocés en l’ús social del català.

En la mateixa línia, una llengua només té presència internacional si disposa d’un estat que la promogui i n’exigeixi el reconeixement. El català és comparable a llengües oficials d’estats de la Unió Europea, com el suec, el danès o el neerlandès, en àmbits tan diversos com internet o la producció editorial. Tanmateix, els estats espanyol i francès han optat per ocultar i fins i tot negar aquest potencial cultural. Per tant, un estat propi és l’única manera d’oficialitzar el català a Europa.

La normalització de la llengua va lligada intrínsicament a la independència política dels Països Catalans. Però per què és tan desitjable la normalitat del català? Una llengua no és només un instrument de comunicació, sinó que una llengua també és una manera genuïna d’interpretar l’entorn i un element d’identificació col·lectiva, d’integració de les persones nouvingudes i de cohesió social. La diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar i la millor manera de fer-ho és que les llengües minorades disposin d’un estat propi que en fomenti l’ús.

Nota: els amics de Sabadell per la Independència - Assemblea Nacional Catalana (ANC) van demanar-me que expliqués perquè la independència seria beneficiosa per a la la llengua i aquest és el document que els vaig preparar.

Llibertat d'expressions

L’any 1905, una guarnició de l’exèrcit espanyol va assaltar la redacció del setmanari satíric Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya com a resposta als comentaris humorístics sobre els militars que havien estat publicats en el setmanari. Calia evitar, de totes totes, qualsevol mena de crítica pública envers Espanya i el seu exèrcit. Un quart de segle més tard, les joventuts hitlerianes animaven els alemanys a cremar llibres “prohibits”, és a dir, llibres d’autors crítics amb el nacionalsocialisme. Poc després, a l’estat espanyol, la dictadura franquista imposava la censura en els mitjans de comunicació, els quals havien de tenir com a única finalitat la difusió del missatge polític del règim. Després de l’anomenada “transició”, i fruit de la manca de cultura democràtica, alguns vells costums espanyols han persistit, com ho demostra el tancament de diversos diaris d’Euskal Herria que només defensaven el dret d’aquest poble a decidir lliurement. El control directe dels mitjans de comunicació continua sent també una pràctica habitual a països com la Xina, Cuba o gran part del món àrab, com s’està veient en el transcurs de les revoltes del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I, sense haver de sortir del país, la Generalitat valenciana ha fet gala del seu alt concepte de la llibertat d’expressió i ha decidit deixar els ciutadans del País Valencià sense Televisió de Catalunya. La història continua.

En tots aquests casos, i en molts altres que he hagut d’ometre, el detonant és el mateix: la por. Por a la diferència, por a les opinions crítiques o oposades, por a l’altre, entès com aquell que no forma part del teu “jo” col·lectiu. Una por que és, d’altra banda, la llavor del feixisme. El feixisme sorgeix pel pànic a allò que és desconegut, per la falsa creença que tot el que ve de fora ha de ser, per força, enemic. La diversitat en tots els sentits, en lloc de ser percebuda com una oportunitat d’enriquiment, és copsada com una amenaça, davant la qual sols queda l’ús de la força, la prohibició, l’aniquilació de l’altre. Els militars que van assaltar la redacció dels mitjans catalanistes són els mateixos, en essència, que uns anys més tard es van revoltar contra la República votada democràticament, els mateixos que van institucionalitzar el feixisme sota la fórmula franquista, els mateixos que van guiar la falsa transició democràtica i els mateixos que ara fan tancar els repetidors de TV3 al sud del país.

Si rellegim la història, però, ens adonarem que la lluita per la llibertat d’expressió acaba donant uns fruits gens menyspreables i que de res serveix intentar frenar-la. Els fets de 1905 van desencadenar la creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana i van empènyer Francesc Macià cap a l’independentisme; el nazisme va ser derrotat a la 2a Guerra Mundial, un fet que va permetre arraconar el feixisme durant diverses dècades; la premsa nacional basca s’ha reinventat una vegada rere l’altre i ha esdevingut la veu de la societat basca; i, aquests dies, cap règim àrab està sent capaç d’evitar que el poble prengui consciència que cal canviar les coses.

Fixant de nou la mirada als Països Catalans, veiem que els carrers de moltes poblacions del País Valencià s’han omplert amb milers de ciutadans exigint la represa de les emissions de Televisió de Catalunya, i que els blocs i les xarxes socials en van plenes. L’actitud aberrant del Govern valencià no ha passat per alt a cap persona amb una mínima consciència democràtica. Estem parlant de llibertat d’expressió i, també, de normalitat lingüística. La normalitat que representa poder disposar d’uns mitjans de comunicació lliures i en la llengua pròpia. Hem de saber aprofitar, doncs, aquesta onada reivindicativa per anar establint, de mica en mica, uns mitjans de comunicació d’abast nacional, centrats i sense complexos. I és que, a l’hora de construir un país, els mitjans de comunicació hi tenen un paper decisiu.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, estiu 11

Antònia Font, me falten paraules

Potser en directe no assoleixen l’excel·lència de les gravacions en estudi, però Antònia Font és un grup imprescindible. La combinació d’unes lletres on no sobren paraules amb unes melodies modernes dignes d’una pista de gel de Calgary 88 crea un còctel amb un aire mig surrealista, mig absurd, que entronca perfectament amb una determinada tradició literària i musical catalana. I si de tot plegat en gaudeixes repenjat a uns murs plens d’història com els del monestir de Sant Cugat, la cosa ja pren una aparença gairebé onírica. Fantàstics!

Vídeo no oficial d'Icebergs i guèisers.