L’altre dia un bon
amic em va demanar quina diferència hi ha entre llengua i dialecte i, com que
la pregunta també sol sortir en els tallers que imparteixo, m’ha semblat adient
explicar-ho aquí. Sense afany d’exhausitivitat, sinó esbossant simplement els conceptes
bàsics!
Gràcies a
l’imperialisme lingüístic, predomina la falsa creença que un dialecte és una
forma de comunicació que no arriba a la categoria de llengua. Parlen un dialecte, pobrets! Amb aquest
discurs, l’imperialisme ha pretès que els pobles conquerits abandonessin, avergonyits,
la seva llengua –quelcom inferior, com s’han encarregat d’inculcar-los
titllant-la de dialecte o patuès– i adoptessin la llengua de l’imperi, una
llengua de debò. Per què? Doncs
perquè les llengües ens mantenen arrelats, ens identifiquen com a membres d’una
comunitat, de manera que si renunciem a la pròpia, deixem de ser qui som i
obrim la via a ser assimilats.
Però no, els
dialectes no són llengües a mig fer. Tot allò que hom parla és sempre una
llengua, s’escrigui o no s’escrigui, la parlin mil persones o mil milions. I
què és un dialecte? Doncs no és res més que cadascuna de les variants d’una
llengua. Posem-ne exemples? Jo parlo una llengua, el català, en el dialecte o
variant central; algú de Maó també parla català, però ho fa en el dialecte o
variant menorquina. Un londinenc parla anglès, en el dialecte de la capital
anglesa; un novaiorquès també parla anglès, però en el dialecte de Nova York. Així
doncs, tots parlem una llengua i, d’aquesta, una variant o dialecte particular.
I així amb totes les llengües, tret d’aquelles prou petites o concentrades
geogràficament com per no tenir variants.
I, per cert, com
sabem que el català és una llengua i no un dialecte de l’espanyol, com a voltes
ha intentat difondre l’espanyolisme més ranci? Doncs perquè el català té les
seves pròpies característiques a nivell lèxic, gramatical i sintàctic que la
diferencien de les altres llengües. I, a més, la història ens mostra que tant
català com espanyol van ser inicialment uns dialectes del llatí que van anar
evolucionant en paral·lel fins a crear llengües noves; en cap cas el català va
derivar de l’espanyol.
I ara que en
parlem, un dialecte pot esdevenir una nova llengua? Doncs sí, si va distanciant-se
a dels altres dialectes a tots els nivells esmentats, ja sigui per aïllament
geogràfic o per voluntat política. Si penseu en el català, però, per ara no
està passant, tot i els intents de l’espanyolisme d’esquarterar-lo; de fet,
abans sorgiran noves llengües a partir de dialectes de l’espanyol o l’anglès
que no pas del català.
El que també pot
passar, però, és que una llengua s’acabi acostant tant a una altra que acabi
perdent els atribuits genuïns que li donen personalitat. Aleshores aquesta
llengua assimilada acabaria esdevenint un mer dialecte de l’absorbent. Quan
parlem del catanyol, d’aquesta
barreja entre català i espanyol, fem referència a aquest risc!
Per no embolicar
encara més la troca, i a mode de síntesi, tinguem en compte que quan algú
qualifica de dialecte una determinada llengua, o bé és un gran desconeixedor
del tema, o bé un imperialista que pretén imposar la seva llengua. Que no ens
aixequin la camisa.
Nota: aquest apunt ha estat publicat posteriorment com a article al Diari Gran del Sobiranisme.
Nota: aquest apunt ha estat publicat posteriorment com a article al Diari Gran del Sobiranisme.