Tota una feinada

La majoria d’enquestes indiquen que, aproximadament, un 50% dels catalans està a favor de la independència del Principat, un 20% hi està en contra i el 30% restant no s’hi posiciona. Vol dir que ja ho tenim tot fet? Ni de bon tros.

D’entrada, ja sabem quina és la fiabilitat de les enquestes; només cal recordar el grau d’encert de les que es van fer durant la passada campanya electoral. D’altra banda, a l’hora de votar en un hipotètic referèndum, és possible que un percentatge de partidaris del sí, aclaparats pel vertigen de l’instant, acabessin fent-se enrere. I, per últim, cal comptar amb la possibilitat d’un frau propiciat pels serveis secrets espanyols. No ens hauria d’estranyar.

Per tant, queda molta feina per fer. I ens cal prioritzar. No té sentit fer actes per als convençuts, perquè no avançaríem ni un pas en l’assoliment de la majoria social necessària. I tampoc no en té intentar convèncer el 20% de partidaris ferms del no, ja no només perquè es mostren obertament contraris a la independència, sinó perquè sovint es mostren, també, contraris al dret a decidir. On no hi ha cultura democràtica, no cal abocar-hi esforços. En conclusió, doncs, la prioritat de l’independentisme ha de ser treballar per fer veure al 30% d’indecisos quins són els avantatges pràctics d’una Catalunya independent i, alhora, quins són els inconvenients de romandre dins d’un estat espanyol que és un llast per a l’economia i la societat catalanes. Som-hi.

Ens reconeixem sobirans?

L’estat espanyol té el poder polític, el sistema judicial, la monarquia, la hisenda pública, la diplomàcia, l’exèrcit, els serveis secrets, els mitjans de comunicació, el suport dels grans empresaris, la intel·lectualitat progressista de pa sucat amb oli, els quintacolumnistes catalans de dretes i de pseudoesquerres i la inèrcia conservadora de les societats occidentals. Però a nosaltres ens brillen els ulls.

Curs per al Foment de l'Ús Interpersonal del Català a l'Empresa

Les empreses són un actor social de primer ordre i la seva influència depassa l’espai estrictament econòmic. Les condicions laborals dels treballadors, l’atenció als clients o l’actitud envers el medi ambient són exemples de la incidència que tenen en l’entorn en què desenvolupen l’activitat. I les pràctiques lingüístiques, també. Una empresa amb una gestió lingüística basada en el reconeixement explícit de les llengües dels territoris on duu a terme el seu negoci evidencia, també, un compromís social.

Reforçar l’ús del català en l’àmbit socioeconòmic és l’objectiu que ens hem fixat a Tallers per la Llengua. I és que el català, que ha tingut progressos notables en molts espais, encara està lluny de la normalitat en el sector empresarial. D’arguments per potenciar-ne l’ús n’hi ha a cabassos: un marc legal –si més no al Principat de Catalunya– que la reconeix com la llengua pròpia, oficial i d’ús preferent en determinats àmbits; l’existència d’un mercat potencial en català, fruit dels gairebé deu milions de parlants que té, i on la demanda de productes i serveis en aquesta llengua no para d’incrementar-se; o la possibilitat de cohesionar l’equip a l’entorn del català, permetent la plena integració social dels treballadors nouvinguts, una pràctica que, d’altra banda, pot ser inclosa en la Responsabilitat Social Corporativa de l’empresa. La llengua és, doncs, un factor de competitivitat als territoris de parla catalana.

El Curs per al Foment de l’Ús Interpersonal del Català a l’Empresa, amb nou hores de durada, serveix per mostrar el valor afegit del català, tant a la societat com a l’empresa, i per incrementar la predisposició dels treballadors a usar-la com a llengua d’interrelació. Pot sol·licitar-lo qualsevol empresa, independentment de la seva dimensió o del nombre de treballadors, i sense cap cost econòmic. Tallers per la Llengua treballem per ajustar els continguts, la metodologia i els objectius de cada curs a les necessitats reals de l’empresa, sempre amb la voluntat d’ajudar-la a reforçar l’ús que fa del català. Els més de 500 tallers que hem impartit a escoles, instituts, universitats, associacions de lleure, organitzacions educatives, entitats esportives, empreses, sindicats i administracions públiques ens avalen. Si hi esteu interessats, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a l’adreça gestio@tallers.cat.

Espanyolitzacions

Una de les habilitats més notables de l’estat espanyol i els seus tentacles és la de reescriure orwellianament –o, com em suggereix la meva companya, orwertllianament– la història amb l’objectiu de crear el mite de la unidad de destino en lo universal. I és que, d’acord amb algun dels seus dirigents polítics, Espanya ja existia fa 3.000 anys, és a dir, abans de la fundació de Roma, un fet que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el nom Hispania és, precisament, d’origen romà. Confondre l’espai geogràfic peninsular Hispania –o Espanya, en llengua vulgar–, amb l’existència d’una nació amb aquest nom ha estat, d’altra banda, una de les seves especialitats a l’hora d’interpretar la història.

Tornant, però, als suposats orígens de la nació espanyola, la data preferida per als españolizadores és el 1479, l’any de l’inici dels respectius regnats dels Reis Catòlics, Isabel I i Ferran II. Es veu que la unió personal simbolitza també la unió d’Espanya, una unió ben poc reeixida perquè Isabel fou succeïda per Felip I, mentre Ferran es va limitar aleshores a continuar governant els seus propis regnes. Estrany. Sí que hi va passar a haver un sol monarca per a tots els territoris peninsulars que conformen l’actual estat espanyol l’any 1516, amb Carles I. Emperò, aquest rei va esdevenir també emperador germànic i, tanmateix, ningú no considera que l’actual Alemanya formés part dels dominis espanyols. Potser perquè, fossin hispànics o germànics, tots els estats que estaven sota la sobirania del monarca eren simplement possessions seves i, en molts aspectes, independents els uns dels altres.

Quan sí que podem començar a parlar d’estat-nació espanyol en un sentit modern és a partir del 1716, amb l’aprovació del Decret de Nova Planta, segons el qual, fruit de l’ocupació militar del Principat de Catalunya, se’n van derogar totes les institucions i es va procedir a la unificació de l’estructura política de la corona. O, si els interessats prefereixen una data que no es fonamenti en una gesta bèl·lica, poden optar pel 1812, any de la constitució de Cadis, en què s’assenten les bases d’un estat més o menys modern. Tan modern com pot ser un estat espanyol, si més no. Tot i que potser el fet que Espanya sigui una “nació” de tan sols 200 anys no els acaba de fer el pes...

Hi ha, però, un tema que encara els obsessiona més: la indisoluble unidad de España, un fet que també és força sorprenent si tenim en compte que les seves fronteres han canviat constantment al llarg de la història. Durant el segle XIX es van independitzar tots els seus dominis americans i asiàtics, i durant el XX pràcticament tots els africans. De fet, les fronteres actuals són de l’any 1975, quan van decidir abandonar el Sàhara Occidental a la francesa, un tema amb el qual, des d’aleshores, s’han fet els suecs. Perquè després diguin que no són europeus!

Per tot plegat, no veig cap raó per la qual no puguin tornar a modificar-les bo i retornant al Marroc les ciutats de Ceuta i Melilla, posant fi a l’anacronisme de tenir uns territoris d’ultramar com són les Canàries, i reconeixent la independència dels Països Catalans –i l’Aran–, el País Basc i Galícia. Aleshores sí que tindrà sentit que reclamin Gibraltar, la inclusió del qual obligaria, per cert, a una nova modificació d’aquestes fronteres que volen inalterables. Ai, Espanya!

Diari Gran del Sobiranisme, 10-01-13

La llengua parlada

Dividir els catalans entre catalanoparlants i castellanoparlants no és només socialment perillós, sinó també sociolingüísticament reduccionista. És perillós perquè pot servir d'excusa per atiar la confrontació entre dues suposades comunitats i, per tant, pot ser un risc per a la cohesió social; sols hem de veure com ho utilitzen els sectors espanyolistes. I és reduccionista perquè, si bé és cert que fa unes dècades sí que podíem classificar els catalans en aquestes dues categories en funció de quina havia estat la seva primera llengua -i en el cas dels castellanoparlants a voltes l'única-, d'uns anys ençà el perfil lingüístic del país ha variat considerablement: a més de persones que han tingut el català o l'espanyol com a llengua inicial, n'hi ha força que han tingut ambdues i, no cal dir-ho, n'hi ha un percentatge gens menyspreable que ni una ni l'altra, ans alguna de les gairebé 300 llengües que es parlen arreu dels Països Catalans. D'altra banda, catalanoparlants ho són totes les persones que, literalment, parlen català, hagi estat la seva primera llengua o no. I, de fet, el nombre de catalans que l'han après posteriorment és francament notable. Al meu parer, doncs, a l'hora de fomentar l'ús social del català, en lloc de centrar-nos en la llengua inicial dels parlants, hem de focalitzar l'atenció en la llengua o llengües que utilitzen habitualment i, sobretot, en quin grau de fidelitat hi tenen. Aquesta és la clau que ens ha de permetre normalitzar-ne plenament l'ús.