Després de les eleccions

Ja està fet. CiU ha arrasat, el PSC-PSOE i Esquerra s’han enfonsat, el PP ha aconseguit els millors resultats de la seva història, Iniciativa ha aguantat el cop, Ciudadanos ha sabut mantenir-se i Solidaritat s’ha fet un lloc al Parlament. Ras i curt, és això.

I com que els mitjans n’aniran plens, de valoracions, vaig per feina. És evident que el Govern d’Entesa ha passat factura als seus integrants, i CiU ha sabut capitalitzar el descontentament del vot catalanista. Ara bé, sabran afrontar els reptes d’una Catalunya cada vegada més menyspreada per Espanya? Les seves solucions de peix al cove no resolen el problema de fons, ja ho sabem, de manera que caldrà veure fins on estan disposats a arribar. I el PSC-PSOE? Han format govern amb un partit independentista -un fet que els ha allunyat del seu electorat més unionista, que pot haver decidit votar el PP- i, paradoxalment, han fet una campanya orientada a recollir el vot més espanyolista -una actitud que no ha agradat al seu sector més catalanista, que pot haver-se mogut cap a CiU-. Quelcom similar li ha passat a Esquerra: enfeinats a mantenir el Govern amb un soci unionista, no han sabut veure el distanciament d’una part majoritària del seu electorat, el qual demanava una resposta contundent a les agressions de l’espanyolisme. Si hi haguessin estat més atents, possiblement no haurien sorgit ni Reagrupament ni Solidaritat, el vot independentista no s’hauria dividit i, per tant, no hauria perdut pes. Això és, però, tot un altre tema. Almenys, cal dir-ho, Solidaritat ha sabut transformar la il·lusió en vots. Esperem que sàpiga, ara, transformar els vots en accions concretes.

Un apunt important. Fins a la meitat de l’escrutini, la Plataforma per Catalunya entrava al Parlament amb tres diputats, i això sí que no ens ho podem permetre. Ha estat un primer toc d’atenció del neofeixisme. Cal no badar. Hi ha idees que no podem deixar passar.

El llibre del casal

M’ha fet il·lusió que es publiqués un llibre per commemorar els 25 anys del Casal Pare Sallarès dels Escolapis de Sabadell. Jo també vaig anar-hi durant un temps i m’ha agradat recordar tot el que hi vam compartir. Una bona lectura, i més per demà, jornada de reflexió...

Estudi personalíssim de les propostes lingüístiques que fan els principals partits que concorren a les eleccions al Parlament

La llengua és sempre un tema recurrent en les campanyes electorals al Parlament, de manera que m’ha semblat adient fer una repassada a les principals propostes que els partits polítics fan en aquesta matèria. Possiblement no és un tema decisiu a l’hora de decantar-se per una opció o una altra, però sí que hi pot condicionar. He mirat de fer un esforç de síntesi, tot i que, com us podeu imaginar, no m’he pogut estar d’afegir-hi certs comentaris. Espero que ho trobeu interessant.

CiU: insisteixen en la importància de mantenir la immersió lingüística i aposten per donar un impuls al català en les manifestacions de caràcter religiós. I ja està. En definitiva, el que ha fet sempre la federació: endavant amb el català, tot i que... compte amb els espanyols i els empresaris, fos pas cas que s’enfadessin!

PSC-PSOE: es limiten a dir que no admetran cap retrocés en el català i que garantiran la igualtat del català i l’espanyol. Llàstima que la igualtat que promouen, el bilingüisme oficial, és justament la que fa que el català retrocedeixi...

Esquerra: potenciaran el català com a eina d’acollida, garantiran la immersió lingüística en totes les etapes educatives obligatòries, treballaran perquè es rebin tots els canals de televisió en català arreu dels Països Catalans i promouran una nova llei de política lingüística per garantir els drets dels catalanoparlants. Aquest darrer punt és el més interessant, tot i que caldria saber l’abast de les propostes que estan disposats a fer.

PP: l’Alícia (Sánchez-Camacho), que deu viure en el país de les meravelles, està convençuda que a Catalunya “hi ha” dues llengües i diu que vol garantir-ne la igualtat. Tot plegat és força estrany, si tenim en compte que, de fet, d’oficials n’hi ha tres, i de parlades gairebé 300. Clar que si només en reconeixes dues i, a sobre, no tens en compte la imposició d’una d’aquestes, l’espanyola, tot és més fàcil. Tot contra el català.

ICV: res de rellevant. La protecció de la diversitat lingüística no els deu semblar prou important.

Ciudadanos: aquests són els que dediquen més atenció a la llengua, un fet prou curiós si partim de la base que no els preocupen els temes identitaris. Resumint, estan en contra de la “imposició” del català i de les sancions lingüístiques per no utilitzar-lo -no diuen res de la imposició de l’espanyol, existent en unes 500 lleis i normes regulatòries-; defensen que l’espanyol sigui llengua docent i que es permeti l’opció lingüística a les escoles -només per l’espanyol, ja que les altres llengües, inclosa l’occitana, també oficial, deuen ser inferiors-; i promouen el bilingüisme total en l’adminstració -catalana, s’entén, ja que l’espanyola pot continuar sent genuïnament monolingüe-. És a dir, sota l’excusa de la llibertat lingüística, volen afavorir l’espanyol en tots els contextos en què ja és dominant i, alhora, garantir que també ocupi aquesta posició en tots els altres -pocs- en què el català avança. Un lingüicidi sense complexos.

Reagrupament: defensen l’oficialitat exclusiva del català i l’occità, el deure de conèixer-les i la immersió lingüística en aquestes llengües en els territoris on són llengua pròpia. Volen garantir els drets de totes les llengües que es parlen a Catalunya, però amb el català i l’occità com a llengües comunes. Demanen que siguin les llengües vehiculars de l’administració i dels mitjans de comunicació.

Solidaritat: volen promoure la territorialitat de la llengua catalana, és a dir, que es reconegui que el català és la llengua pròpia de tots els Països Catalans i que, per tant, les accions que es duguin a terme en matèria lingüística tinguin en compte tot el territori. També exigeixen que es faci una major difusió internacional de la llengua. S’han compromès a redactar una Carta de la Llengua i la Cultura Catalanes que serveixi de marc de referència per garantir la plena normalització del català

I ja està. Si sou d’aquells que, quan veieu una baralla, ajudeu el més fort, teniu un parell d’opcions interessants. Si, per contra, sou d’aquells que es queden mirant, sense intervenir-hi, també disposeu de tres alternatives. Ara bé, si no podeu evitar posar-vos del costat del feble per intentar equilibrar la balança, no dubteu en triar una de les tres propostes restants.

Independentistes i indecisos

Aquest és un país de paradoxes. Mai no hi havia hagut tants parlants de català; tanmateix, l’ús social de la llengua retrocedeix. Mai no hi havia hagut tants independentistes; tanmateix, tot sembla indicar que la representació parlamentària de l’independentisme baixarà. De les raons que expliquen el primer exemple, n’he parlat a bastament: manca de consciència lingüística i desconeixement dels recursos que permeten fer servir el català còmodament en qualsevol situació. El tema de què m’interessa parlar ara és, però, l’altre. Les causes ja les sabem: el descontentament d’una part gens menyspreable de l’electorat d’Esquerra amb la trajectòria seguida pel partit ha propiciat l’aparició d’alternatives, com Reagrupament o Solidaritat, a les quals aniran a parar un bon feix de vots; d’altres aniran inexplicablement a CiU o bé engreixaran les xifres de l’abstenció. En definitiva, un vot independentista dividit i minvat. Està justificat, tot plegat?

Al meu parer, la gestió de govern d’Esquerra ha estat prou acceptable. Si més no, no ha estat pitjor de com ho han fet o ho farien altres formacions. Amb ple coneixement de causa només puc parlar, emperò, de la política lingüística i, sincerament, dubto que hi hagi gaires persones més qualificades que en Bernat Joan per dirigir-la. I el tema no és fàcil. Ara bé, personalment penso que Esquerra s’ha equivocat, d’una banda, amb la comunicació de l’acció de govern, que ha estat del tot insuficient i no els ha permès transmetre allò que han fet bé; i, d’una altra, la manera com han gestionat qüestions molt simbòliques i que, a la pràctica, acaben tenint una rellevància crucial. Com es pot reeditar un tripartit del qual n’has estat expulsat i no prendre-hi una posició d’autèntica força? Com es pot acceptar tranquil·lament un acord de finançament amb el govern espanyol que no és ni de lluny comparable a un també insuficient concert econòmic? Com es pot tolerar la retallada d’un estatut ridícul sense trencar un govern amb aquells que n’han estat còmplices? L’electorat d’Esquerra és molt exigent. Perquè és independentista i és d’esquerres. I aquests gestos són els que s’esperaven d’un partit com Esquerra.

Reagrupament i Solidaritat? Tenen il·lusió, empenta i una idea molt clara del que volen aconseguir. I no arrosseguen cap càrrega de govern. Entre els seus membres hi ha un bon nombre d’intel·lectuals de renom i això els avala. Són el país desacomplexat. De tota manera, el seu discurs respon exclusivament, almenys de moment, a la necessitat imperiosa que té Catalunya d’esdevenir un estat independent. Què faran quan siguin al Parlament? És una incògnita. Tant de bo les forces independentistes hi fossin majoria, però per ara sembla complicat. Caldrà veure on s’ubiquen, com es posicionen en cada tema, si són capaços d’atraure les altres forces cap al seu discurs renovador. Per ara, no han estat capaços de posar-se d'acord entre ells, i això pot restar-los certa credibilitat.

En resum, diverses opcions amb un objectiu comú. Cadascuna amb les seves fortaleses i les seves febleses. Llàstima que no hagin estat capaces de posar-se d'acord per anar juntes, perquè és el que el país necessita. A qui votaré? No us ho penso pas dir! De fet, potser encara no ho sé... El que sí que sé és que els Països Catalans no es poden permetre el luxe d’estar aturats mentre Espanya pretén esborrar-nos del mapa. Necessitem que l’independentisme tingui un pes específic al carrer i al Parlament. I com més siguem, com més units estiguem, segur que més força tindrem. Estiguem atents. Foc a l’obaga!

Un partit "ni-ni"

Ara que es parla tant dels “ni-ni”, els joves que ni estudien ni treballen, als psocialistes no se’ls acut res més que fer servir el lema “ni independentista ni de dretes”. Impressionant. En lloc de plantejar un eslògan constructiu i en positiu, en fan un sense contingut i en negatiu. Just el contrari del que defensa el màrqueting. Vaja, tot i que, ben mirat, la cosa tampoc no m’estranya, perquè poques coses es poden esperar d’un partit sense idees que, darrerament, s’ha limitat a plantejar totes les seves campanyes destacant els defectes dels oponents en lloc de ressaltar unes virtuts pròpies que, entenc, deuen ser del tot inexistents. I és que entre les moltes reflexions que aquest partit sucursalista aporta, em quedo amb una que ha repetit diverses vegades el President: “reclamar el dret de decidir és una bajanada, perquè, de fet, els catalans ja decideixen quan voten els seus representants al Parlament”. És a dir, que si en algun moment els independentistes hi fossin majoria, seria ben legítim proclamar directament la independència. Oi, senyor Montilla?

Full de ruta vers l'assertivitat lingüística

Parmènides, un dels grans filòsofs presocràtics, deia que tot és immutable, perenne, constant; a l’altre extrem, Heràclit assegurava que tot canvia, tot està en moviment, tot és efímer, un enfocament que segles després inspiraria els pintors impressionistes. De fet, tant una interpretació com l’altra han tingut aplicacions en incomptables àmbits. Fins i tot, amb una mica d’imaginació, la podem aplicar a la llengua o, per ser més exactes, a la percepció dels hàbits lingüístics.

La majoria de persones, com a parlants -i especialment les catalanoparlants-, tendim a pensar que els nostres hàbits lingüístics són fixos: “no puc canviar la llengua amb què m’he adreçat sempre a algú”, “si em parlen en espanyol, seria incapaç de contestar en català”, “em seria impossible usar el català amb nouvinguts”... 100% Parmènides. La conseqüència de tot plegat? L’ús social del català és baix, malgrat que hi ha més gent que mai que sap parlar-lo. Si volem, doncs, potenciar aquest ús social, només ens queda l’alternativa d’Heràclit, és a dir, entendre que els hàbits lingüístics es poden canviar. I per fer-ho, us recomano que seguiu el full de ruta que teniu més amunt. Us l’explico tot seguit:

1. Classifiqueu per escrit totes les vostres possibles interaccions lingüístiques en funció de la llengua que hi utilitzeu, espanyol o català.

2. De les primeres situacions, identifiqueu quines us agradaria canviar -potser no són totes- i passar a parlar-hi en català.

3. Ordeneu-les per ordre de dificultat i agrupeu-les en les categories següents: fàcils de canviar, mitjanes, difícils i impossibles.

4. Comenceu a intentar canviar les fàcils; les altres, deixeu-les de banda.

5. Amb temps, pràctica i l’ajuda de recursos específics -seria massa complicat exposar-los aquí, de manera que us recomano que assistiu a una sessió del Taller d’Espai Lingüístic Personal-, podreu fer-hi servir el català amb total comoditat.

6. Arribat aquest moment, serà l’hora de reclassificar les situacions. Les que us semblaven mitjanament difícils, passaran a ser fàcils; algunes de les difícils, les veure més factibles; i, fins i tot, alguna de les impossibles ja no us ho semblarà. Serà l’hora, doncs, d’introduir el català en les que ara ja considereu fàcils.

I així, anar fent, fins que no en quedi cap per canviar! Quan hagueu aconseguit parlar català còmodament en totes les situacions en què volíeu fer-ho, haureu assolit l’assertivitat lingüística. Un gran pas per vosaltres, un immens pas per la llengua!