Independentistes i indecisos

Aquest és un país de paradoxes. Mai no hi havia hagut tants parlants de català; tanmateix, l’ús social de la llengua retrocedeix. Mai no hi havia hagut tants independentistes; tanmateix, tot sembla indicar que la representació parlamentària de l’independentisme baixarà. De les raons que expliquen el primer exemple, n’he parlat a bastament: manca de consciència lingüística i desconeixement dels recursos que permeten fer servir el català còmodament en qualsevol situació. El tema de què m’interessa parlar ara és, però, l’altre. Les causes ja les sabem: el descontentament d’una part gens menyspreable de l’electorat d’Esquerra amb la trajectòria seguida pel partit ha propiciat l’aparició d’alternatives, com Reagrupament o Solidaritat, a les quals aniran a parar un bon feix de vots; d’altres aniran inexplicablement a CiU o bé engreixaran les xifres de l’abstenció. En definitiva, un vot independentista dividit i minvat. Està justificat, tot plegat?

Al meu parer, la gestió de govern d’Esquerra ha estat prou acceptable. Si més no, no ha estat pitjor de com ho han fet o ho farien altres formacions. Amb ple coneixement de causa només puc parlar, emperò, de la política lingüística i, sincerament, dubto que hi hagi gaires persones més qualificades que en Bernat Joan per dirigir-la. I el tema no és fàcil. Ara bé, personalment penso que Esquerra s’ha equivocat, d’una banda, amb la comunicació de l’acció de govern, que ha estat del tot insuficient i no els ha permès transmetre allò que han fet bé; i, d’una altra, la manera com han gestionat qüestions molt simbòliques i que, a la pràctica, acaben tenint una rellevància crucial. Com es pot reeditar un tripartit del qual n’has estat expulsat i no prendre-hi una posició d’autèntica força? Com es pot acceptar tranquil·lament un acord de finançament amb el govern espanyol que no és ni de lluny comparable a un també insuficient concert econòmic? Com es pot tolerar la retallada d’un estatut ridícul sense trencar un govern amb aquells que n’han estat còmplices? L’electorat d’Esquerra és molt exigent. Perquè és independentista i és d’esquerres. I aquests gestos són els que s’esperaven d’un partit com Esquerra.

Reagrupament i Solidaritat? Tenen il·lusió, empenta i una idea molt clara del que volen aconseguir. I no arrosseguen cap càrrega de govern. Entre els seus membres hi ha un bon nombre d’intel·lectuals de renom i això els avala. Són el país desacomplexat. De tota manera, el seu discurs respon exclusivament, almenys de moment, a la necessitat imperiosa que té Catalunya d’esdevenir un estat independent. Què faran quan siguin al Parlament? És una incògnita. Tant de bo les forces independentistes hi fossin majoria, però per ara sembla complicat. Caldrà veure on s’ubiquen, com es posicionen en cada tema, si són capaços d’atraure les altres forces cap al seu discurs renovador. Per ara, no han estat capaços de posar-se d'acord entre ells, i això pot restar-los certa credibilitat.

En resum, diverses opcions amb un objectiu comú. Cadascuna amb les seves fortaleses i les seves febleses. Llàstima que no hagin estat capaces de posar-se d'acord per anar juntes, perquè és el que el país necessita. A qui votaré? No us ho penso pas dir! De fet, potser encara no ho sé... El que sí que sé és que els Països Catalans no es poden permetre el luxe d’estar aturats mentre Espanya pretén esborrar-nos del mapa. Necessitem que l’independentisme tingui un pes específic al carrer i al Parlament. I com més siguem, com més units estiguem, segur que més força tindrem. Estiguem atents. Foc a l’obaga!