dijous, 30 de desembre del 2010

Raonament independentista

El finançament, l’estatut, la immersió lingüística i la llei de consultes. No cal dir res més. El que sí que m’agradaria és que els autoanomenats “catalanistes” que són contraris a la independència m’expliquessin com s’ho pensen fer per convèncer una majoria qualificada dels espanyols, o dels seus representants polítics, per tal que reconverteixen Espanya en un estat federal, econòmicament equilibrat, on tots els ciutadans tinguin els mateixos drets i on les llengües no siguin vistes com un obstacle ans com una riquesa. Al meu parer, si volem esdevenir un país plenament normal, és molt més efectiu optar per la independència, i això és el que intento demostrar amb el sil·logisme següent.

i) Si volem que la llengua, la cultura, la identitat en sentit ampli o l’economia catalanes estiguin en plena igualtat de condicions amb les altres, cal que els Països Catalans es reunifiquin políticament i esdevinguin independents. Sota Espanya i França no farem mai res.
ii) Si volem que els Països Catalans siguin independents, cal que el Principat de Catalunya lideri la marxa. Les realitat socials i el ritme de cada territori són diferents i no podem pretendre fer-ho de cop.
iii) Si volem que el Principat de Catalunya avanci vers la independència, ens cal una majoria social que ho desitgi. És l’única manera que la comunitat internacional ho legitimi.
iv) Si volem que una majoria social sigui favorable a la independència, hem de convèncer-los amb arguments pràctics. La llengua, la cultura o la identitat són arguments pels convençuts, però l’economia pot convèncer als indecisos, un percentatge de població que és decisiu per aconseguir la majoria.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Sense estrés lingüístic

Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català
Ferran Suay i Gemma Sanginés
Angle, juny de 2010
“Ser catalanoparlant pot ser (...) una font de plaer i de comoditat, en comptes d’una càrrega o una font de pressura”. Així de contundent es mostra Bernat Joan en el pròleg del darrer llibre dels psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, titulat Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català. Aquest és, justament, l’objectiu del llibre: ajudar les persones catalanoparlants, d’origen o d’adopció, per tal que puguin utilitzar el català en qualsevol situació i sentir-s’hi plenament còmodes. I és que l’anormalitat en què es troba la nostra llengua genera, entre els parlants, sensacions d’inseguretat, incomoditat i fins i tot estrès, unes sensacions que ningú millor que els psicòlegs poden explicar.

Sortir de l’armari lingüístic compta amb un capítol introductori en què, manllevant les paraules dels autors, es fan “cinc cèntims de psicologia”. Breument, s’hi explica que els parlants de llengües minorades experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, fruit de la incertesa de les interaccions, la responsabilitat de triar una determinada llengua i la sensació que hi tenen les de perdre. Davant d’aquest fet, les reaccions acostumen a ser perjudicials per a ells i, de retruc, per a la llengua. Per alliberar-se d’aquest estrés, caldria incidir, d’una banda, en l’estímul, és a dir, eliminar la condició de llengua minorada; i, d’una altra, en la resposta, modificant la manera com afrontem les interaccions amb els parlants de la llengua dominant. Això darrer és el que ens proposen els capítols següents del llibre, dedicats a diverses tipologies de parlant als quals s’ofereixen solucions que els permetin augmentar la comoditat a l’hora de fer servir el català: la nouvinguda plenament integrada a nivell lingüístic; el parlant cremat per la situació de minoració; la nouvinguda procedent d’un país amb una llengua també minorada, i que malgrat usar normalment el català, comença a trobar-se en situacions d’incomoditat; el parlant conscient lingüísticament, però habituat a fer el canvi de llengua; la parlant militant, que utilitza la llengua en qualsevol situació; i el nouvingut que, malgrat saber parlar català, sovint acaba utilitzant l’espanyol pel fet que els parlants nadius se li adrecen en aquesta llengua. Finalment, el llibre es complementa amb una guia amb algunes propostes genèriques per millorar l’assertivitat lingüística.

Així doncs, si voleu fer servir més el català i, sobretot, fer-ho amb més comoditat, Sortir de l’armari lingüístic és l’eina idònia. De ben segur que sabreu identificar-vos amb alguns dels perfils lingüístics esmentats i que, aleshores, les estratègies que s’hi plantegen us seran ben útils. Tingueu en compte, però, que “només” és una guia, i que heu de ser vosaltres els que, amb paciència, l’aneu aplicant en les vostres interaccions lingüístiques, adaptant-vos a les situacions que us aneu trobant. Si, com recomanen els autors, aneu anotant les experiències en un “diari d’èxits”, podreu anar veient els progressos que feu i, d’aquesta manera, constatareu com el vostre nivell d’autoestima lingüística va incrementant-se.

David Vila i Ros
L'Escletxa, tardor 10

dimarts, 21 de desembre del 2010

Llengua i educació

Entro en una botiga. La dependenta, una noia jove, se m’adreça en espanyol. Jo, lògicament, li contesto en català. La conversa transcorre fent ús del bilingüisme passiu. Quan surto, penso, com desenes de vegades abans, que hi ha quelcom del sistema educatiu que no acaba de funcionar. Com s’entén, sinó, que nois que han estat escolaritzats aquí, en un model teòricament d’immersió lingüística, siguin incapaços de mantenir activament una conversa en català amb una mínima fluïdesa? I no són pas una excepció, ja que a l’àrea metropolitana de Barcelona en trobaríem exemples a cabassos. En canvi, intentar trobar un catalanoparlant monolingüe seria més difícil que descobrir un poble perdut de l’Amazones!

I, tanmateix, PP, Ciudadanos i altres lerrouxistes estan obsessionats a desvirtuar la immersió lingüística. Primer defensaven el dret d’escollir la llengua de l’escolarització a Catalunya, partint de la seva idea que els territoris no parlen llengües, sinó que ho fan les persones. Excepte Espanya, és clar, que es veu que és un territori que sí que en parla una i només una i on ningú no ha de qüestionar-la. Ara han canviat d’opinió i proposen un model trilingüe: un terç de les classes en català, un terç en espanyol i un terç en anglès. Molt bonic, si no fos perquè la proposta només pretén arraconar una mica més el català. I és que tan sols cal mirar, en els estudis que s’han publicat, el grau de coneixement de l’espanyol que mostren els alumnes catalans: igual o superior al que tenen de català i, en tot cas, igual que el que mostren els alumnes espanyols. Per tant, quina necessitat hi ha d’introduir l’ensenyament en aquesta llengua? El coneixement d’ambdues està garantit; l’ús, per contra, és clarament desfavorable el català, la llengua pròpia del país. Aquesta és, doncs, la que cal reforçar.

La immersió lingüística, molt valorada internacionalment com un model d’èxit per garantir la integració i la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva llengua d’origen, és un dels pilars fonamentals de la normalització del català. I, si no, fixeu-vos com en retrocedeix l’ús a la resta dels Països Catalans, on no hi ha aquest model educatiu.
Nota: El Tribunal Suprem espanyol acaba de dictar una sentència que imposa l'espanyol com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, en un nou intent de posar fi al model d'immersió lingüística. Davant d'aquesta agressió, el Govern només ha de tenir una resposta: desobediència. I el país, una solució: independència. Podeu llegir el comunicat de premsa emès per Tallers per la Llengua aquí.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Esbós d'una presentació


Ser editor està prou bé. Publicar un llibre és una feinada i de vegades no tot acaba quedant ben bé com voldries, però quan tens la resposta del públic, quan una sala s’omple de gom a gom per assistir a la presentació, i veus que la gent té ganes de llegir-lo, la sensació és fantàstica. Com ahir, a la llibreria La Central, de Barcelona, on vam presentar L’esbós amb la Sílvia Bel, l’autora. Tot un èxit!

dijous, 9 de desembre del 2010

Carta oberta als partits independentistes

Benvolguts,
Estem fent el ridícul. Els independentistes en general, vull dir, i vosaltres, els partits independentistes, en particular. Com s’entén que, després d’una de les manifestacions més massives de la història d’aquest país, la del passat 10 de juliol, en què es va escoltar un crit unànime a favor de la independència, com s’entén que quan totes les enquestes indiquen que el suport a la creació d’un estat propi és més alt que mai, els parlamentaris independentistes passin de 21 a 14? Divisió, divisió, divisió. La suma dels vots d’Esquerra, Solidaritat i Reagrupament us hauria atorgat 17 diputats si haguéssiu anat sota una sola candidatura, i això sense tenir en compte que, davant d’aquesta mostra d’unitat, molts electors que van decantar-se per CiU, l’abstenció o el vot en blanc o nul, no haurien dubtat a fer-vos confiança i, qui sap, potser aleshores hauríeu depassat els 20 escons. I posats a fer política-ficció, si Esquerra hagués sabut gestionar els corrents del partit i, sobretot, hagués estat contundent a l’hora de fer valdre el seu pes al Govern, en lloc de mostrar-se submisa, possibilista, regionalista, potser l’independentisme seria la segona força del Parlament. Us imagineu l’escenari? Ara, però, només sou la cinquena i la sisena forces. És aquest el país que volem? Un país on l’espanyolisme hi tingui més pes parlamentari? Feu el favor de deixar els personalismes, els individualismes i els afanys de protagonisme a banda -francament, sabeu que aquestes han estat les principals raons de la desunió, i no pas plantejaments polítics diametralment oposats- i poseu-vos a treballar amb un objectiu comú. El dèficit fiscal anual és de més de 20.000 milions d’euros. Són moltes inversions! Necessitem un front polític comú i només vosaltres el podeu aconseguir. És evident que hi ha sectors de l’independentisme amb una clara vocació social i mediambiental, mentre d’altres són més partidaris d’un model liberal, menys intervencionista. De fet, hi deu haver tants posicionaments diferents com independentistes! Ara bé, el país necessita que, per damunt d’aquestes diferències lògiques, i sense que això dugui implícit deixar de banda les altres qüestions, s’imposi la voluntat d’esdevenir un país independent. Cal continuar explicant els avantatges de la independència, especialment als més indecisos, i fer-ho amb transparència, naturalitat, il·lusió. I, des de la unitat, que no vol dir uniformitat. “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”, deia Joan Fuster. Unitat en la llengua, en el territori, en l’estratègia. Si no, mentre els Països Catalans s’esbocinen, els espanyols continuaran rient. I, francament, no hi trobo la gràcia! Si us plau, representants dels partits polítics, sigueu capaços d’estar a l’alçada del moment històric.
Un independentista

divendres, 3 de desembre del 2010

L'esbós de Sílvia Bel

Edicions 7dquatre acabem de publicar el poemari L’esbós de Sílvia Bel. Vaig conèixer la Sílvia mitjançant l’Àstrid Bierge, de qui ja havíem publicat també un llibre. Devem ser, doncs, una editorial que funcionem bé pel boca-orella! El fet és que va enviar-nos el seu poemari i no vam dubtar a engrescar-nos-hi. I ja el tenim, acabat de sortir del forn, i amb unes fantàstiques il·lustracions d’Alicia Billon. Si us agrada esbossar versos, no us el podeu perdre.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Després de les eleccions

Ja està fet. CiU ha arrasat, el PSC-PSOE i Esquerra s’han enfonsat, el PP ha aconseguit els millors resultats de la seva història, Iniciativa ha aguantat el cop, Ciudadanos ha sabut mantenir-se i Solidaritat s’ha fet un lloc al Parlament. Ras i curt, és això.

I com que els mitjans n’aniran plens, de valoracions, vaig per feina. És evident que el Govern d’Entesa ha passat factura als seus integrants, i CiU ha sabut capitalitzar el descontentament del vot catalanista. Ara bé, sabran afrontar els reptes d’una Catalunya cada vegada més menyspreada per Espanya? Les seves solucions de peix al cove no resolen el problema de fons, ja ho sabem, de manera que caldrà veure fins on estan disposats a arribar. I el PSC-PSOE? Han format govern amb un partit independentista -un fet que els ha allunyat del seu electorat més unionista, que pot haver decidit votar el PP- i, paradoxalment, han fet una campanya orientada a recollir el vot més espanyolista -una actitud que no ha agradat al seu sector més catalanista, que pot haver-se mogut cap a CiU-. Quelcom similar li ha passat a Esquerra: enfeinats a mantenir el Govern amb un soci unionista, no han sabut veure el distanciament d’una part majoritària del seu electorat, el qual demanava una resposta contundent a les agressions de l’espanyolisme. Si hi haguessin estat més atents, possiblement no haurien sorgit ni Reagrupament ni Solidaritat, el vot independentista no s’hauria dividit i, per tant, no hauria perdut pes. Això és, però, tot un altre tema. Almenys, cal dir-ho, Solidaritat ha sabut transformar la il·lusió en vots. Esperem que sàpiga, ara, transformar els vots en accions concretes.

Un apunt important. Fins a la meitat de l’escrutini, la Plataforma per Catalunya entrava al Parlament amb tres diputats, i això sí que no ens ho podem permetre. Ha estat un primer toc d’atenció del neofeixisme. Cal no badar. Hi ha idees que no podem deixar passar.

divendres, 26 de novembre del 2010

El llibre del casal

M’ha fet il·lusió que es publiqués un llibre per commemorar els 25 anys del Casal Pare Sallarès dels Escolapis de Sabadell. Jo també vaig anar-hi durant un temps i m’ha agradat recordar tot el que hi vam compartir. Una bona lectura, i més per demà, jornada de reflexió...

divendres, 19 de novembre del 2010

Estudi personalíssim de les propostes lingüístiques que fan els principals partits que concorren a les eleccions al Parlament

La llengua és sempre un tema recurrent en les campanyes electorals al Parlament, de manera que m’ha semblat adient fer una repassada a les principals propostes que els partits polítics fan en aquesta matèria. Possiblement no és un tema decisiu a l’hora de decantar-se per una opció o una altra, però sí que hi pot condicionar. He mirat de fer un esforç de síntesi, tot i que, com us podeu imaginar, no m’he pogut estar d’afegir-hi certs comentaris. Espero que ho trobeu interessant.
CiU: insisteixen en la importància de mantenir la immersió lingüística i aposten per donar un impuls al català en les manifestacions de caràcter religiós. I ja està. En definitiva, el que ha fet sempre la federació: endavant amb el català, tot i que... compte amb els espanyols i els empresaris, fos pas cas que s’enfadessin!
PSC-PSOE: es limiten a dir que no admetran cap retrocés en el català i que garantiran la igualtat del català i l’espanyol. Llàstima que la igualtat que promouen, el bilingüisme oficial, és justament la que fa que el català retrocedeixi...
Esquerra: potenciaran el català com a eina d’acollida, garantiran la immersió lingüística en totes les etapes educatives obligatòries, treballaran perquè es rebin tots els canals de televisió en català arreu dels Països Catalans i promouran una nova llei de política lingüística per garantir els drets dels catalanoparlants. Aquest darrer punt és el més interessant, tot i que caldria saber l’abast de les propostes que estan disposats a fer.
PP: l’Alícia (Sánchez-Camacho), que deu viure en el país de les meravelles, està convençuda que a Catalunya “hi ha” dues llengües i diu que vol garantir-ne la igualtat. Tot plegat és força estrany, si tenim en compte que, de fet, d’oficials n’hi ha tres, i de parlades gairebé 300. Clar que si només en reconeixes dues i, a sobre, no tens en compte la imposició d’una d’aquestes, l’espanyola, tot és més fàcil. Tot contra el català.
ICV: res de rellevant. La protecció de la diversitat lingüística no els deu semblar prou important.
Ciudadanos: aquests són els que dediquen més atenció a la llengua, un fet prou curiós si partim de la base que no els preocupen els temes identitaris. Resumint, estan en contra de la “imposició” del català i de les sancions lingüístiques per no utilitzar-lo -no diuen res de la imposició de l’espanyol, existent en unes 500 lleis i normes regulatòries-; defensen que l’espanyol sigui llengua docent i que es permeti l’opció lingüística a les escoles -només per l’espanyol, ja que les altres llengües, inclosa l’occitana, també oficial, deuen ser inferiors-; i promouen el bilingüisme total en l’adminstració -catalana, s’entén, ja que l’espanyola pot continuar sent genuïnament monolingüe-. És a dir, sota l’excusa de la llibertat lingüística, volen afavorir l’espanyol en tots els contextos en què ja és dominant i, alhora, garantir que també ocupi aquesta posició en tots els altres -pocs- en què el català avança. Un lingüicidi sense complexos.
Reagrupament: defensen l’oficialitat exclusiva del català i l’occità, el deure de conèixer-les i la immersió lingüística en aquestes llengües en els territoris on són llengua pròpia. Volen garantir els drets de totes les llengües que es parlen a Catalunya, però amb el català i l’occità com a llengües comunes. Demanen que siguin les llengües vehiculars de l’administració i dels mitjans de comunicació.
Solidaritat: volen promoure la territorialitat de la llengua catalana, és a dir, que es reconegui que el català és la llengua pròpia de tots els Països Catalans i que, per tant, les accions que es duguin a terme en matèria lingüística tinguin en compte tot el territori. També exigeixen que es faci una major difusió internacional de la llengua. S’han compromès a redactar una Carta de la Llengua i la Cultura Catalanes que serveixi de marc de referència per garantir la plena normalització del català
I ja està. Si sou d’aquells que, quan veieu una baralla, ajudeu el més fort, teniu un parell d’opcions interessants. Si, per contra, sou d’aquells que es queden mirant, sense intervenir-hi, també disposeu de tres alternatives. Ara bé, si no podeu evitar posar-vos del costat del feble per intentar equilibrar la balança, no dubteu en triar una de les tres propostes restants.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Independentistes i indecisos

Aquest és un país de paradoxes. Mai no hi havia hagut tants parlants de català; tanmateix, l’ús social de la llengua retrocedeix. Mai no hi havia hagut tants independentistes; tanmateix, tot sembla indicar que la representació parlamentària de l’independentisme baixarà. De les raons que expliquen el primer exemple, n’he parlat a bastament: manca de consciència lingüística i desconeixement dels recursos que permeten fer servir el català còmodament en qualsevol situació. El tema de què m’interessa parlar ara és, però, l’altre. Les causes ja les sabem: el descontentament d’una part gens menyspreable de l’electorat d’Esquerra amb la trajectòria seguida pel partit ha propiciat l’aparició d’alternatives, com Reagrupament o Solidaritat, a les quals aniran a parar un bon feix de vots; d’altres aniran inexplicablement a CiU o bé engreixaran les xifres de l’abstenció. En definitiva, un vot independentista dividit i minvat. Està justificat, tot plegat?

Al meu parer, la gestió de govern d’Esquerra ha estat prou acceptable. Si més no, no ha estat pitjor de com ho han fet o ho farien altres formacions. Amb ple coneixement de causa només puc parlar, emperò, de la política lingüística i, sincerament, dubto que hi hagi gaires persones més qualificades que en Bernat Joan per dirigir-la. I el tema no és fàcil. Ara bé, personalment penso que Esquerra s’ha equivocat, d’una banda, amb la comunicació de l’acció de govern, que ha estat del tot insuficient i no els ha permès transmetre allò que han fet bé; i, d’una altra, la manera com han gestionat qüestions molt simbòliques i que, a la pràctica, acaben tenint una rellevància crucial. Com es pot reeditar un tripartit del qual n’has estat expulsat i no prendre-hi una posició d’autèntica força? Com es pot acceptar tranquil·lament un acord de finançament amb el govern espanyol que no és ni de lluny comparable a un també insuficient concert econòmic? Com es pot tolerar la retallada d’un estatut ridícul sense trencar un govern amb aquells que n’han estat còmplices? L’electorat d’Esquerra és molt exigent. Perquè és independentista i és d’esquerres. I aquests gestos són els que s’esperaven d’un partit com Esquerra.

Reagrupament i Solidaritat? Tenen il·lusió, empenta i una idea molt clara del que volen aconseguir. I no arrosseguen cap càrrega de govern. Entre els seus membres hi ha un bon nombre d’intel·lectuals de renom i això els avala. Són el país desacomplexat. De tota manera, el seu discurs respon exclusivament, almenys de moment, a la necessitat imperiosa que té Catalunya d’esdevenir un estat independent. Què faran quan siguin al Parlament? És una incògnita. Tant de bo les forces independentistes hi fossin majoria, però per ara sembla complicat. Caldrà veure on s’ubiquen, com es posicionen en cada tema, si són capaços d’atraure les altres forces cap al seu discurs renovador. Per ara, no han estat capaços de posar-se d'acord entre ells, i això pot restar-los certa credibilitat.

En resum, diverses opcions amb un objectiu comú. Cadascuna amb les seves fortaleses i les seves febleses. Llàstima que no hagin estat capaces de posar-se d'acord per anar juntes, perquè és el que el país necessita. A qui votaré? No us ho penso pas dir! De fet, potser encara no ho sé... El que sí que sé és que els Països Catalans no es poden permetre el luxe d’estar aturats mentre Espanya pretén esborrar-nos del mapa. Necessitem que l’independentisme tingui un pes específic al carrer i al Parlament. I com més siguem, com més units estiguem, segur que més força tindrem. Estiguem atents. Foc a l’obaga!

dimarts, 9 de novembre del 2010

Un partit "ni-ni"

Ara que es parla tant dels “ni-ni”, els joves que ni estudien ni treballen, als psocialistes no se’ls acut res més que fer servir el lema “ni independentista ni de dretes”. Impressionant. En lloc de plantejar un eslògan constructiu i en positiu, en fan un sense contingut i en negatiu. Just el contrari del que defensa el màrqueting. Vaja, tot i que, ben mirat, la cosa tampoc no m’estranya, perquè poques coses es poden esperar d’un partit sense idees que, darrerament, s’ha limitat a plantejar totes les seves campanyes destacant els defectes dels oponents en lloc de ressaltar unes virtuts pròpies que, entenc, deuen ser del tot inexistents. I és que entre les moltes reflexions que aquest partit sucursalista aporta, em quedo amb una que ha repetit diverses vegades el President: “reclamar el dret de decidir és una bajanada, perquè, de fet, els catalans ja decideixen quan voten els seus representants al Parlament”. És a dir, que si en algun moment els independentistes hi fossin majoria, seria ben legítim proclamar directament la independència. Oi, senyor Montilla?

dissabte, 6 de novembre del 2010

Full de ruta vers l'assertivitat lingüística



Parmènides, un dels grans filòsofs presocràtics, deia que tot és immutable, perenne, constant; a l’altre extrem, Heràclit assegurava que tot canvia, tot està en moviment, tot és efímer, un enfocament que segles després inspiraria els pintors impressionistes. De fet, tant una interpretació com l’altra han tingut aplicacions en incomptables àmbits. Fins i tot, amb una mica d’imaginació, la podem aplicar a la llengua o, per ser més exactes, a la percepció dels hàbits lingüístics.

La majoria de persones, com a parlants -i especialment les catalanoparlants-, tendim a pensar que els nostres hàbits lingüístics són fixos: “no puc canviar la llengua amb què m’he adreçat sempre a algú”, “si em parlen en espanyol, seria incapaç de contestar en català”, “em seria impossible usar el català amb nouvinguts”... 100% Parmènides. La conseqüència de tot plegat? L’ús social del català és baix, malgrat que hi ha més gent que mai que sap parlar-lo. Si volem, doncs, potenciar aquest ús social, només ens queda l’alternativa d’Heràclit, és a dir, entendre que els hàbits lingüístics es poden canviar. I per fer-ho, us recomano que seguiu el full de ruta que teniu més amunt. Us l’explico tot seguit:

1. Classifiqueu per escrit totes les vostres possibles interaccions lingüístiques en funció de la llengua que hi utilitzeu, espanyol o català.

2. De les primeres situacions, identifiqueu quines us agradaria canviar -potser no són totes- i passar a parlar-hi en català.

3. Ordeneu-les per ordre de dificultat i agrupeu-les en les categories següents: fàcils de canviar, mitjanes, difícils i impossibles.

4. Comenceu a intentar canviar les fàcils; les altres, deixeu-les de banda.

5. Amb temps, pràctica i l’ajuda de recursos específics -seria massa complicat exposar-los aquí, de manera que us recomano que assistiu a una sessió del Taller d’Espai Lingüístic Personal-, podreu fer-hi servir el català amb total comoditat.
6. Arribat aquest moment, serà l’hora de reclassificar les situacions. Les que us semblaven mitjanament difícils, passaran a ser fàcils; algunes de les difícils, les veure més factibles; i, fins i tot, alguna de les impossibles ja no us ho semblarà. Serà l’hora, doncs, d’introduir el català en les que ara ja considereu fàcils.

I així, anar fent, fins que no en quedi cap per canviar! Quan hagueu aconseguit parlar català còmodament en totes les situacions en què volíeu fer-ho, haureu assolit l’assertivitat lingüística. Un gran pas per vosaltres, un immens pas per la llengua!

dijous, 28 d’octubre del 2010

Ramadà en català

Un dels prejudicis lingüístics més recurrents que ens cal trencar és el que ens fa pensar que el català és, per als nouvinguts, un problema afegit. D’entrada, sembla que té una fonamentació ben lògica, ja que aprendre una llengua és sempre una tasca que exigeix un esforç notable. A la pràctica, aquesta creença duu la majoria de catalanoparlants a adreçar-s’hi en espanyol, un gest que és interpretat per molts nouvinguts com una mostra de rebuig: “no volen que sigui català”. I és que, quan hi parles, sovint et comenten que, ben al contrari, aprendre a parlar català els ha obert moltes portes i, fins i tot, els ha permès ser considerats com un català més.

Les sessions dels tallers per la llengua, en algunes de les quals hi assisteixen tant catalans de soca-rel com nouvinguts, permeten contrastar les nostres creences inconscients envers la immigració amb les experiències reals d’aquestes persones i, per tant, ajuda molt a trencar un munt de prejudicis. I no només això. Molts nouvinguts fan aportacions francament interessants. Sense anar més lluny, en una sessió, una noia musulmana va comentar que un bon moment per fer cursos de català per a les persones d’aquesta religió seria l’hora de dinar en l’època del Ramadà. Com que no poden menjar, l’estona destinada a l’àpat els acostuma a quedar desocupada i, per tant, seria idònia per dedicar-la a aprendre la llengua, sense que aquest fet impliqués, a més, allargar l’horari laboral.

Idees com aquesta, fruit dels mateixos immigrants, poden ser molt útils per anar-los introduint amb naturalitat a la societat d’acollida. A nosaltres difícilment se’ns hauria acudit. Sapiguem escoltar-los, doncs, perquè hi tenen molt a dir.

divendres, 22 d’octubre del 2010

A la blocosfera!

Aquesta gent de Google se les pensen totes. Ara ens han incorporat, al panell de control dels blocs -dels blogspot, parlo-, una estadística amb el nombre de visites que tenim i, el que trobo més interessant, la ubicació dels lectors. I he descobert que m’ha llegit gent dels Estats Units, les Filipines o Egipte, entre d’altres! Uau!!! De veritat? El cert és que, de noves tecnologies, no en sé ni un borrall, de manera que no sé quina fiabilitat pot tenir tot plegat, però he de reconèixer que fa il·lusió! De debò esteu arreu del planeta? No sigueu tímids i saludeu!

dimecres, 20 d’octubre del 2010

El nacionalisme de Vargas Llosa

Quan van atorgar el Premi Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa -i no entro a valorar-lo com a escriptor-, per la tele van dir, mig de passada, que és una persona molt bel·ligerant amb els nacionalismes, especialment el català. Penso que s’hi ha de fer una puntualització. Certament, és crític amb els nacionalismes com el català però, per contra, no té cap mena de complex a l’hora d’anar de costat amb el nacionalisme espanyol. Per tant, titllar-lo d’espanyolista hauria estat més ajustat.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Trossos de bandera

He sentit a dir que l’origen de la bandera espanyola -la monàrquica, vull dir- es troba en una bandera naval de principis del segle XVIII, la qual s’havia creat partint, curiosament, de la senyera catalana. De fet, no és res més que dues de les barres, fetes més estretes, i amb la franja groga entremig. És a dir, que la bandera espanyola és un tros de la catalana. Us sembla que podem inferir-ne simbòlicament que Espanya és un tros de Catalunya?

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Patates & roll

El “descobriment” d’Amèrica que alguns avui commemoren -i que d’altres fins i tot s’atreveixen a celebrar- va significar, si més no, un gir radical en la història. D’Amèrica, els europeus en vam obtenir moltes coses (fruites, xocolata, patates...) i els amerindis, dels europeus, bàsicament una: garrotades. No entraré a parlar, però, del genocidi ètnic, lingüístic i cultural dut a terme per les grans potències europees, sinó que em centraré en una curiositat aparentment insignificant: el poder musical de la patata.

La patata va ser un dels productes estrella importats del nou continent i, al cap de poc, tots els països d’Europa en plantaven. Un d’aquests països va ser Irlanda. Segles més tard, a mitjans del XIX, una plaga a les patates va ser el causant de la Gran Fam, que va obligar centenars de milers d’irlandesos a emigrar, paradoxalment, a Amèrica. La majoria va instal·lar-se al nord-est dels Estats Units però, amb el temps, una part important va anar desplaçant-se cap al sud i l’oest del país. Amb ells duien, com es lògic en un país tan musical com Irlanda, les seves melodies, les quals es van anar deixant influir per les sonoritats dels immigrants procedents d’altres països, definint un so genuïnament americà... i blanc: el country. Era principis del segle XX i, paral·lelament, els negres, fins feia poc esclaus, també tenien una música pròpia, fruit de segles de treballar als camps de cotó: el blues. Quan ambdues músiques es van trobar, les influències mútues van derivar en el rockabilly, country amb cadència negra, i el r&b, blues amb ritme blanc. El pas següent, que tindria lloc a mitjans dels anys cinquanta, era ben lògic. Els dos estils ja propers van crear-ne un de nou, el rock and roll. I del so primitiu d’Elvis vam passar a la revolució musical dels seixanta, amb l’aportació incomparable dels Beatles -un cop més, travessant l’Atlàntic- i de Bob Dylan. I ja està.

Conclusió de tot plegat? Sense les patates, no hi hauria rock and roll! L’efecte papallona.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Independentistes o unionistes

Definitivament, la qüestió nacional ha esdevingut un dels eixos centrals de la política catalana. No fa pas tant, certs sectors encara s’entossudien a treure-li importància, relegant-la a un mer deliri dels partits anomenats nacionalistes. Des del seu punt de vista hi havia, d’una banda, aquests nacionalistes (Esquerra, CiU) i, d’una altra, ells, que eren els que sí que es preocupaven dels problemes “reals”. Iniciativa, el PSC-PSOE i fins i tot el PP en l’era Piqué utilitzaven aquest discurs.

Ara, però, ningú no en queda al marge. Primer va ser l’entrada de Ciudadanos al Parlament, amb el seu posicionament geeeeeeeeeeeeeeeeeeens nacionalista -ultranacionalista, potser?-; després, l’aprovació de l’estatut, en què el PP es va treure de nou la màscara i es va abocar a la croada antiseparatista; finalment, amb l’actual onada de consultes populars i la normalització social de l’independentisme, el PSC-PSOE no es cansa de repetir que són totalment contraris a qualsevol procés que pugui menar a la independència del país. Demòcrates, vaja. I es fan dir d’esquerres! Molt més coherent ha estat el posicionament d’Iniciativa exigint el reconeixement del dret dels catalans a expressar-se lliurement i la legitimitat d’optar, si així ho decideixen majoritàriament, per la independència.

En resum, doncs, tinc la sensació que la política catalana tendeix cap a dos blocs diametralment oposats: l’unionisme i l’independentisme. És a dir, mantenir-se dins d’Espanya o sortir-ne corrents. Amb tots els matisos que es vulguin, però sense terme mig possible. I com a principal novetat, el fet que tot plegat ja no és un debat identitari, centrat en la llengua o la personalitat col·lectiva, ans un debat pràctic, de sostenibilitat econòmica. I això afecta igual a tots els catalans.

dijous, 30 de setembre del 2010

Hàbits lingüístics paradoxals

M’agraden molt les llengües ergo aquí parlo només en català. Contradictori? Ni de bon tros. Les llengües són fascinants. Cada llengua és una manera diferent d’interpretar el món, una eina única per entendre l’entorn en el qual s’han originat, en definitiva, una possibilitat més davant la uniformització. Per això, a banda del català, que és la meva, n’he après d’altres, algunes sense ni adonar-me’n, com l’espanyol -per què deu ser?-, i d’altres voluntàriament, com l’anglès, el francès o l’italià.
.
I aleshores, molta gent em demana: com és que, sabent aquestes llengües, sempre parles en català? I la resposta és ben fàcil. Independentment de l’interlocutor, sempre parlo en català... als Països Catalans; quan vaig a països que parlen alguna de les altres llengües que sé, les utilitzo; i quan no és així, faig servir l’anglès i llestos. Cada llengua, doncs, amb un ús ben determinat. I per què? Doncs perquè les llengües, per sobreviure, necessiten ser el vehicle de comunicació preferent en els territoris on s’han originat. Si, per contra, una llengua forastera ocupa aquesta funció, la pròpia anirà quedant arraconada i, a la llarga, acabarà caient del tot en desús. Així és, justament, com han desaparegut centenars de llengües els darrers segles. És a dir, centenars de maneres diferents d’entendre l’entorn.
.
Si valorem les llengües, doncs, aprenguem-ne de noves i, sobretot, aprenguem a saber-les utilitzar d’una manera sostenible, amb uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la pròpia del país, sense canviar de llengua innecessàriament. Siguem monolingües en la nostra quotidianitat per poder ser políglotes en la universalitat. I és que si ningú no defensa la pròpia llengua, tots acabarem parlant només anglès. I quina monotonia!

dimarts, 28 de setembre del 2010

Economia de l'habitatge

Si m’ho permeteu, faré d’economista una estona, tot i que un pèl dissident...

Generalment, des de posicions d’esquerres tendim a promoure el lloguer d’habitatges en lloc de la compra. De tota manera, crec que aquest posicionament conté un parany ideològic. Tret que els habitatges que es lloguin siguin de titularitat pública, fomentar el lloguer és una manera encoberta de legitimar un règim de propietaris i llogaters, és a dir, una cara més d’una societat classista: uns tenen més dels que els cal (històricament, els amos, els senyors feudals, els grans propietaris) i d’altres no tenen res (els esclaus, els serfs, els treballadors). Sé que estic fent servir dialèctica marxista, però no és la meva intenció! La lluita social és necessària, però crec que hi ha alternatives molt més revolucionàries -en el sentit etimològic del terme- que el marxisme. En tot cas, l’habitatge és una necessitat, de manera que, més que reconèixer-ne el dret, s’hi hauria de garantir l’accés. Ajustar l’oferta a la demanda. I això passa per desincentivar fiscalment l’acumulació de propietats amb l’única finalitat de tenir-les tancades o per llogar, i també per regular-ne directament els preus. Sí, un pèl intervencionista sí que ho sóc, oi? És que això del mercat lliure no m’ho empasso... No quan va en contra dels drets bàsics de les persones.
.
Res més. Ha estat un impuls de reflexió socioeconòmica. Disculpeu.

divendres, 24 de setembre del 2010

10 en català

Aprofitant que el panorama musical català està en un moment espectacular, em permeto el luxe de recomanar deu discos que considero imprescindibles. Espero que us agradin.

1. Lluís Llach, I si canto trist
2. Manel, Els millors professors europeus
3. Els Amics de les Arts, Bed & breakfast
4. Roger Mas, La casa d’enlloc
5. Els Pets, Sol
6. Obrint Pas, La flama
7. Quimi Portet, Viatge a Montserrat
8. Adrià Puntí, Maria
9. Antònia Font, Alegria
10. Sanjosex, Viva!

dilluns, 20 de setembre del 2010

La revolta del teclat

Estava treballant amb l’ordinador i, de cop i volta, la lletra F s’ha aixecat, ha mirat per damunt la G i li ha preguntat a la N: “Ei, per què tu tens una N que duu barret i jo no tinc cap F que en dugui?!”. “N amb barret?” -li ha contestat N- “Vols dir aquella que hi ha al final de la teva fila, just abans d’arribar a la ¨´{?” “Sí, aquesta!” “Ui, no hi tinc pas res a veure, amb la Ñ!” “Doncs no m’ho crec”, ha aprofitat per dir la Q, que s’ho mirava amb atenció. “Ni jo tampoc!”, hi ha afegit la U. En un tres i no res, les altres lletres s’han anat incorporant a la protesta, enfurismades per aquesta discriminació. Fins que, tot d’una, la F ha sortit del seu lloc, molt en&adada, i ha dit que allò era inadmissible, i que calia denunciar-ho. La B i la J s’hi han adherit a l’instant i ha començat un guirigall descomunal. “o m’ho mirava am* precaució, però ara s’estan començant a ai¬ecar totes i >a ver¿it·” és qu~ ai!í no es pot tre\alla?. N% ten;u :ns un alt:;e or·inador???

dijous, 16 de setembre del 2010

Enraonar?

Enigma. (1) El govern espanyol diu que fins que ETA no deixi la violència, no hi ha diàleg possible. (2) ETA declara un alto al foc. (3) El govern espanyol diu que no s’ho creu. Quina mena de resposta és aquesta???

Solució de l’enigma. Agafeu un diccionari de la llengua espanyola i busqueu la paraula que hi ha entre "enranciar" i "enrarecer". Ho teniu? Sí, ho esteu mirant bé. No n’hi ha cap! Sabeu què hi manca? “Enraonar”, un sinònim de “parlar” que té la particularitat que prové de “raó”.

Espanya no condemna la violència, sinó el diàleg, la raó, les idees. Els falta cultura democràtica, és evident. Malgrat les influències hel·lènica -els diàlegs socràtics- i islàmica -la cèlebre dialèctica àrab-, Espanya no sap enraonar. Ni escoltar. Només sap imposar.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una Diada Nacional per la unitat

Fa escassament vint anys, Esquerra esdevenia el primer partit independentista del Parlament. En aquella època, l’independentisme era encara una opció minoritària, si bé ja estava deixant de ser marginal. Avui, les enquestes assenyalen que aproximadament un terç de la població del Principat veu la independència com la millor solució pel país (hi ha enquestes que fins i tot donen un percentatge més elevat), mentre que un altre terç s’hi oposa i el terç restant -el decisiu, per tant- no acaba de posicionar-se.

Aquest desacomplexament nacional és una de les raons que expliquen el fet que hi hagi tres forces polítiques independentistes que es presentin a les properes eleccions amb opcions reals d’entrar a la cambra: Esquerra, Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Una altra, però, és la reiterada incapacitat que tenim a l’hora d’aconseguir la unitat... Sense que serveixi per justificar-ho, cal dir que és habitual que les forces polítiques que volen canviar la societat tinguin dificultats per posar-se d’acord. Només cal mirar les esquerres! Per contra, aquells que volen mantenir l’status quo vigent -espanyolistes, dretes- s’entenen amb molta més facilitat. Ben lògic, d’altra banda, tenint en compte que no volen canviar res...

En tot cas, aquest argument no ha de servir d’excusa. Necessitem un front polític fort, i això només s’aconsegueix si les forces independentistes són capaces d’apropar posicions. Tenim un context favorable i una molt bona feina feta. No s’hi val a badar! Espanya no ho fa, ja ho sabem.

Avui és 11 de setembre, Diada Nacional, un bon moment per continuar construint, amb la vista fixada en la independència!

dijous, 9 de setembre del 2010

Models incoherents


Fa uns dies, passejant amb l'amiga Sandra per un poble del Baix Empordà el nom del qual no diré (els que sigueu molt intuïtius el podreu esbrinar mirant la fotografia), vaig descobrir el cartell que adjunto. Impressionant. És a dir, que per informar que no es poden enganxar cartells, es fa servir un cartell. Això és com si, per demanar silenci en una biblioteca, ens poséssim a cridar com uns folls al mig de la sala. O com si, per defensar l'ús del català, ho féssim en espanyol... Ai, quina poca importància que donem al modelatge!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Psicolabis

Si us agraden els jocs de paraules i tot el que té a veure amb la llengua, heu de llegir Psicolabis, d'en Josep Maria Canyelles, un bloc obert a les aportacions dels lectors en què explica un munt de curiositats del català. Precisament, fa uns dies hi vaig enviar una fotografia del restaurant Can Tonada, el nom del qual és ben enginyós. Podeu llegir-ho aquí.

divendres, 3 de setembre del 2010

Compto usos lingüístics

Us en recordeu, d’aquell anunci en què el protagonista comptava calories? Sí, aquell que els de Crackòvia van parodiar amb un Núñez que comptava patrimonis... Doncs la veritat és que m’hi sento una mica identificat, tot i que en el meu cas “compto” usos lingüístics. I és que només em cal entrar en un lloc per copsar quina presència hi té el català. El paisatge lingüístic, els tiquets de compra, els usos orals dels clients i del personal que està de cara al públic... I no penseu pas que ho faig de manera forçada! Fins i tot diria que és inconscient. Deu ser allò que se’n diu defecte professional... Els arquitectes veuen com estan fets els edificis, els del sector de la moda es fixen com va vestida la gent, i els dinamitzadors lingüístics mirem quines llengües utilitzen... Una realitat, diversos enfocaments. Quines coses, oi?

dissabte, 28 d’agost del 2010

Ràtzia

Heu vist mai una ràtzia de vedells famèlics? Són tot un espectacle. D’entrada, quan el sol es pon entre enormes gegants de maó, els llums de neó, des de les seves perspectives, exigeixen la conversió de les llumetes de colors en mers elements de decoració coral·lina, com ja es fa en alguns països de la micronèsia italiana, una zona desconeguda fins i tot, no cal dir-ho, pels mateixos italians. De fet, segons indiquen les previsions meteorològiques dels elefants indis, aquells de les orelles petites, la pluja cau a bots i a barrals o, com a mínim, a barrals. A barrar-los el pas!, criden els vedells. Aquesta és l’espurna que encén la flama que és feixa de lleixa. O guspira inconnexa, depèn de com es miri. En tot cas, ens cal tenir en compte que els nostres amistançats i amistançades ho són per imperatiu legal, o reial, i no pas perquè els plagui. A l’harem no s’hi cullen bolets, potser algun rovelló d’una altra temporada, a tot estirar. I els principis inabastables de les planures nord-americanes els confereixen cert pragmatisme molt valorat a les societats occidentals, si bé rarament comprès ultra l’Atles. És, així mateix, rere les serralades dels Urals on les tribus nòmades de l’estepa acampen més lliurement. Ningú no els demana peatge. Conten, tanmateix, que hi ha una tarifa extra per aquells que volen aparcar els camells en zona de càrrega i descàrrega, sempre que no puguin demostrar que el descens premeditat de turistes afrancesats des d’una de les gepes és, segons els acords de pau d’Oslo, una manera acceptablement formal de baixar material. Els arbres no són de menta. Nata. Heu vist mai una ràtzia de...? Cert. Entre escacs i parxís, els habitants de les illes Feroe es queden amb aquest darrer, no pas per tradició, ans per desig de vehemència fructífera. A l’ensems, els visigots, amants del boca-orella, naufraguen sovint davant les costes de Sardenya i ho fan voluntàriament. Quan són a l’alçada de l’Alguer, esberlen la popa i deixen que grans quantitats d’aigua, puix al mar no n’hi manca pas, entrin i enviïn la nau al botavant. Els bots, ben enllustrats amb mantega de xiclet, gran invent persa, suren mig d’amagat i, aprofitant el descens de les aigües, acaronen la costa rosada. És en aquell instant que els pirates del Carib, caníbals per raons estrictament etimològiques, s’abraonen amb braó sobre els cangurs i besen les dames que els esperen fent crits fugaços, fruit del lent oreig dels vents.

dijous, 19 d’agost del 2010

Quan només els queden els tancs


Constitución española, art. 8.1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional. Oi tant, clar que sí, un gran estat, l'espanyol! Sempre a punt de treure els tancs al carrer, com fan els estats socialment més avançats. Setcentistes que no deuen saber què vol dir "democràcia", m'han fet pensar en Tiananmen.

dijous, 12 d’agost del 2010

La xocolata desfeta

En el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís escriu de 123 maneres diferents una mateixa història: el protagonista va a fer una xocolata desfeta al carrer de Petritxol de Barcelona, però una noia li clava un ganivet. D’entrada, la idea de reescriure constantment una mateixa història em semblava fantàstica i, havent-lo llegit, la veritat és que el llibre és tota una obra mestra en aquest sentit. Molt recomanable, especialment per als amants de la llengua, i molt temptador, ja que et vénen ganes d’escriure’n la teva pròpia versió. Precisament, això és el que va proposar La Magrana en un concurs. I clar, no me’n vaig poder estar, i vaig prendre-hi part. No, no us penseu pas que he guanyat, no! Vaig enviar-ne tres versions i, això sí, una d’elles, la basada en el discurs d’en Martin L. King, va ser citada, entre d’altres, en la nota de premsa que va emetre l’editorial. Quina il·lusió! Si us fa gràcia llegir-les, us les transcric tot seguit.
Katalaní
Komka dakuarjorn daka dalluna, naba beurunka kaua kalatri budals patritxol. Prono puguepas names llunyda lapal meradi setkaruna kukablanca maturamo lanfadada. Erafor mosaida ka bells foskosipur tabaunane llalnas. Badirma kaba nia dakaça alajungla itotduna batra bassarmam lallan saka duiama gadalsarro. Kuanma vaidas partar, unjorn iunanit iunaltrajorn inuanit das pres, kala potekari, unga rebenar matmub sarbaba. Ibakues tiunarma sila blan kabasum riurakuan banlla sarma.
En les Aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, el protagonista va a espetegar a l’illa dels katalanins, un poble que sembla que parli una llengua estranya però que, quan la llegeixes en veu alta i a poc a poc, resulta que és català.
Novaparla
Com cada primer quartdia de mes vaig a ingerir cacau liquid al carrer Y82, pero a la botiga d’estripluja del numero disset una dona m’atura nocontenta. Es doblebonica, te cabells llargs i foscos i una joiadenas. Crida “Tambe soc de Cassapolis”, treu un cobertpla de la bossa i me’l clava. Em desperto el sisedia i un agent questiona si migreia quan el clavava.
George Orwell, en la seva obra 1984, explica la “novaparla”, una involució de la llengua que tendeix a simplificar-la al màxim, eliminant sinònims i antònims i tota paraula que es consideri supèrflua, substituint-les per paraules bàsiques o bé, quan escau, amb prefixos.
Martin L. King
Cada primer dijous de mes tinc un somni! Somio que un dia, en aquest país, tots podrem prendre xocolata i que a ningú no se’l discriminarà per preferir-la blanca, negra o amb llet. Tinc un somni! Somio que un dia, fins i tot el carrer Petritxol, on una encaputxada escup frases d’odi als que no són del seu color, es convertirà en un oasi de llibertat i justícia. Tinc un somni! Somio que tots podrem tenir un paraigua, o disset, i que ningú no serà agredit pel fet de no portar arracades al nariu, a l’orella o a la llengua. Tinc un somni! Somio que un dia, a Barcelona, una ciutat que ara se sufoca amb la calor de la injustícia i de l’opressió, els policies et miraran i et diran: “Somriu, que ja ningú no vol apunyalar-te!”.
Adaptació del cèlebre discurs de Martin L. King que va significar el punt culminant del moviment pels drets civils als Estats Units.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Ruta sabadellenca per ases i bèsties

Hi ha un garrotí que diu que Sabadell és capital del Vallès Occidental, dels Països Catalans i del món en general. Deixant de banda les opinions discordants d’algun senyor de Terrassa i dels ciutadans del barri marítim, conegut com Barcelona, l’afirmació és del tot inqüestionable. Oi? És per això que us proposo, als conciutadans i als forasters, de fer una ruta guiada pels escenaris sabadellencs que surten al recull de contes Ni ase ni bèstia, alguns dels quals hi són citats explícitament.

Per començar, ens situarem a la plaça Catalunya, on treballa el protagonista de D’un en un, si us plau. Si aneu baixant per la vorera de l’esquerra de la ronda Ponent, podreu resseguir-ne les passes, veure algunes de les coses que comenta (tot i que les obres dels pisos estan acabades) i, si sou prou agosarats, fer les voltes en cercle que li permeten trobar-se amb ell mateix. Al final del carrer, girant també a mà esquerra (per això som d’esquerres), us situareu a la carretera de Terrassa, direcció Barcelona (esmento aquestes ciutats perquè els terrassencs i els barcelonins no s’enfadin) i els més espavilats sabreu trobar la botiga d’informàtica -n’hi ha més d’una- citada a Vacances pagades (disculpeu els de les Vilanoves, però la ciutat era realment Sabadell). Prenent tot seguit el carrer Puigcerdà, anireu a espetegar al carrer Joan Plans, on se situa part de l’acció de Tornem-hi. Des d’allí, i avançant vers el centre, la cantonada amb el carrer Unió és el punt de partida de Ara no, Joana (tot i que no hi ha semàfor). I una mica més endavant arribareu, finalment, a la plaça Sant Jaume, l’epicentre de les històries, la inexistent plaça Major de Paciència i espai privilegiat de les aventures del protagonista de La compra. El lloc on l’absurd és real.

Que gaudiu de la ciutat i, sobretot, molt de compte amb les ases i les bèsties!

dilluns, 26 de juliol del 2010

Gran Mark Knopfler

La música d’aquest país està en un moment creatiu fantàstic, amb una pila de cantants i grups que saben treure profit d’influències diverses, autòctones i de fora. Això és el que m’agrada més del nostre panorama musical: la capacitat d’inventar sonoritats i d’obrir noves rutes. En canvi, quan escolto grups anglosaxons, les meves preferències són unes altres, més tradicionals. M’agraden els grans clàssics, músics que van iniciar les seves carreres els anys seixanta i setanta. I entre tots ells, em quedo amb els Dire Straits i, per ser més concret, amb la formació original de la banda, que va ser capaç de crear un so inconfusible. Amb el temps, l’estil de Mark Knopfler ha anat variant, s’ha fet més pausat, més melòdic, però els darrers discos continuen sent, almenys per mi, una recerca personal de la bellesa. La seva obra és ara el reflex d’un geni que fa el que li plau, tant als discos com als directes, potentíssims. Hi tinc certa addició, ho reconec. I és que m’agrada la gent que crea sense condicionants externs, fent allò que més li agrada.

dijous, 22 de juliol del 2010

El nom no fa la llengua (però hi ajuda)

Una mateix llengua, diversos noms

Sovint es diu que el nom no fa la cosa. Tanmateix, quan parlem de la nostra llengua, les denominacions que li puguem donar prenen una rellevància desmesurada i són font d’inesgotables debats amb una intencionalitat clarament política. És cert que el català no té una única denominació popular: fragatí, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià o alguerès són noms a bastament emprats des de fa segles en els corresponents territoris, però aquestes particularitats no haurien de ser una excusa per qüestionar-ne la unitat, ans haurien de servir per mostrar l’enorme diversitat i, per tant, la innegable riquesa de la llengua catalana.

Segons les darreres dades, el català és parlat per més de nou milions de persones en un territori, els Països Catalans, que administrativament es troba dividit entre els estats andorrà, espanyol (el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent i El Carxe) i francès (Catalunya Nord), així com a la ciutat sarda de l’Alguer, sota sobirania italiana. Aquesta divisió administrativa dificulta, certament, l’adopció de polítiques lingüístiques comunes, però és la manca de voluntat política dels estats la que acaba condicionant la perpetuació de l’anormalitat o, més ben dit, de la minoració en què es troba la llengua catalana. Evidentment, la inexistència d’un estat propi i sobirà per al conjunt dels Països Catalans esdevé un factor clau que explica el sosteniment d’una situació que, paradoxalment, resulta insostenible per a la nostra llengua. Tanmateix, no pretenc entrar ara en el marc polític que hauria de garantir la plena normalització del català, sinó centrar-me estrictament en l’ús que es fa del nom i de la unitat de la llengua catalana amb finalitats polítiques i, fins i tot, partidistes.

D’entrada, cal remarcar que el cas català no és, en aquest sentit, un cas aïllat. Sense anar gaire lluny, el nom popular amb el qual es designa la llengua pròpia de Flandes és “flamenc”, sense que aquest fet suposi, en l’actualitat, cap negació de la unitat de la llengua neerlandesa. Tot i així, ha calgut gairebé un segle per donar per acabades les disputes nominatives al voltant d’aquesta llengua i per poder establir una política comuna per al conjunt de la comunitat lingüística, una política que va tenir un punt d’inflexió amb la constitució, l’any 1980, de la Taalunie o Unió de la Llengua Neerlandesa, signada pel Regne de Bèlgica i el Regne dels Països Baixos, un tractat pel qual es va acordar el desenvolupament de polítiques comunes en matèria lingüística.

Per tant, l’existència de diverses denominacions populars -i fins i tot legals- per referir-nos a una mateixa llengua és perfectament compatible amb el reconeixement inequívoc de la seva unitat i, en conseqüència, no és cap obstacle de cara a la posta en marxa de polítiques comunes de protecció i promoció.

El secessionisme com a instrument polític

Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.

A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.

Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.

Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.

Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.

Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³

I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.

Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.

El primer pas

Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.
David Vila i Ros
L'Escletxa, estiu 10

divendres, 16 de juliol del 2010

El somni d'una nit d'estiu

Fa uns dies vam anar a fer un entrepà amb la M (S!) i, tot voltant havent sopat, vam fer un gran descobriment: al xamfrà dels carrers Horta Novella i Osca hi havia tres cadires, un calefactor i una estufa, presumiblement abandonats. Com ja us podeu imaginar, vam decidir asseure’ns-hi per fer-la petar -s’hi estava més fresc que no pas en un bar i, no cal dir-ho, era força més econòmic-.

Al cap d’uns minuts de ser-hi, va passar per davant nostre una furgoneta, els ocupants de la qual ens van mirar encuriosits. Tant, que van decidir aturar-se i demanar-nos si el calefactor i l’estufa eren nostres. No, i ara!, -els vam dir- si els voleu, són tot vostres. Dit i fet, els van carregar a la furgoneta i, després de donar-nos-en les gràcies -no es mereixien, literalment-, van marxar carrer amunt. Curiós, vam pensar.

El fet és que vam continuar la nostra conversa, el tema del qual ara no recordo, fins que, al cap d’una estona, un parell d’individus van aturar-se davant nostre. Són vostres, les cadires? No, en un sentit estricte de la propietat privada, no, si bé n’estem fent usdefruit. Ah, és que resulta que tenim una escola de pintura aquí a prop, i ens anirien molt bé... Doncs feu, clar que sí, ja us les podeu emportar! Segur? Sí, i tant. Moltes gràcies, de debò! De res, ha estat un plaer. I sí, se les van endur. Renoi, quin èxit la nostra troballa, vam dir-nos! Això sí, entre els uns i els altres, ens havien desmuntat la paradeta, de manera que, per no estar-nos allí drets com uns estaquirots, vam decidir continuar la passejada.

La cosa hauria quedat aquí si no fos perquè, en tornar més tard cap a casa, vaig estar-hi rumiant, i crec que ja sé què hi feien, aquells estris en aquella cantonada. És evident que eren un giny d’alt nivell tecnològic, curosament camuflat en elements quotidians! I la funció, servir d’accés intergalàctic a una bona pila d’extraterrestres provinents de Sirius o d’algun altre sistema solar llunyà -no puc ser més precís, m’haureu de disculpar-, que venien a proposar-nos un acord intergalàctic d’abast incomparable. Però clar, en haver-los desballestat l’invent, no han pogut venir, de manera que no sabem de què es tractava. Quines coses, oi? Per cert, n’estem molt avergonyits, d’haver regalat per peces una màquina d’aquestes característiques! No ho farem més, de debò.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Lleis

El passat 30 de juny el Parlament va aprovar dues lleis prou importants de cara a dotar el català d’una mica més de normalitat. D’una banda, la Llei del Cinema, a bastament comentada als mitjans, segons la qual la meitat de les còpies de pel·lícules que es distribueixin al Principat hauran de ser en català; d’una altra, el Codi de Consum, que, malgrat la seva rellevància, ha passat més desapercebut, i en el qual es fixa que tots els productes que es comercialitzin tinguin la informació en català. Una bona feina. Cal dir que ambdues iniciatives van sorgir d’Esquerra i van rebre el suport de la resta de formacions polítiques, amb l’excepció del Partido Popular i dels ultres de Ciudadanos. Quines coses, oi? Justament ells, que s’omplen la boca de bilingüisme, i resulta que a l’hora de votar lleis que fixen un 50% per a cada llengua, s’hi oposen... Ai que se’ls veu el llautó! Va, no n’hi ha per tant, que aviat podran celebrar el día del alzamiento, que segur que els agrada! I, mentrestant, sempre poden conformar-se veient com els partits independentistes i nacionalistes rebutgen la possibilitat d’organitzar un referèndum d’autodeterminació... Quin país de folls!

dissabte, 10 de juliol del 2010

Som una nació: independència!

Acabo d’arribar de la manifestació i no sé què dir. El Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona plenes de gom a gom. Un milió i mig de persones! Les sensacions han estat indescriptibles. Quants somnis! I una conclusió: l’independentisme s’ha normalitzat. I és un gran èxit. La independència ja no és només l’anhel d’uns suposats eixalabrats, sinó l’alternativa natural per a molts catalans que estan farts d’intentar fer-se respectar com a iguals dins d’una Espanya absolutament monolítica.
I sí, ja ho sé, aquests dies d’ebullició reivindicativa també són dies en què l’espanyolisme, emparant-se en el mundial de futbol, campa tranquil·lament pel país: es veuen més banderes espanyoles que mai, és evident. I és un factor que cal tenir en compte.
En certa manera, doncs, estem davant d’una polarització ideològica, en què una part dels catalans ha decidit avançar vers l’autodeterminació mentre una altra part s’aferra a un model d’estat que els garanteix una bona pila de privilegis. I, entremig, una massa social immensa, la dels catalans que potser també se senten, en més mesura o menys, espanyols, i que aquests dies, tornant al tema esportiu, van a favor d’una selecció espanyola farcida de catalans però que, per contra, mai no sortirien al carrer amb una bandera espanyola o farien gala de l’espanyolitat. Aquesta massa social és, al meu entendre, la que hem de saber atraure cap a l’independentisme, no ja militant -les revolucions les fan les minories- sinó simpatitzant. És a dir, fer que esdevinguin favorables a un procés de secessió, encara que no s’impliquin en aconseguir-lo. Ells són els que faran decantar la balança, de manera que si som capaços de fer bé la nostra feina, hi tenim molt a guanyar. Hem d'aconseguir que se n'adonin! I els espanyolistes, que facin el que vulguin. Nosaltres, a gaudir d'una demostració de llibertat com la d'aquesta tarda i a fer feina. És l'hora de decidir.

dijous, 1 de juliol del 2010

Som, parlem, volem!

Força gent m’ha preguntat què en penso, de la retallada de l’estatut feta pel tribunal constitucional espanyol. La meva resposta és ben clara: si no fos abstemi, brindaria amb una copa de cava.

M’explicaré, perquè no vull sonar maximalista. Quan es va aprovar l’estatut al Parlament, va semblar-me que, com a estatut, era bo. Només hi veia un inconvenient: era un estatut. I, francament, considerava que Espanya ja havia demostrat a bastament que no ens entenia, de manera que continuar buscant la manera de fer-nos-hi encabir no treia cap a res. De fet, molts vam pensar que la principal aportació que podia fer era, paradoxalment, posar en evidència que la via estatutària estava acabada. Això és el que vam defensar durant la campanya Diguem NO. En el referèndum, però, i malgrat les retallades que ja havia sofert, la població del Principat va votar-hi a favor. Peix al cove. Respectable i comprensible.

Ara però, després de l’enèsima tisorada, la cosa ja passa de taca d’oli. I és per això que crec que una sentència que ens nega com a nació, que ens arracona la llengua i que limita les nostres competències en àmbits tan decisius com el finançament o la justícia, ens fa un favor. Si haguessin respectat els mínims avenços que ens conferia l’estatut, una part important de la població catalana s’hi hauria conformat i hauria pensat que, de mica en mica, es podia anar redefinint l’estat espanyol. Ara és prou evident que això no és possible. No sé si és per manca de tradició democràtica o per excés de testosterona nacional, però sembla que amb l’estat espanyol no s’hi pot enraonar, perquè és incapaç de respectar les nostres decisions.

Així doncs, cal aprofitar la conjuntura i fer sentir la nostra veu, començant per la manifestació convocada pel 10 de juliol. No es tracta de defensar l’estatut, sinó la voluntat del poble català i el seu dret de decidir. En aquest sentit, cal aconseguir que totes les persones indecises prenguin consciència de la necessitat de la independència i, amb la seva decisió, permetin configurar una majoria social. I això és feina de tots. I digui el que digui el tribunal constitucional espanyol, nosaltres som el que som, parlem com parlem i volem el que volem!

dilluns, 28 de juny del 2010

Dylans

De Bob Dylans n’hi ha tants! El del folk de protesta, el que va endollar la guitarra i va revolucionar el rock n’ roll, el que es va submergir en les arrels musicals més profundes, primer del country i després del blues, passant pel devot cristià convers que en feia bandera en uns discos excel·lents propers al gospel... Sense oblidar el poeta i el pintor. I per damunt de tots, el personatge, el transgressor i, sens dubte, un dels creadors més influents del segle passat. Algú que és capaç de reescriure les seves cançons -com havia fet ja abans amb la seva identitat- fins al punt que només se les pugui reconèixer per la lletra. Tot plegat ho va demostrar, un cop més, en el seu concert a Barcelona. Impressionant. De tot el repertori que va interpretar em quedo, potser, amb Just like a woman.
I una curiositat! En el concert vaig conèixer en Ferran d’Els Amics de les Arts. Tot un plaer, que m’expliqués la seva experiència amb el grup! I el millor de tot, una persona ben normal, contenta de poder viure en un somni. Havent-lo conegut, encara m’agrada més escoltar-los!

dimecres, 23 de juny del 2010

Selecció espanyola? No, gràcies!

Una de les meves primeres incursions en el món de l’activisme social va ser recollir signatures a favor de les seleccions esportives en el marc d’una Iniciativa Legislativa Popular. Aquesta ILP va propiciar una modificació de la Llei de l’Esport per la qual el Govern es va comprometre a impulsar seleccions nacionals en totes les disciplines. Tanmateix, després de molts esforços, i malgrat disposar del recolzament d’una bona pila de federacions internacionals, l’esport català continua sense ser reconegut. I de culpable només n’hi ha un: les federacions esportives espanyoles i, a l’ombra, l’estat espanyol.

No entraré a detallar les incomptables pressions que aquestes federacions han exercit, sobretot damunt les federacions esportives d’estats petits o amb pocs recursos, per tal que es neguin a reconèixer oficialment les nostres seleccions. Internet en va ple! I parlo, no cal dir-ho, de fonts del tot fiables.

Simplement vull dir que, mentre els catalans no tinguem les nostres pròpies seleccions, Espanya no es mereix guanyar ni un sol títol. Com el Mundial de Futbol, per exemple. I de res no em serveix l’argument que hi juguen catalans. Imagineu-vos que diguéssim als espanyols que renunciessin a la seva selecció i cedissin els seus jugadors a França, i que juguessin sota els colors francesos, que com més units, millor... I un be negre, els dirien! Els espanyols volen tenir les seves seleccions i em sembla fantàstic. Doncs nosaltres també. És una qüestió de normalitat nacional: una nació, una selecció. I ni tan sols cal ser un estat independent per tenir-ne: mireu Escòcia, mireu les Illes Feroe... Mentrestant, doncs, si Espanya no juga net i impedeix que nosaltres puguem ser-hi, no es mereix guanyar res de res. Fora els tramposos!

dimecres, 16 de juny del 2010

Els amics de les arts i dels mots

Sortir de gresca, picar l’ullet, ballar el cap, fer figa, entre naps i cols, endur-se una carbassa, picar pedra, recordar-se de Santa Bàrbara quan trona, que de més verdes en maduren, tornar-se mico, ser ruc, tallar les ales, anar per feina, cardar el camp... en definitiva, fer lluir bé el català, que és una bona feinada!
Quin grup, els Amics de les Arts! No vam assabentar-nos que tocaven a la República, a un minut de casa, de manera que vam haver d’anar a veure’ls a les Franqueses del Vallès!

divendres, 11 de juny del 2010

El Quebec, Grenlàndia, Escòcia i...

Fa uns dies TV3 va emetre el documental Adéu, Espanya?. Si no vau poder veure’l, us recomano que ho feu mitjançant el 3alacarta, ja que, al meu parer, va ser una de les primeres vegades que a la televisió pública es parlava de la independència del Principat de Catalunya des d’una òptica divulgativa, transparent i lliure de prejudicis. En aquest sentit, penso que és un documental especialment indicat per a persones que no s’hagin plantejat mai el tema amb profunditat, ja que s’hi exposen una sèrie de conclusions prou interessants.

D’entrada, el fet que la independència no és un caprici nostre, sinó que hi ha molts altres països del món que estan en processos similars, com ara el Quebec, Grenlàndia o Escòcia. I el que és més important: cap dels estats dels quals formen part aquestes nacions no s’oposaria a la seva independència si aquesta fos la voluntat lliurement expressada pel poble. Una subtil diferència amb Espanya, que es mostra encara molt mancada de cultura democràtica...

L’altre aspecte a destacar-ne és el fet que una Catalunya independent seria perfectament viable a nivell econòmic. I no només això, sinó que es disposaria de molts més recursos que no pas actualment, ja que no hauríem de mantenir un dèficit fiscal que condiciona el creixement de l'economia del país. I aquesta dada, per aquells que no els interessin gens els temes identitaris, és prou notòria. La independència ja no és només una idea romàntica o fruit de motivacions culturals o lingüístiques, sinó que és també una necessitat econòmica.

Per als convençuts, el documental sols els reforçarà les conviccions, però el que és més important és que, per als escèptics, els pot donar arguments de sobres per decantar-se a favor de la independència. I aquest és l'objectiu de l'independentisme!

dilluns, 7 de juny del 2010

La llengua de l'entorn

Un dels arguments més sorprenents que es fan servir per justificar que les persones nouvingudes aprenguin primer -o únicament- l’espanyol és que aquesta llengua disposa de més de 300 milions de parlants, mentre que el català “només” en té nou. Clar, segur que la prioritat dels nouvinguts és parlar amb tota aquesta gent!!! A veure si ho entenc bé: suposant que dediquessin un minut per castellanoparlant, necessitarien 300 milions de minuts per parlar amb tots. I si un dia té 24 hores, és a dir, 1.440 minuts, fent una senzilla regla de tres ens surt que els caldrien... 570 anys! I tot plegat sense dormir, naturalment. Un gran raonament, i tant!

Una mica de seny, si us plau. El nombre global de parlants d’una llengua no és determinant a l’hora de fer que les persones que arriben a un país l’aprenguin. Per altres interessos potser sí, és evident, però per integrar-se en un país, ni de bon tros. El que compta és la llengua que fan servir els habitants autòctons del lloc on s’instal·len. Només cal veure com els immigrants que arriben a Suècia o a Noruega aprenen suec o noruec, malgrat que són llengües amb menys parlants que el català. I per què, si amb l’anglès ja s’entendrien? Doncs perquè els parlants d’aquests països utilitzen les seves llengües amb una normalitat que les fa imprescindibles. I no cal anar tant lluny! En parts del territori català en què la llengua pròpia funciona com a instrument de comunicació majoritari, les persones nouvingudes també aprenen primer el català. I és ben lògic. Quan ens instal·lem en un país estranger, volem integrar-nos-hi plenament i, per fer-ho, no hi ha res com aprendre’n la llengua.

En definitiva, si els nouvinguts es trobessin que els parlem sempre en la nostra llengua, com passa a la majoria de països, de ben segur que l’aprendrien d’entrada. És una qüestió de necessitat. Per ells i per nosaltres.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua
El Singular Digital, 7/6/10

dimarts, 1 de juny del 2010

Blens de gasalla per lectors intrèpids

L’amiga que no es deixa conèixer. Penedir-se de no fer. Un horitzó de llibertat. Una utopia socialista on tots siguem iguals. Per què hi ha menys vaixells al Port de Venus? La unitat efímera d’un amor platònic. Un acròstic d’un vers robat d’una cançó mítica. Ella. Un impuls. El primer petó. Com més aprenc, més m’adono que no sé res. Seducció. L’essència dels no essencialistes. Un vespre a l’illa gran amb el ressò de les festes majors. Els nous serfs de la gleva. La nació completa. Follia d’amor. L’amic. L’amor privat. Una fotografia un matí d’estiu. Les busques d’un rellotge. Salses des del monument, Guardamar fitant el nostre ver llevant, Fraga oberta i personal, Maó esbossada. Espanya que vol negar-nos i els Països Catalans que es neguen a ser negats -entre subtils cal·ligrames-. Lliure pensament. Decidint què volem ser. Allò que ens fa ser poble. Calders en un llagut. El mite de la caverna, versió romàntica. Suggestions. La Terra des de la Lluna.

dimecres, 26 de maig del 2010

Voteu!

Aquest diumenge se celebra a Sabadell la consulta per a la independència de Catalunya. Serà la població més gran on haurà tingut lloc, un autèntic repte. El vot anticipat està tenint una bona acollida i esperem que la participació definitiva sigui ben alta. En tot cas, el que ja ha estat un èxit és la implicació de la gent, amb més de 775 voluntaris -jo també!-, i l’elevat nombre d’actes que s’han dut a terme arreu de la ciutat. Ara manca, doncs, fer del dia de la votació una festa de la democràcia popular i la llibertat.

Motius per votar? Certament, la consulta no és vinculant, però una bona participació esdevindria un factor decisiu a l’hora de poder exigir al Parlament la convocatòria d’un referèndum oficial. La democràcia real és la que emana del poble i no hi ha res més popular que aquesta consulta, que ha sorgit de la societat civil. Decidir com volem organitzar-nos políticament és ja un gest de sobirania i de maduresa democràtica. Podem votar que sí, que no o bé fer-ho en blanc, però és important que hi diguem la nostra. Ei, i anar a votar no és patrimoni exclusiu d’aquells que pensem que la independència és necessària, sinó de tots els catalans i catalanes, pensin el que pensin! Oposar-se a la consulta denota, per contra, una manca de cultura democràtica. Quin inconvenient hi ha que la gent s’expressi lliurement?

Va, i ja que en parlem, quins motius hi ha per votar sí? Doncs, independentment d’on haguem nascut, de quina llengua parlem habitualment o de quina considerem que és la nostra identitat, la independència ens beneficaria a tots. Per als més pràctics, tenir el nostre propi estat ens permetria disposar de molts més recursos econòmics, ja que tots els impostos que ara van a Madrid i no en tornen es quedarien, ras i curt, aquí. I encara que la gestió que se’n fes fos tan pèssima com la que duu a la pràctica el govern espanyol, com a mínim repercutiria íntegrament en aquest país! D’altra banda, per als que valorem aspectes més intangibles, ser independents ens permetria fer sentir la nostra pròpia veu a nivell internacional, normalitzar la cultura i la llengua sense interferències alienes, disposar de seleccions esportives... Ser un país normal, vaja. Desacomplexat! I és que les persones, quan creixen, sempre tenen el desig d’emancipar-se, oi? Doncs amb els pobles passa el mateix. O és que algú sap d’algun país que hagi decidit lliurement renunciar a la independència? Proposeu-ho als espanyols o als francesos, que deixin de ser independents! Deu ser que la independència està prou bé, no? Altrament, no s’entendria que en els darrers anys s’hagin creat més d’una vintena d’estats, una gran part dels quals a Europa...

dissabte, 22 de maig del 2010

Tarragona per la Llengua

Tallers per la Llengua ha guanyat un premi! El Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona va convocar la primera edició del Premi a Projectes per Estendre l’Ús del Català a Tarragona i vam concórrer-hi amb un projecte adreçat a entitats d’educació en el lleure que n’ha resultat guanyador. La nostra proposta, d’acord amb la línia de treball de l’entitat, pretén incidir en les actituds lingüístiques, sobretot de les persones catalanoparlants, amb l’objectiu que adoptin uns hàbits de fidelitat envers la llengua pròpia. Aquesta voluntat d’incidir directament en els usos interpersonals, possiblement el tret diferencial de l’entitat, ha estat l’aspecte més valorat pel jurat. Ara, doncs, ens toca dur-lo a la pràctica. És una feinada, sens dubte, però el reconeixement a la nostra tasca és una font de motivació.

dissabte, 15 de maig del 2010

Digueu-li Josep

En Josep-Puntí-que-abans-es-feia-dir-Adrià-i-que-era-el-cantant-dels-Umpah-Pah continua sent immens. Els concerts que està oferint dins el Tourmaitenquis són incendiaris i passionals, amb un toc de dolçor. Reconec que, d’entrada, em feia una mica de respecte, no sabia per on sortiria. Però va ser fantàstic. Un músic de revolta i un guardià potser inconscient de la riquesa lèxica de la nostra llengua, amb la qual juga com un mestre. Intensitat sense mesura.

I de telonera a Sabadell, la Bikimel! Quina veu! Quin descobriment!

"Ull per ull", en directe a la pel·lícula "Rock & Cat"

dissabte, 8 de maig del 2010

El Premi Literari Ateneu Domingo Fins, Volum I

L’Ateneu ABI, de Montcada i Reixac, és un d’aquells centres culturals que han sabut combinar el caliu dels locals de començaments de segle XX amb una oferta d’activitats innovadora i estretament vinculada a les necessitats actuals del país i la llengua. Entre les moltes que realitzen destaca el lliurament del premi literari Ateneu Domingo Fins, els contes guanyadors del qual han estat ara recollits en un primer volum publicat per Edicions 7dquatre. Una lectura molt amena amb una pila d’històries ben originals.

dilluns, 3 de maig del 2010

I una pàtria tan petita

En el darrer número del Descobrir Catalunya hi surt el reportatge del Marquet de les Roques que els havíem proposat amb la Noelia. Espero que, pel fet d’haver aparegut en la revista de viatges de referència dels Països Catalans, molta gent s’interessi per aquest indret i s’arribin a visitar-lo! De debò, és un lloc que cal conèixer. El Marquet de les Roques és Pere Quart, Pere Quart és Corrandes d’exili, Corrandes d’exili és l’anhel d’un poble vençut de recuperar la llibertat, d’una pàtria tan petita que la somio completa, la pàtria que ens mostra, justament, el Descobrir Catalunya, la pàtria on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra...

dimecres, 28 d’abril del 2010

Transgredir és la resposta

Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional
Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.)
Afers, març de 2010


Alexis de Tocqueville, liberal francès del segle XIX, deia que, per conèixer bé un país, cal visitar-ne les presons, ja que la manera com s’hi tracta els presos és tal com es tractarien tots els ciutadans si el poder de l’estat no tingués cap límit. Si bé aquesta afirmació pot semblar excessiva actualment, l’adaptació que en fa Alfons López Tena a l’àmbit lingüístic sí que resulta de plena validesa: si volem saber de quina manera l’estat espanyol tractaria el català si no hi hagués altres administracions pel mig (com ho és per exemple la Generalitat de Catalunya), només ens cal fixar-nos en la Franja de Ponent, un territori on la nostra llengua no té cap mena de reconeixement legal. Aquesta constatació és suficient per entendre que Espanya no té cap mena d’intenció de reconèixer la nostra realitat lingüística i nacional, de manera que, per assolir aquesta normalitat, només tenim l’alternativa de transgredir l’actual marc sociopolític.

Justament, Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional recull les ponències de les jornades sobre identitat i transgressió que es van dur a terme, precisament a Fraga, els anys 2008 i 2009, promogudes per Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors del llibre. Amb aportacions des de camps tan diversos com la psicologia (Quim Gibert), la creació cultural en sentit ampli (Patrícia Gabancho), la justícia (Alfons López Tena), l’ètica (Francesc Torralba) i la literatura (Hèctor López Bofill), els autors denuncien, d’una manera entenedora, la situació de submissió en què es troben els Països Catalans, alhora que aposten sense complexos per transgredir totes les normes que ens limiten com a poble.

En aquest sentit, i com a punt de partida, són molt aclaridores les paraules de Patrícia Gabancho, quan ens diu que “Sempre hi ha més banalitat que transgressió, perquè la societat, a través d’un ensenyament poc exigent, prepara els individus només per al consum i l’entreteniment, no pas per a la crítica i el pensament”. I, en resposta, ens recorda que “Pensar és un verb que es conjuga -quan es conjuga- en primera persona. Per això pensar és ja un acte de transgressió (...)”, una reflexió que rebla quan afirma que “El primer pas per transgredir la realitat és creure que la transgressió és possible i (...) necessària”. És a dir, prendre’n consciència. Així doncs, si volem avançar vers la normalitat, ens cal transgredir constantment. I, en fer-ho, no estarem actuant de manera poc ètica, ans al contrari. Com explica Francesc Torralba, “(...) ser ètic, comportar-se èticament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, exigeix molt sovint transgredir determinats marcs (...)”.

Les reflexions de Quim Gibert entorn el concepte de resiliència emocional, les escletxes legals que hem de saber aprofitar, exposades acuradament per Alfons López Tena, o la proposta d’Hèctor López Bofill d’utilitzar la literatura com una eina de denúncia, acaben de completar un llibre que ens dota d’arguments suficients per tal de decidir-nos a transgredir aquest marc referencial espanyol que ens ve imposat, bo i apostant per un autocentrament que ens permeti esdevenir realment lliures.

David Vila i Ros
L'Escletxa, primavera 10