Economia de l'habitatge

Si m’ho permeteu, faré d’economista una estona, tot i que un pèl dissident...

Generalment, des de posicions d’esquerres tendim a promoure el lloguer d’habitatges en lloc de la compra. De tota manera, crec que aquest posicionament conté un parany ideològic. Tret que els habitatges que es lloguin siguin de titularitat pública, fomentar el lloguer és una manera encoberta de legitimar un règim de propietaris i llogaters, és a dir, una cara més d’una societat classista: uns tenen més dels que els cal (històricament, els amos, els senyors feudals, els grans propietaris) i d’altres no tenen res (els esclaus, els serfs, els treballadors). Sé que estic fent servir dialèctica marxista, però no és la meva intenció! La lluita social és necessària, però crec que hi ha alternatives molt més revolucionàries -en el sentit etimològic del terme- que el marxisme. En tot cas, l’habitatge és una necessitat, de manera que, més que reconèixer-ne el dret, s’hi hauria de garantir l’accés. Ajustar l’oferta a la demanda. I això passa per desincentivar fiscalment l’acumulació de propietats amb l’única finalitat de tenir-les tancades o per llogar, i també per regular-ne directament els preus. Sí, un pèl intervencionista sí que ho sóc, oi? És que això del mercat lliure no m’ho empasso... No quan va en contra dels drets bàsics de les persones.

.

Res més. Ha estat un impuls de reflexió socioeconòmica. Disculpeu.