Blens de gasalla

A voltes la bellesa es deixa mossegar, els núvols es deixen ploure, les fades es deixen besar i les paraules es deixen seguir. Aquestes són les sensacions que vaig tenir quan vaig escriure els versos que ara he recopilat a Blens de gasalla, el poemari que acabo de publicar amb Edicions 7dquatre.

És un recull modest, amb alè de revolta, i pel qual he comptat amb un pròleg de l’amic, emprenedor i patriota Jordi Cuixart. No cal que us digui que us convido a llegir-lo, a sentir-lo, fins i tot a escoltar-lo, gràcies a les versions musicades per en Ferran C. Ugas que es van penjant al bloc homònim.

Si us hi decidiu, podeu comprar-lo directament a l’editorial, mitjançant l'adreça electrònica info@7dquatre.cat. Properament n'entrarà en funcionament la botiga en línia. Gràcies. Espero que us agradi.

Ressenya del llibre en el bloc d'en Jordi Cuixart

Tot el que sempre heu volgut saber del català però que mai no heu gosat preguntar

Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans
Jordi Solé i Camardons
FOLC, juny de 2009

Cal superar la polèmica entre optimistes i pessimistes quant al català i centrar-nos en remarcar la vitalitat que, malgrat 300 anys de persecució, continua tenint la nostra llengua. Aquest és el leitmotiv del darrer llibre del sociolingüista -o practicant de la sociolingüística, com prefereix definir-se- Jordi Solé i Camardons, en el qual es desenvolupen els continguts de l'exposició Realitat i vitalitat de la llengua catalana, promoguda per la FOLC i que ell mateix ha comissariat.

Prenent les seves paraules, "no som (la comunitat lingüística catalana) una anomalia, (...) som el resultat normal de segles d'ocupació i repressió". I, malgrat tot, el català gaudeix d'una gens menyspreable vitalitat en molts aspectes. Davant d'aquesta constatació, l'autor proposa l'autoestima. I és que, de motius, no ens en falten, com s'encarrega de mostrar-nos en els capítols centrals del llibre, en els quals fa un repàs d'alguns dels àmbits en què el català destaca especialment, com la literatura, la música o les noves tecnologies.

Un altre dels aspectes més interessants en què s'aprofundeix és l'existència de realitats desiguals entre els diversos territoris dels Països Catalans. Amb aquest objectiu, es fa una acurada descripció del marc legal, el dia a dia i les principals personalitats i associacions que treballen per a la normalitat de la llengua en cadascun d'aquests territoris, remarcant les fortaleses i les oportunitats que cada context ens confereix, sense oblidar, però, els obstacles amb què ens trobem. I tot plegat, tenint sempre en compte que "(...) sense independència política mai no gaudirem dels mecanismes per assegurar el futur del català".

Tot i aquesta afirmació, el llibre no fa recaure la responsabilitat de mantenir la vitalitat de la llengua exclusivament en factors polítics, ans dóna pistes als parlants per saber com poden incidir-hi. Mitjançant un castell humà de les ideologies lingüístiques, l'autor ens permet ubicar-nos individualment en una escala que mesura el nostre grau de fidelitat lingüística i, tot seguit, ens proposa de pujar un pis en aquest castell imaginari. Per fer aquest pas, però, cal consciència lingüística, una consciència que el llibre vol ajudar a despertar. En aquesta línia, se'ns matisa que "si som indiferents (envers la llengua), fóra fantàstic pensar en què la indiferència en situacions de minorització afavoreix l'ordre sociolingüístic establert dominant i que per tant a la pràctica ja no som indiferents". Per posar fi a aquesta indiferència, doncs, cal informació. A Realitat i vitalitat de la llengua catalana hi tenim tota la que ens cal. En poques paraules, tot el que sempre hem volgut saber del català però que mai no hem gosat preguntar.

David Vila i Ros

Publicada a L'Escletxa, tardor 09

Cal parlar de llengua

Dijous passat vaig participar al programa Cal parlar de llengua, d’ETV Baix Llobregat. No era la primera vegada que hi prenia part; fa uns quants anys, quan era portaveu de la CAL, van convidar-m’hi per parlar del procés de reforma estatutària. Ara, però, hi vaig anar a presentar Tallers per la Llengua, en un programa en què també va intervenir-hi l’Arnau Bunyol, un dels promotors de la campanya Una televisió sense fronteres, una iniciativa absolutament necessària per assolir un marc comunicatiu català sense interferències alienes.

El programa va ser francament reeixit i vull destacar-ne, d’entrada, la professionalitat del director, Jaume Marfany, el qual va demostrar que tenia un ampli coneixement de la nostra feina i un gran interès per donar-nos a conèixer a la seva audiència. D’altra banda, l’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure.

Sí, cal parlar de llengua. I cal fer-ho sense pèls a la llengua. Amb normalitat.

Les llengües són pacifistes

Un dia vaig sentir algú que deia “deixa’m en pau, sisplau!” i vaig pensar que era una rima ben divertida, que es podia utilitzar en proclames pacifistes: “Sisplau, volem la pau!”. Aleshores, i no em pregunteu perquè, vaig traduir-la a l’anglès i vaig adonar-me que, oh!, funcionava: “Please, we want peace!”. Engrescat per la troballa, vaig provar-ho amb el francès i també quedava bé: “S’il vous plaît, nous voulons la paix!”. Impressionat, estava a punt d’escriure un teorema, quan, de sobte, vaig adonar-me que, en espanyol, la cosa no rutllava exactament igual: “Por favor, queremos la paz!?”. Calla, vaig pensar, que no sigui per això que Espanya sempre ha resolt les coses a cops de bastó! En fi, rimi en tots els idiomes o no, el fet és que les llengües serveixen per enraonar i, per tant, per evitar conflictes. I és que, al meu parer, les úniques guerres que tenen sentit són les de coixins. Oi?

Les arrels més profundes

El 7 de novembre de 1659, fa exactament 350 anys, Felip IV de Castella i Lluís XIV de França signaven el Tractat dels Pirineus, amb el qual s’acordava -sense que ens en demanessin l’opinió- que les comarques septentrionals de Catalunya passaven a estar sota sobirania francesa.

D’aleshores ençà, la persecució de la identitat catalana hi ha estat una constant: l’any 1700, es promulgava un édit du roi pel qual es prohibia l’ús oficial del català; amb la revolució francesa, els jacobins promourien l’arraconament de les diverses llengües de la república tot considerant que si tots els francesos eren égals, havien de parlar tots francès; a mitjans del segle XIX, l’escolarització obligatòria ompliria les escoles del cèlebre “soyez propre, parlez français”; i un segle després, la introducció dels mitjans de comunicació de masses acabaria de propiciar la substitució lingüística.

Actualment, la Catalunya Nord és un dels indrets del país on l’ús social del català és més baix, fruit de l’ocultació lingüística, és a dir, la renúncia sistemàtica i inconscient a fer servir la llengua en àmbits públics. Tanmateix, la voluntat de recuperar la cultura i la llengua i de promoure els vincles amb la resta dels Països Catalans pren cada cop més embranzida. I és que, com cantava en Raimon, qui perd les arrels, perd la identitat. I a la Catalunya Nord és on tenim les arrels més profundes.

Exercim-los

Les persones catalanoparlants estem tan avesades a una situació de minoració lingüística o, fins i tot, d’il·legalitat i de prohibició de la nostra llengua, que trobem absolutament normal que el català no tingui una presència generalitzada en molts àmbits: el cinema, l’etiquetatge, l’atenció al públic, la televisió... I, tanmateix, el marc legal, si bé encara està lluny de ser el que cal, ens reconeix, com a mínim, el dret a ser atesos en català, el dret a utilitzar-lo en qualsevol situació i el dret a rebre tota la informació dels productes i serveis en la nostra llengua.

Així doncs, una bona manera de fer sentir la nostra veu com a consumidors és optar per empreses que respectin aquest dret, és a dir, per productes que estiguin etiquetats en català. I no us penseu que són pocs! Només cal fixar-s’hi. I si, pel motiu que sigui, n’adquirim que no ho estan, res més fàcil que enviar un correu electrònic a l’empresa demanant-los que incorporin la llengua del país en les etiquetes. I sí, ja sé que és una cosa que fa mandra, això d’anar enviant correus, de manera que he recuperat un model de carta que vaig escriure quan estava a la CAL, per si el voleu fer servir. Bé, si us he de ser francs, ara no recordo si la vaig escriure jo, si ho va fer l’amiga Marina (S!), en aquella època companya de l’entitat, o bé si ho vam fer plegats, però el fet és que, amb uns lleugers retocs que hi he incorporat, crec que pot ser ben útil. Va, que només cal fer “copiar-enganxar”!

Benvolguts/des senyors/es,
He observat amb preocupació que la vostra empresa mostra una actitud poc respectuosa envers la llengua pròpia del país, que és, també, la llengua emprada habitualment per una bona part dels vostres clients. Com bé sabeu, el coneixement de la llengua catalana és cada cop més elevat, però l’ús social en disminueix dia rere dia. La situació de la nostra llengua és, per tant, de recés.
Així doncs, cal que tots ens responsabilitzem d’aquesta situació i contribuïm, de manera individual o col·lectiva, a fer que el català sigui una llengua plenament normalitzada. És per això que us encoratjo a contribuir-hi, establint-la com a llengua vehicular de la vostra empresa i utilitzant-la en l’etiquetatge dels vostres productes i en la publicitat que feu arribar a les llars.
Si teniu alguna dificultat en l’ús, oral o escrit, del català, existeixen diverses entitats, com per exemple el servei de consultes lingüístiques del Consorci per a la Normalització Lingüística (www.cpnl.cat), que us ajudaran a solucionar qualsevol dubte lingüístic.
Tot desitjant que la meva petició s’acompleixi el més aviat possible, aprofito l’avinentesa per saludar-vos cordialment,
Un/a client/a