Una
ciutat mitjana dels Estats Units. Entre molts altres negocis, una dotzena de
cafeteries de tota la vida. No es fan d’or, però van funcionant. Oferta
equiparada a la demanda. Tot d’una, una cadena de cafeteries d’abast nacional
hi obre un nou establiment. I un altre. I un altre. I un altre. I encara un
altre. I un més. L’oferta supera la demanda. Saturació del mercat. Totes les
cafeteries entren en pèrdues, incloses les de la cadena. Guerra de preus.
Incapaces d’aguantar el nou context, les cafeteries van tancant una rere
l’altre. Totes? No. La cadena, que pot cobrir les pèrdues amb els guanys que
obté en centenars d’altres poblacions, manté els seus establiments. Finalment només
hi resten una dotzena de cafeteries, totes de la cadena. Oferta equiparada a la
demanda. Beneficis.
Aquesta
és l’estratègia salvatge que segueixen moltes grans empreses de serveis i de
distribució, sobretot als Estats Units. Conseqüències? Destrucció del petit
negoci, dependència econòmica de capitals forasters, uniformitat. El
liberalisme, gran aliat del model únic de pensament i d’acció, s’imposa arreu i
es converteix en una autèntica amenaça per a la diversitat i la sostenibilitat.
A tots els nivells: econòmic, ecològic i sí, també, lingüístic. Un exemple?
Una
comunitat lingüística mitjana, que s’expressa en la llengua pròpia en tots els
espais públics. Normalitat lingüística. Per raons polítiques, la comunitat
passa a estar sota la sobirania d’un estat aliè. Aquest estat imposa la seva
llengua a l’administració local. I a l’escola. I als mitjans de comunicació. Un
a un, tots els usos públics van decantat-se cap a la llengua dominant, la de
l’estat. Incapaç de resistir l’ofec, la llengua pròpia va quedant arraconada.
La seva presència en els usos interpersonals va disminuint, també en l’àmbit
privat. Se n’atura la transmissió intergeneracional. La llengua es perd. La
llengua de l’estat ocupa tots els espais d’ús. Normalitat lingüística, però en
la llengua imposada. Què més? Pèrdua de diversitat lingüística global. Desaparició
d’una manera única i genuïna d’entendre l’entorn, d’interpretar-lo, perquè cada
llengua és un univers. Una alternativa menys per fer front al pensament únic.
Uniformitat.
Els
nostres hàbits lingüístics estan condicionats, per defecte, pels interessos del
poder. Si la nostra llengua primera és també la llengua del país, renunciar-hi
és una manera de sotmetre’ns als dictàmens d’un estat que ens vol aniquilar com
a comunitat. Canviem de llengua sense adonar-nos que, amb aquest gest senzill,
l’estem abocant a la substitució. Aprendre a usar-la en qualsevol context,
sense complexos, i deslliurant-nos dels prejudicis que ens han inculcat, és una
manera de reafirmar-nos en la nostra personalitat i de fer palès el nostre
compromís envers totes les llengües i les cultures del planeta. Perquè si cada
llengua conserva els espais d’ús que li són propis assistirem a la normalització
de totes les cultures i de totes les identitats. La resposta és la proximitat.
Cosmopolitisme ben entès. Transformar la societat és possible si trenquem els
marcs referencials que ens volen imposar, ja sigui negant-nos a parlar com
volen que parlem o negant-nos a fer el cafè on volem que el fem. Ras i curt.
Directa, 18-12-13