Ràtzia

Heu vist mai una ràtzia de vedells famèlics? Són tot un espectacle. D’entrada, quan el sol es pon entre enormes gegants de maó, els llums de neó, des de les seves perspectives, exigeixen la conversió de les llumetes de colors en mers elements de decoració coral·lina, com ja es fa en alguns països de la micronèsia italiana, una zona desconeguda fins i tot, no cal dir-ho, pels mateixos italians. De fet, segons indiquen les previsions meteorològiques dels elefants indis, aquells de les orelles petites, la pluja cau a bots i a barrals o, com a mínim, a barrals. A barrar-los el pas!, criden els vedells. Aquesta és l’espurna que encén la flama que és feixa de lleixa. O guspira inconnexa, depèn de com es miri. En tot cas, ens cal tenir en compte que els nostres amistançats i amistançades ho són per imperatiu legal, o reial, i no pas perquè els plagui. A l’harem no s’hi cullen bolets, potser algun rovelló d’una altra temporada, a tot estirar. I els principis inabastables de les planures nord-americanes els confereixen cert pragmatisme molt valorat a les societats occidentals, si bé rarament comprès ultra l’Atles. És, així mateix, rere les serralades dels Urals on les tribus nòmades de l’estepa acampen més lliurement. Ningú no els demana peatge. Conten, tanmateix, que hi ha una tarifa extra per aquells que volen aparcar els camells en zona de càrrega i descàrrega, sempre que no puguin demostrar que el descens premeditat de turistes afrancesats des d’una de les gepes és, segons els acords de pau d’Oslo, una manera acceptablement formal de baixar material. Els arbres no són de menta. Nata. Heu vist mai una ràtzia de...? Cert. Entre escacs i parxís, els habitants de les illes Feroe es queden amb aquest darrer, no pas per tradició, ans per desig de vehemència fructífera. A l’ensems, els visigots, amants del boca-orella, naufraguen sovint davant les costes de Sardenya i ho fan voluntàriament. Quan són a l’alçada de l’Alguer, esberlen la popa i deixen que grans quantitats d’aigua, puix al mar no n’hi manca pas, entrin i enviïn la nau al botavant. Els bots, ben enllustrats amb mantega de xiclet, gran invent persa, suren mig d’amagat i, aprofitant el descens de les aigües, acaronen la costa rosada. És en aquell instant que els pirates del Carib, caníbals per raons estrictament etimològiques, s’abraonen amb braó sobre els cangurs i besen les dames que els esperen fent crits fugaços, fruit del lent oreig dels vents.

Quan només els queden els tancs

Constitución española, art. 8.1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional. Oi tant, clar que sí, un gran estat, l'espanyol! Sempre a punt de treure els tancs al carrer, com fan els estats socialment més avançats. Setcentistes que no deuen saber què vol dir "democràcia", m'han fet pensar en Tiananmen.

La xocolata desfeta

En el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís escriu de 123 maneres diferents una mateixa història: el protagonista va a fer una xocolata desfeta al carrer de Petritxol de Barcelona, però una noia li clava un ganivet. D’entrada, la idea de reescriure constantment una mateixa història em semblava fantàstica i, havent-lo llegit, la veritat és que el llibre és tota una obra mestra en aquest sentit. Molt recomanable, especialment per als amants de la llengua, i molt temptador, ja que et vénen ganes d’escriure’n la teva pròpia versió. Precisament, això és el que va proposar La Magrana en un concurs. I clar, no me’n vaig poder estar, i vaig prendre-hi part. No, no us penseu pas que he guanyat, no! Vaig enviar-ne tres versions i, això sí, una d’elles, la basada en el discurs d’en Martin L. King, va ser citada, entre d’altres, en la nota de premsa que va emetre l’editorial. Quina il·lusió! Si us fa gràcia llegir-les, us les transcric tot seguit.

Katalaní

Komka dakuarjorn daka dalluna, naba beurunka kaua kalatri budals patritxol. Prono puguepas names llunyda lapal meradi setkaruna kukablanca maturamo lanfadada. Erafor mosaida ka bells foskosipur tabaunane llalnas. Badirma kaba nia dakaça alajungla itotduna batra bassarmam lallan saka duiama gadalsarro. Kuanma vaidas partar, unjorn iunanit iunaltrajorn inuanit das pres, kala potekari, unga rebenar matmub sarbaba. Ibakues tiunarma sila blan kabasum riurakuan banlla sarma.

En les Aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, el protagonista va a espetegar a l’illa dels katalanins, un poble que sembla que parli una llengua estranya però que, quan la llegeixes en veu alta i a poc a poc, resulta que és català.

Novaparla

Com cada primer quartdia de mes vaig a ingerir cacau liquid al carrer Y82, pero a la botiga d’estripluja del numero disset una dona m’atura nocontenta. Es doblebonica, te cabells llargs i foscos i una joiadenas. Crida “Tambe soc de Cassapolis”, treu un cobertpla de la bossa i me’l clava. Em desperto el sisedia i un agent questiona si migreia quan el clavava.

George Orwell, en la seva obra 1984, explica la “novaparla”, una involució de la llengua que tendeix a simplificar-la al màxim, eliminant sinònims i antònims i tota paraula que es consideri supèrflua, substituint-les per paraules bàsiques o bé, quan escau, amb prefixos.

Martin L. King

Cada primer dijous de mes tinc un somni! Somio que un dia, en aquest país, tots podrem prendre xocolata i que a ningú no se’l discriminarà per preferir-la blanca, negra o amb llet. Tinc un somni! Somio que un dia, fins i tot el carrer Petritxol, on una encaputxada escup frases d’odi als que no són del seu color, es convertirà en un oasi de llibertat i justícia. Tinc un somni! Somio que tots podrem tenir un paraigua, o disset, i que ningú no serà agredit pel fet de no portar arracades al nariu, a l’orella o a la llengua. Tinc un somni! Somio que un dia, a Barcelona, una ciutat que ara se sufoca amb la calor de la injustícia i de l’opressió, els policies et miraran i et diran: “Somriu, que ja ningú no vol apunyalar-te!”.

Adaptació del cèlebre discurs de Martin L. King que va significar el punt culminant del moviment pels drets civils als Estats Units.

Ruta sabadellenca per ases i bèsties

Hi ha un garrotí que diu que Sabadell és capital del Vallès Occidental, dels Països Catalans i del món en general. Deixant de banda les opinions discordants d’algun senyor de Terrassa i dels ciutadans del barri marítim, conegut com Barcelona, l’afirmació és del tot inqüestionable. Oi? És per això que us proposo, als conciutadans i als forasters, de fer una ruta guiada pels escenaris sabadellencs que surten al recull de contes Ni ase ni bèstia, alguns dels quals hi són citats explícitament.

Per començar, ens situarem a la plaça Catalunya, on treballa el protagonista de D’un en un, si us plau. Si aneu baixant per la vorera de l’esquerra de la ronda Ponent, podreu resseguir-ne les passes, veure algunes de les coses que comenta (tot i que les obres dels pisos estan acabades) i, si sou prou agosarats, fer les voltes en cercle que li permeten trobar-se amb ell mateix. Al final del carrer, girant també a mà esquerra (per això som d’esquerres), us situareu a la carretera de Terrassa, direcció Barcelona (esmento aquestes ciutats perquè els terrassencs i els barcelonins no s’enfadin) i els més espavilats sabreu trobar la botiga d’informàtica -n’hi ha més d’una- citada a Vacances pagades (disculpeu els de les Vilanoves, però la ciutat era realment Sabadell). Prenent tot seguit el carrer Puigcerdà, anireu a espetegar al carrer Joan Plans, on se situa part de l’acció de Tornem-hi. Des d’allí, i avançant vers el centre, la cantonada amb el carrer Unió és el punt de partida de Ara no, Joana (tot i que no hi ha semàfor). I una mica més endavant arribareu, finalment, a la plaça Sant Jaume, l’epicentre de les històries, la inexistent plaça Major de Paciència i espai privilegiat de les aventures del protagonista de La compra. El lloc on l’absurd és real.

Que gaudiu de la ciutat i, sobretot, molt de compte amb les ases i les bèsties!