Ràtzia

Heu vist mai una ràtzia de vedells famèlics? Són tot un espectacle. D’entrada, quan el sol es pon entre enormes gegants de maó, els llums de neó, des de les seves perspectives, exigeixen la conversió de les llumetes de colors en mers elements de decoració coral·lina, com ja es fa en alguns països de la micronèsia italiana, una zona desconeguda fins i tot, no cal dir-ho, pels mateixos italians. De fet, segons indiquen les previsions meteorològiques dels elefants indis, aquells de les orelles petites, la pluja cau a bots i a barrals o, com a mínim, a barrals. A barrar-los el pas!, criden els vedells. Aquesta és l’espurna que encén la flama que és feixa de lleixa. O guspira inconnexa, depèn de com es miri. En tot cas, ens cal tenir en compte que els nostres amistançats i amistançades ho són per imperatiu legal, o reial, i no pas perquè els plagui. A l’harem no s’hi cullen bolets, potser algun rovelló d’una altra temporada, a tot estirar. I els principis inabastables de les planures nord-americanes els confereixen cert pragmatisme molt valorat a les societats occidentals, si bé rarament comprès ultra l’Atles. És, així mateix, rere les serralades dels Urals on les tribus nòmades de l’estepa acampen més lliurement. Ningú no els demana peatge. Conten, tanmateix, que hi ha una tarifa extra per aquells que volen aparcar els camells en zona de càrrega i descàrrega, sempre que no puguin demostrar que el descens premeditat de turistes afrancesats des d’una de les gepes és, segons els acords de pau d’Oslo, una manera acceptablement formal de baixar material. Els arbres no són de menta. Nata. Heu vist mai una ràtzia de...? Cert. Entre escacs i parxís, els habitants de les illes Feroe es queden amb aquest darrer, no pas per tradició, ans per desig de vehemència fructífera. A l’ensems, els visigots, amants del boca-orella, naufraguen sovint davant les costes de Sardenya i ho fan voluntàriament. Quan són a l’alçada de l’Alguer, esberlen la popa i deixen que grans quantitats d’aigua, puix al mar no n’hi manca pas, entrin i enviïn la nau al botavant. Els bots, ben enllustrats amb mantega de xiclet, gran invent persa, suren mig d’amagat i, aprofitant el descens de les aigües, acaronen la costa rosada. És en aquell instant que els pirates del Carib, caníbals per raons estrictament etimològiques, s’abraonen amb braó sobre els cangurs i besen les dames que els esperen fent crits fugaços, fruit del lent oreig dels vents.