Una mateix llengua, diversos nomsSovint es diu que el nom no fa la cosa. Tanmateix, quan parlem de la nostra llengua, les denominacions que li puguem donar prenen una rellevància desmesurada i són font d’inesgotables debats amb una intencionalitat clarament política. És cert que el català no té una única denominació popular: fragatí, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià o alguerès són noms a bastament emprats des de fa segles en els corresponents territoris, però aquestes particularitats no haurien de ser una excusa per qüestionar-ne la unitat, ans haurien de servir per mostrar l’enorme diversitat i, per tant, la innegable riquesa de la llengua catalana.
Segons les darreres dades, el català és parlat per més de nou milions de persones en un territori, els Països Catalans, que administrativament es troba dividit entre els estats andorrà, espanyol (el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent i El Carxe) i francès (Catalunya Nord), així com a la ciutat sarda de l’Alguer, sota sobirania italiana. Aquesta divisió administrativa dificulta, certament, l’adopció de polítiques lingüístiques comunes, però és la manca de voluntat política dels estats la que acaba condicionant la perpetuació de l’anormalitat o, més ben dit, de la minoració en què es troba la llengua catalana. Evidentment, la inexistència d’un estat propi i sobirà per al conjunt dels Països Catalans esdevé un factor clau que explica el sosteniment d’una situació que, paradoxalment, resulta insostenible per a la nostra llengua. Tanmateix, no pretenc entrar ara en el marc polític que hauria de garantir la plena normalització del català, sinó centrar-me estrictament en l’ús que es fa del nom i de la unitat de la llengua catalana amb finalitats polítiques i, fins i tot, partidistes.
D’entrada, cal remarcar que el cas català no és, en aquest sentit, un cas aïllat. Sense anar gaire lluny, el nom popular amb el qual es designa la llengua pròpia de Flandes és “flamenc”, sense que aquest fet suposi, en l’actualitat, cap negació de la unitat de la llengua neerlandesa. Tot i així, ha calgut gairebé un segle per donar per acabades les disputes nominatives al voltant d’aquesta llengua i per poder establir una política comuna per al conjunt de la comunitat lingüística, una política que va tenir un punt d’inflexió amb la constitució, l’any 1980, de la Taalunie o Unió de la Llengua Neerlandesa, signada pel Regne de Bèlgica i el Regne dels Països Baixos, un tractat pel qual es va acordar el desenvolupament de polítiques comunes en matèria lingüística.
Per tant, l’existència de diverses denominacions populars -i fins i tot legals- per referir-nos a una mateixa llengua és perfectament compatible amb el reconeixement inequívoc de la seva unitat i, en conseqüència, no és cap obstacle de cara a la posta en marxa de polítiques comunes de protecció i promoció.
El secessionisme com a instrument polític
Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.
A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.”
Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.
Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.
Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.
Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³
I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.
Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.
El primer pas
Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.
Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.
A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.”
Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.
Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.
Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.
Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³
I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.
Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.
El primer pas
Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.
David Vila i Ros
L'Escletxa, estiu 10
Molt aclaridor, David.
ResponElimina