La llengua de l'entorn

Un dels arguments més sorprenents que es fan servir per justificar que les persones nouvingudes aprenguin primer -o únicament- l’espanyol és que aquesta llengua disposa de més de 300 milions de parlants, mentre que el català “només” en té nou. Clar, segur que la prioritat dels nouvinguts és parlar amb tota aquesta gent!!! A veure si ho entenc bé: suposant que dediquessin un minut per castellanoparlant, necessitarien 300 milions de minuts per parlar amb tots. I si un dia té 24 hores, és a dir, 1.440 minuts, fent una senzilla regla de tres ens surt que els caldrien... 570 anys! I tot plegat sense dormir, naturalment. Un gran raonament, i tant!

Una mica de seny, si us plau. El nombre global de parlants d’una llengua no és determinant a l’hora de fer que les persones que arriben a un país l’aprenguin. Per altres interessos potser sí, és evident, però per integrar-se en un país, ni de bon tros. El que compta és la llengua que fan servir els habitants autòctons del lloc on s’instal·len. Només cal veure com els immigrants que arriben a Suècia o a Noruega aprenen suec o noruec, malgrat que són llengües amb menys parlants que el català. I per què, si amb l’anglès ja s’entendrien? Doncs perquè els parlants d’aquests països utilitzen les seves llengües amb una normalitat que les fa imprescindibles. I no cal anar tant lluny! En parts del territori català en què la llengua pròpia funciona com a instrument de comunicació majoritari, les persones nouvingudes també aprenen primer el català. I és ben lògic. Quan ens instal·lem en un país estranger, volem integrar-nos-hi plenament i, per fer-ho, no hi ha res com aprendre’n la llengua.

En definitiva, si els nouvinguts es trobessin que els parlem sempre en la nostra llengua, com passa a la majoria de països, de ben segur que l’aprendrien d’entrada. És una qüestió de necessitat. Per ells i per nosaltres.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 7/6/10