Un granet de sorra a Òmnium Cultural Sabadell

Enguany se celebren els 50 anys d'Òmnium Cultural Sabadell i, mitjançant una exposició i una revista, l'associació ha volgut repassar la seva trajectòria. I he de dir que m'ha fet il·lusió, fullejant la revista, trobar una foto d'una de les sessions del club de lectura en què vaig ser convidat i, sobretot, recordar aquell breu període, entre el 2013 i el 2015, en què en vaig ser vicepresident. Òmnium Cultural. Llengua, cultura, país.

Països Catalans: unitat lingüística i nacional

Dimecres vaig tenir el goig de presentar l'acte d'inici del Correllengua d'enguany, una acte emmarcat en el Pacte Nacional per la Llengua i organitzat per la CAL per commemorar el centenari del naixement de Joan Fuster, i que va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Barcelona. L'acte va tenir com a eix central una taula rodona en la qual van prendre part Núria Cadenes, Bernat Joan, Joan Peytaví i Miquel Àngel Pradilla i, com us podeu imaginar, hi van sortir reflexions interessantíssimes.

Un granet de sorra per la Llengua i la República

Quan l'any 2014 es va crear el nucli del que acabaria sent el Grup Koiné em van proposar d'integrar-m'hi, i tot i que en compartia els objectius, en aquell moment no m'era possible unir-me al grup de treball. Això sí, quan van tenir el manifest a punt, m'hi vaig adherir de seguida, abans que es fes públic. Potser recordareu la polèmica que va generar, fruit de la interpretació absolutament esbiaixada que en van fer una bona pila de mitjans de comunicació... Doncs bé, fa poc ha sortit un llibre que n'explica la història i que argumenta en detall tot allò que s'hi deia. En resum? Que si no som capaços d'aplicar polítiques fermes a favor del català, la llengua acabarà desapareixent. Un llibre imprescindible per reflexionar sobre el català.

Allò que cal...

Un dia de primavera de fa una pila d’anys era al parc de la Ciutadella de Barcelona quan vaig veure, en un racó, una parada que em va cridar l’atenció. “Som la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana”, em van dir, en veure-m’hi interessat. “I treballem per aconseguir que el català sigui una llengua plenament normal”. En aquell moment no ho sabia, però emplenar la butlleta que em van donar em canviaria la vida. Perquè uns dies més tard em van trucar per si volia incorporar-me a la comissió d’organització del Correllengua que s’estava creant a Sabadell. I jo, com us podeu imaginar, vaig dir que sí. Aquella resposta gairebé inconscient, fruit d’una passió per la llengua que em venia de temps immemorials (immemorials per a mi, vull dir), va ser l’inici d’un llarg periple que va començar amb el Correllengua a la meva ciutat, va continuar amb la creació d’un nucli local de l’entitat i, al cap d’uns anys, em va dur a ser portaveu nacional i president d’una CAL que era una de les entitats de referència en la lluita pel català. Tot un honor, no en tingueu cap dubte. Però, feta aquesta introducció personalíssima, què ha representat exactament la CAL, per al país?

La CAL ha estat una d’aquelles entitats imprescindibles, entitats que han aparegut en un moment concret i que han desenvolupat una tasca crucial en el llarg camí vers l’anhelada normalitat del català. Feia poc més d’una dècada de l’aprovació de la llei de normalització lingüística i, tanmateix, el text ja es mostrava clarament insuficient. Calia fer alguna cosa més, calia reprendre l’activisme de carrer que havia dut a terme la Crida durant els anys ’80. I la CAL (perquè CALia!) va decidir agafar el relleu. Veient l’impacte que el Correllengua estava tenint a Mallorca i al País Valencià, la nova entitat va adoptar el compromís de dur la iniciativa a la resta de Països Catalans. Vertebrar el territori i celebrar la catalanitat de manera festiva i sense complexos arreu del país era una molt bona manera de fer sentir la reivindicació lingüística al carrer. I tenir una presència normal al carrer era, justament, el que necessitava (i necessita!) el català. El Correllengua, centrat a la tardor, va anar acompanyat de moltes altres iniciatives que s’anaven impulsant durant l’any, algunes de proactives, d’altres com a resposta a l’enèsima agressió lingüística. I així, pas a pas, la CAL es va anar fent un lloc. I no només en el terreny lingüístic sinó, a voltes, també en el polític. I és que, ens agradi o no, la minoració del català és fruit d’una determinada situació política que, ai las, arrosseguem des de fa més de 300 anys. Així, a ran del debat sobre els nous estatuts d’autonomia, l’entitat no va dubtar a posicionar-s’hi en contra, entenent que només la independència política pot garantir la plena normalitat del català. I, no cal dir-ho, quan va començar el procés independentista al Principat, la CAL va incorporar-se al conjunt d’entitats de la societat civil que treballaven per a la celebració del referèndum. Compromís lingüístic, doncs, i polític.

I sí, enguany en celebrem els 25 anys. 25 anys d’inconformisme, de denúncia, de lluita, de reivindicació. 25 anys defugint tant els discursos pessimistes com els cofoïstes. 25 anys cridant ben fort que sí, que vinguem d’on vinguem, pensem com pensem, tenim una llengua que ens fa ser qui som, la nostra aportació a la diversitat global, la nostra manera única i genuïna de veure el món. Així, defensar la llengua és, també, defensar la humanitat, allò que ens fa humans. I qui no vol un món més humà i més lliure?

Publicat a L'Escletxa, estiu 21

La Bastilla

L'any 1965 Pere Calders escrivia, en un article titulat Els consumidors socials, que "Portem l'enemic a dins i, aquesta vegada, cadascú haurà d'assaltar una Bastilla interior." Doncs això. Fora mandra i al carrer, que aixecar una república no és fàcil. Bona Diada!

Els llibres del procés

De llibres que parlen del procés independentista n'hi ha tants que n'acaba de sortir un que mira de recopilar-los tots. I entre els que hi són citats, I si parlem amb el veí del segon? Un granet de sorra. Molta teca per reflexionar.

La Diada al carrer

Ens amenacen. Ens insulten. Ens menyspreen. Ens intimiden. Ens persegueixen. Ens colpegen. Ens empresonen. Ens ocupen. Menteixen i menteixen. Però nosaltres sortim al carrer. Per un país de dones i homes lliures. Bona Diada.

Que la cultura ho inundi tot!

LA paraula. LA cançó. LA passió. LA força. LA decisió. LA insubmissió. LA transgressió. LA rebel·lió. LA revolta. LA llibertat. LA independència. LA república. Enteneu per què sense les dones no hi ha revolució? Sí, LA revolució.

I parlant de dones rebels, és un goig col·laborar en el blog que ha impulsat la Salut, Que la cultura ho inundi tot!, en què recull poemes i microcontes dedicats als presos polítics.

Podeu fer-hi un cop d'ull aquí.

Ciutat de contes: La sortida

Del recull col·lectiu 22 contes a la vora de la independència, el conte La sortida, una crida a trencar els murs que ens imposen els règims autoritaris. El podeu escoltar aquí.

Consciència de poble

Sou conscients del que hem fet? Que el règim, amb totes (totes!) les seves armes, no hagi passat. Que la resistència republicana s'hagi imposat a la repressió del 155 en vots i en escons. República, república, república, república.

Ells

Diguem-ho clar. Són feixistes. Hereus d'aquells que van assassinar Companys i Lorca, d'aquells que van voler esclafar els nostres avis i àvies, d'aquells que van enfonsar-nos en una llarga nit que encara dura. Però hi ha una cosa que no saben. Qualsevol nit pot sortir el sol. I el sol som nosaltres i es diu República.

Legalitats enfrontades

Resumint: a una banda, una constitució redactada i votada sota (re)pressió i fonamentada en una monarquia imposada per un dictador feixista; a l'altra banda, un procés republicà constituent obert a la ciutadania i fonamentat en la majoria absoluta d'un parlament votat lliurement. Que s'imposi una legalitat o l'altra depèn de nosaltres. Del Govern, que no pot ser cessat per ningú, i del poble, que ha de reconèixer una legalitat i actuar en conseqüència.

República Catalana

Segant cadenes. Fent caure espigues d'or. Perquè el poble, avui, és lliure. Visca la República Catalana!

Suspendre i aprovar

Això va de suspendre l'autonomia i aprovar la república.

Que el Govern i el Parlament, d'acord amb el referèndum, proclamin la República Catalana i demostrin que controlen el país.

Que el poble ompli els carrers un dia i un altre per defensar la democràcia i els drets civils.

Que l'opinió pública internacional continuï veient què passa i es posicioni a favor del poble català.

I esperar que algun estat faci el pas i ens reconegui.

Fàcil? Gens. Però cal fer-ho. Endavant!

Referèndum

Perquè arribarà un dia que podrem canviar el nom de les coses i l'ordre de les lletres i el color dels arbres i el valor dels números i l'olor dels pastissos i la mida dels somnis. Un dia que el got vessarà, dèiem. I aquest dia és avui. El dia de ser lliures.

Ahir, a l'acte de Lletres Lliures, llegint contes

Nota: en aquest enllaç hi podeu llegir l'article escrit per la periodista brasilera Gi Lanzetta parlant de la jornada del referèndum i en el qual fa referència a la conversa que vam mantenir.

Per què la participació no ens pot condicionar

Fer el referèndum i guanyar-lo. És a dir, que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. I la participació? Com més alta, millor, però sabent que en cap cas no en condicionarà la validesa. M’explico. En una situació de normalitat, en què l’estat espanyol hagués tingut una mínima cultura democràtica i hagués entès que un problema polític se soluciona amb instruments polítics, el referèndum hauria estat pactat i, per tant, no hi hauria hagut cap mena de boicot. Però en l’escenari actual, els actors polítics partidaris del no, en lloc de fer campanya per aquesta posició, intenten negar la validesa del referèndum, tot cridant a l’abstenció. Per què? Per intentar sumar al seu posicionament el d’aquells catalans i catalanes que mai, repeteixo, mai no van a votar. I no ho podem permetre. Ho veiem en xifres?

El referèndum de l’estatut del 2006 va tenir una participació del 48,85%, les eleccions plebiscitàries del 2015 un 77,43% i la mitjana de les eleccions al Parlament és d’un 63,33%. Això vol dir que, prenent aquestes dades, hi ha una abstenció constant que oscil·la, aproximadament, entre el 25% i el 50% del cens. Siguem prudents i imaginem-nos que aquest abstenció és de “només” un 30%. Això vol dir que, sense tenir en compte el boicot, la participació màxima a què podem aspirar en el referèndum és d’un 70%. La resta de la població no es posiciona, per tant, ni a favor ni en contra de la independència. Hi estem d'acord?

Suposem tot seguit que, d’aquest 70% políticament actiu (els ciutadans que es posicionen sobre el tema), el 40% és partidari de la independència i el 30% restant no. Sense boicot, la participació seria del 70%, amb una victòria del sí amb el 57% dels vots (40/70). En canvi, si els partidaris del no optessin per fer un boicot en massa i no anar a votar, la participació seria del 40%, amb una victòria del sí amb el 100% dels vots (40/40). Què poden fer els partidaris del no per intentar guanyar un referèndum que en cap d’aquestes situacions no guanyen? Exigir un mínim de participació. Si estableixen que cal que hi participi, com a mínim, un 50%, en tenen prou fent boicot (són el 30%) i sumar el seu pes al dels indiferents que s’abstenen sempre (un altre 30%) per imposar el seu posicionament (la participació seria del 40% i, per tant, el referèndum no seria vàlid). És precisament per aquesta raó que la Convenció de Venècia recomana no fixar mai mínims de participació, ja que és una manera de permetre que una minoria s’aprofiti de l’abstencionisme habitual per imposar el seu posicionament.

En resum, pot participar en el referèndum qui ho vulgui, ja sigui votant sí, no, blanc o nul. I qui no vulgui fer-ho, pot abstenir-se, entenent que el seu posicionament no compta ni a favor ni en contra de constituir una República Catalana. És important que ho tinguem clar, sobretot si ens intenten dir que no hi ha hagut prou participació i que, en conseqüència, no és vàlid. I és que la història ens avala. En voleu exemples reals, i a nivell de l’estat espanyol? L’estatut d’autonomia de Galícia va ser aprovat amb una participació del 28,27% i la constitució europea amb un 42,32%, i ningú no en va qüestionar en cap cas la validesa. La participació, doncs, no ens pot condicionar. Hem de fer el referèndum i guanyar-lo. I això vol dir que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. Sí? Sí.

Nota: hem alliberat en format digital el llibre I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos, que vam publicar l'any 2013 amb en Toni Il·lustració. Si coneixeu persones que encara no ho vegin clar, feu-los-el arribar. El podeu descarregar aquí.

Una altra nota: sóc un dels 700 escriptors que hem signat un manifest a favor del referèndum. Una gota més per omplir el got. I amb ganes que el got vessi.

Al carrer

Veig un home que va arrencant cartells de la Diada i li demano que respecti la llibertat d'expressió. I em diu que "la independencia no es libertad" (interessant), que Catalunya "nunca ha sido independiente" (tot un historiador), que ell és "español por encima de todo" (un no nacionalista), que "me calle la boca" (dialogant) i que "me vaya a mi país" (estupefacció, estupefacció total). Només hi faltava el Cara al sol de fons. Sincerament, si aquest és el nivell de l'unionisme, no calen gaires arguments per apostar per una República Catalana, una república de dones i homes lliures, una república oberta, tolerant i radicalment democràtica. Toca omplir els carrers de nou. Bona Diada!

Per cert, un ocellet m'ha dit que avui han llegit el meu conte La llengua parlada dins dels parlaments de la Diada a Castellar del Vallès i això és tot un honor!

Per una veritable normalització lingüística

Dijous al vespre es presenta a la Universitat de Barcelona el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, impulsat pel Grup Koiné de l’associació Llengua i República. La iniciativa compta amb l’adhesió de filòlegs, escriptors, docents i altres professionals de la llengua i té com a objectiu denunciar la situació d’anormalitat del català i impulsar la creació d’un moviment ciutadà que, en el marc del procés constituent, afavoreixi una presa de consciència lingüística col·lectiva que permeti avançar vers la plena normalitat de la llengua pròpia. Jo, no cal dir-ho, m’hi he adherit. Perquè la independència és una condició necessària, però no suficient, per a la normalització del català; cal, també, la implicació activa dels parlants.

La independència a l'aula

Una estudiant de secundària de la Bisbal d'Empordà ha fet servir I si parlem amb el veí del segon? per a un treball de classe sobre la independència. Per acabar-lo, ha demanat a diverses persones, també a mi, que donem la nostra opinió sobre la qüestió, i aquest és el text que li he fet arribar:

Tot país ha de poder gestionar els propis recursos econòmics per dur a terme polítiques socials que redueixin les desigualtats i evitin l'exclusió. Tot país ha de poder garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans. Tot país ha de poder fer sentir la seva veu al món sense intermediaris. Tot país ha de poder gaudir d'una cultura i una llengua plenament normalitzades. I això, avui i aquí, només té un nom: República Catalana.

És això, oi?

Si no fos demanar massa

Benvolguts senyors de l'ABC,

He de dir-vos que fou tot un goig veure que citàveu el meu llibre I si parlem amb el veí del segon? en un dels vostres articles, traduint-ne fins i tot el títol a l'espanyol a fi que centenars de milions de persones poguessin entendre'l. Que una humil publicació de províncies, escrita en llengua vernacla, es fes un lloc en un diari de tant prestigi, rigorositat, objectivitat informativa i neutralitat política em deixà sense paraules.

Si us escric aquesta lletra, emperò, és per comentar-vos una frase que em sorprengué d'allò més. Prenent vostres paraules textuals, I si parlem amb el veí del segon? és un "libro bien subvencionado y difundido". Si això és cert, i atès que res no em fa pensar que l'afirmació no tingui cap fonament, us agrairé que m'indiqueu quina subvenció ens ha estat concedida per, així, poder-ne reclamar el pagament. Ni en Toni Il·lustració ni jo no en som conscients, i la veritat és que ens aniria francament bé, si bé no podem pas queixar-nos de l'acollida que ha tingut el llibre.

Moltes gràcies per l'atenció i, sabedor del vostre poliglotisme en la intimitat, no tinc cap mena de dubte que la llengua en què ha estat escrita aquesta carta no us serà un obstacle.

Cordialment,