Una llengua de carrer

Reconec que sóc addicte als llibres de sociolingüística. N’he llegit a cabassos i se’m faria difícil haver de  recomanar-ne un en concret, ja que la majoria són francament interessants. Llàstima que sigui un camp del coneixement que només atrau a una part molt específica de públic, perquè són llibres que parlen de llengua i la llengua, poc o molt, la gaudim tots. En tot cas, fa poc he llegit El català, al carrer, d’en Josep Maria Aymà Aubeyzon, i m’ha semblat un text molt didàctic, ja no només per la manera com està escrit, sinó per la metodologia d’estudi dels usos lingüístics que hi exposa, una metodologia que poden mirar de dur a la pràctica amb facilitat totes les persones que volen saber quina és la situació social del català. Llegiu-lo.

Integristes

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.

L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants només saben parlar espanyol. Cercle tancat.

Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.

Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

David Vila i Ros
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 22-01-12

Un bilingüisme de pel·lícula

Programació dels cinemes d’una ciutat vallesana. Dos cinemes, un amb deu sales i l’altre amb dotze. En el primer, totes les pel·lícules en espanyol. En el segon, deu en espanyol, una en català i una tant en espanyol com en català, si bé el nombre de sessions en català és inferior. I per reblar-ho, els títols de les pel·lícules doblades al català estan en espanyol. Aquest és el bilingüisme que somien els de Ciudadanos i del PP.

La llengua del poble

Una vegada en Sisa va dir que el català no estaria normalitzat fins que els policies i les prostitutes no el parlessin. I pel que sembla, un d’aquests àmbits encara no ho té clar. Considerar que el català és la llengua del poder a Catalunya és com considerar que el negre era el color del poder a la Sud-àfrica del segregacionisme. Sindicats dels Mossos, negant-vos a utilitzar el català us vau posar de la banda del botxí i vau esdevenir la fotocòpia en color d’aquells grisos que van ser una peça clau en la repressió del nostre poble. L’autèntic poder, el que ens vol privar de ser qui som, ve d’Espanya i troba en la covardia del nostre Govern mesell un còmplice immillorable. Uns ens retallen mitjançant l’espoli, els altres per no haver de dir prou. La resposta que esperàvem de vosaltres no era, però, un quintacolumnisme de baixa volada, un nou joc a l’espanyolisme, sinó l’enèsima constatació que l’única manera de garantir els serveis públics d’aquest país –i els vostres sous– és disposar d’un estat propi.

La història mítica

La majoria de les nacions tenen personatges històrics que, envoltats d’elements mig verídics mig llegenda, esdevenen éssers gairebé mitològics. En el cas català, cap no exemplifica tan bé aquesta figura com el rei en Jaume. De fet, el seu mite ja comença amb la manera com diuen que fou engendrat. Es veu que el rei Pere no tenia cap mena d’interès envers la seva muller, Maria de Montpeller, de manera que els nobles, per assegurar-se la continuïtat de la dinastia reial, van haver d’enredar el rei tot fent-li creure que a la cambra l’esperava una dama ardent. Fruit d’aquell únic encontre nasqué Jaume, el nom del qual, d’altra banda, fou triat perquè, de les dotze espelmes que encengueren, una per a cada apòstol, la de Jaume fou la que durà més. Després de la derrota catalana a Muret, Jaume fou moneda de canvi i hagué de passar la infantesa sota la custòdia del gran enemic, Simó de Montfort. Deslliurat del captiveri, assumí els títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sent menor d’edat, però lluny de deixar-se portar pels capricis dels nobles, sabé imposar el seu criteri. Conqueridor dels regnes de Mallorca i València, és, per tant, qui donà forma als Països Catalans. No content amb aquestes conquestes, conquerí Múrcia i, en un gest de generositat, la cedí al rei castellà, tal com preveia un vell acord que sols la paraula d’un cavaller pot mantenir. La denominació de conqueridor, però, no és només d’arrel política. Tingué incomptables amistançades –mot políticament més correcte que no pas amants–, ja que es veu que el seu atractiu era indiscutible. I, per si fos poc, resulta que era un romàntic, com s’entreveu d’aquell episodi del Llibre dels Feyts en què es nega a desmuntar el campament fins que les orenetes que han fet niu a la seva tenda no se’n vagin. Però, per damunt de tot, Jaume I era un guerrer. Diuen que, durant la batalla final per València, una fletxa enemiga li anà a espetegar al cap i ell, en lloc de caure a terra, se la tragué amb les mans i continuà la càrrega, esperonant d’aquesta manera els seus homes a fer la darrera envestida. I sí, d’acord, és probable que gran part d’aquestes històries no siguin plenament certes, però ajuden a bastir la imatge del rei quasi perfecte. Quasi? Doncs sí, perquè hi ha una relliscada estratègica que no podem passar per alt. I és que, en lloc d’unificar políticament els territoris que conqueria, decidí crear regnes nous, un fet que a la llarga ha generat unes tensions entre els països de parla catalana que encara avui no s’han resolt. És, en tot cas, un error que humanitza el mite.

Raons per a tots els gustos

L’hàbit de mantenir-se parlant sempre en català encara crida l’atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a fer-ho.

Des d’una visió global, les llengües són un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única d’entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no, quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de donar-li aquest tracte és utilitzant-la sempre.

Des d’una òptica social, la llengua pròpia és l’única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc afavorim la cohesió social.

Des d’una perspectiva nacional, el català és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem desacomplexadament membres d’una nació que, 300 anys després de veure’s sotmesa a una altra, continua sent capaç d’expressar-se amb normalitat en la seva llengua.

I des d’una posició estrictament personal, parlar en català és el gest espontani i lògic, l’expressió de la plena comoditat lingüística, de l’assertivitat.

Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n’hi ha per a tots els gustos.

La independència dels altres

Un argument recurrent en contra de la independència és aquell que diu que això de voler independitzar-se és un anacronisme, perquè es veu que estem en una època en què tot tendeix a la unió, a la globalització, a la supressió de fronteres. Segur que és així? Si repassem la història, veurem que en els darrers vint anys s’han independitzat uns 25 països, la meitat dels quals a Europa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap estat que hagi decidit deixar de ser-ho. No ens enganyem, qualsevol comunitat amb consciència col·lectiva diferenciada aspira a ser políticament independent. O bé els que fan servir aquest argument en contra del nostre dret de decidir voldrien que Espanya es convertís en una regió de França, posem per cas? Sincerament, si ningú no renuncia a la independència deu ser perquè és quelcom important.