diumenge, 30 de desembre de 2012

Fent una mica de teatre



Quan el Jeroni Oller va comentar-me que estava preparant un espectacle per homenatjar Pere Calders, no ho vaig dubtar i vaig oferir-me a col·laborar-hi, malgrat que la meva experiència en un escenari era nul·la. Després de força assajos, divendres 21 vam estrenar, a la Biblioteca de Sentmenat, la lectura dels contes de Nadal d’en Calders. I dijous passat, a la sala d’actes d’El Mirador de Castellar del Vallès, vam tornar a escenificar-la.

L’experiència ha estat, per a mi, francament interessant, no només pel fet de poder commemorar d’una manera diferent el centenari del naixement d’un dels referents de la nostra literatura, sinó també perquè, gràcies al Jeroni, la Mar, la Sara i el Josep Maria, m’he pogut endinsar en el món del teatre, de les lectures. I fer-ho amb Calders, el meu autor de referència, ha estat tot un luxe i la possibilitat de veure’l des d’una perspectiva nova.

A la Biblioteca de Sentmenat, divendres 21

A El Mirador de Castellar, dijous passat

A l'Espai Foc de Sabadell, el 7 de febrer


dijous, 20 de desembre de 2012

I si no parlem d'oficialitat?



Quin paper hauria de tenir la llengua espanyola en uns Països Catalans independents? Durant la campanya electoral hem sentit arguments de tota mena i, també, autèntics disbarats. Al meu parer, ser conscients del pes específic del català en la configuració de la nostra identitat col·lectiva i, alhora, copsar la rellevància que, socialment, tenen altres –no només una– llengües, haurien de ser els punts de partida de tota proposta.

La classe política s’ha decantat, majoritàriament, per assegurar que, en un context d’independència del Principat, català i espanyol compartirien oficialitat, si bé el català, com a llengua pròpia del país, hi tindria un caràcter preferent. Sempre, però, amb l’excepció de l’Aran, on l’occità també seria cooficial i on, pel fet de ser-ne la llengua pròpia, seria la que gaudiria d’aquest rol de preferència.

D’entrada, cal dir que una cooficialitat en el marc d’un estat català tindria ben poc a veure amb una cooficialitat en l’actual marc espanyol. Ara per ara, la situació és de subordinació legal del català, el qual, a més a més, està subjecte als atacs constants que profereixen els poders fàctics espanyols. En uns Països Catalans independents, aquests atacs haurien de desaparèixer i la llengua pròpia, amb el rol de preferent garantit en tots els àmbits, tindria molta més capacitat per avançar vers la plena normalitat. Suficient? No ho crec. La sociolingüística ens demostra que tots els països que han accedit a la independència han normalitzat la seva llengua gràcies al fet d’haver-la convertit en l’única llengua oficial. Només cal mirar la història. En un context de llengües en contacte, és a dir, allò que hom anomena normalment “bilingüisme”, la llengua dominant sempre s’acaba imposant a la minorada. En el cas català, i encara que disposéssim del nostre estat, la llengua espanyola, per raons demogràfiques i econòmiques globals, continuaria sent la poderosa i, per tant, un risc per a la normalització de la pròpia.

A l’altre extrem, moltes veus s’han pronunciat a favor de l’oficialitat única del català. De raons no els en manquen, com acabem d’exposar. Fer que una llengua dominant, diferent de la pròpia, sigui cooficial en un territori és, en certa manera, un suïcidi lingüístic.

Ara bé, aquesta proposta no pot esdevenir, sense voler-ho, un obstacle per aquells milers de catalans que, partidaris de la independència, tenen l’espanyol com a llengua d’ús habitual? Seria paradoxal que la llengua, que ha estat el pal de paller de la configuració de la nostra identitat col·lectiva, la principal eina de cohesió social, esdevingués, a l’hora de fer el pas decisiu vers la independència nacional, una barrera que, instrumentalitzada pels sectors espanyolistes, generés dubtes a una part del poble català.

Si prenem només elements objectius, tenim que el català és la llengua pròpia dels Països Catalans, amb l’excepció de l’Aran i la Fenolheda, on és l’occità, i de diverses comarques interiors del País Valencià, on és l’espanyol. A banda, una part important de la població catalana té com a llengua d’ús habitual l’espanyol i, a Catalunya Nord, el francès. I, per reblar-ho, desenes de milers de catalans s’expressen quotidianament en alguna de les prop de 300 llengües que són parlades arreu del territori. L’escenari lingüístic és, doncs, complex, i legislar en la matèria, tot un repte.

La meva proposta parteix d’un enfocament estratègic: i si no parlem de llengües oficials? El nostre objectiu és que el català esdevingui la llengua majoritària en tots els espais d’ús, llevat dels territoris on no és la pròpia, i que ningú no pugui tenir la sensació –perquè moltes vegades són només sensacions– que està sent discriminat per raó de llengua. Per aconseguir-ho, ja hem explicat que el català necessita un marc legal que li doni preferència. Ara bé, si el mot “oficial” és un obstacle, la millor alternativa, utilitzada ja per diversos estats, seria no parlar literalment de llengua oficial, sinó, per contra, fonamentar el marc legal en el concepte de llengua pròpia. I aquesta és, indubtablement, la catalana, amb les excepcions territorials ja esmentades. Partint d’aquest premissa, doncs, seria perfectament lògic desenvolupar una legislació lingüística que li donés preferència total i la convertís, per tant, en la llengua d’ús de l’administració, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. Oficialitat de facto o, dit d’una altra manera, la llengua necessària als Països Catalans.

Alhora, emperò, caldria desenvolupar una normativa complementària que garantís l’aprenentatge de l’anglès i l’espanyol en el sistema educatiu i que reconegués explícitament la riquesa cultural que representa la diversitat lingüística. Les persones que normalment usen l’espanyol se sabrien cobertes legalment pel nou estat i, a l’ensems, estaríem oferint un nou model per gestionar la diversitat, no sols lingüística, sinó també cultural, que seria exportable a d’altres realitats similars.

Limitant-nos a no parlar d’oficialitat, si bé oficialitzant la llengua catalana a tots els efectes, alhora que reconeixent legalment les altres llengües, faríem el pas decisiu vers la completa normalització del català.

Sabem perfectament que, si volem assolir aquesta normalitat, ens calen uns Països Catalans independents. Alhora, i aquí ja amplio la mirada, vull pensar que no exigim la independència amb la finalitat de reproduir els models socials, econòmics i tampoc lingüístics propis dels altres estats, sinó per dur a terme una transformació real en la nostra organització col·lectiva, una revolució, en el sentit etimològic del terme, que ens permeti arribar a una societat verament democràtica, profundament igualitària i basada en el respecte a la diversitat. I els catalans, que hem esdevingut una anomalia a Europa pel fet d’haver salvat la llengua en entorns hostils, hauríem d’aprofitar l’oportunitat per demostrar que les llengües són un patrimoni col·lectiu que hem de saber mantenir. Entenent, però, que cada país ha de donar una prioritat legal exclusiva a la llengua pròpia.

Directa, 19-12-12

dimecres, 19 de desembre de 2012

Una aventura lingüística a Banyeres


La presentació de Català a la carta a Banyeres del Penedès, dilluns al vespre, va agradar-me especialment, i no només per la participació del públic, sinó també perquè les persones que van organitzar-la no són allò que anomenem “catalanoparlants d’origen”. És a dir, són persones que tenen l’espanyol com a llengua familiar, però que parlen català amb tota normalitat i que, conscients de la importància de normalitzar aquesta llengua que també és seva, van considerar oportú convidar-me per parlar-ne. Per a mi, l’enèssima demostració que el català és un factor de cohesió social, un punt de trobada de tots els catalans, siguin quins siguin els seus orígens.

I, a tall d’anècdota, vaig acabar la presentació parlant dels contes de Ni ase ni bèstia. Per què? Fa uns anys, esperant un avió en un aeroport del Carib, vaig entaular conversa amb una senyora de Banyeres, una senyora que ahir vaig retrobar: ara és l’alcaldessa del poble i va ser l’encarregada de presentar l’acte. Saltar d’un aeroport caribeny a la sala d’una biblioteca del Penedès va semblar-me el punt de partida d’un conte prou surrealista...

dimarts, 11 de desembre de 2012

Som Poble

Ahir al vespre la plaça de Sant Roc de Sabadell, i tantes d’altres arreu del país, va omplir-se per mostrar el rebuig de la societat catalana a l’esborrany de llei d’educació presentat pel ministre espanyol. La convocatòria va ser un èxit, i no només per la resposta ciutadana, sinó perquè entre els convocants hi havia, a banda de les associacions que treballem per la llengua i de representants de l’àmbit educatiu, un ampli ventall format per sindicats, entitats culturals, agrupacions de veïns, organitzacions independentistes i tots els partits polítics demòcrates de Sabadell. Tots units, com el poble que som, per esperonar la comunitat educativa a mantenir-se ferma amb el model d’escola catalana, per fer costat al Govern en la seva decisió de no acatar la llei i, sobretot, per reafirmar-nos en la nostra voluntat col·lectiva d’exercir el dret a l’autodeterminació, un dret que ens ha de poder permetre esdevenir un estat independent obert, integrador i respectuós amb la diversitat cultural i lingüística. A les antípodes de l’estat espanyol.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Qui la diu més grossa?

No sé si ho he entès bé. L’esborrany de la llei d’educació que ha presentat el ministre espanyol del ram classifica les assignatures en troncals, específiques i d’especialitat, de més pes a menys en el currículum. N’hi ha cinc de troncals, de tres a cinc d’específiques, i una o cap d’especialitat, amb l’amable concessió d’una més d’aquestes si estem en una comunidad autónoma bilingüe. La llengua espanyola i una d’estrangera han de ser troncals; una altra d'estrangera, específica; i la catalana, d’especialitat. I per reblar-ho, els alumnes només haurien d’examinar-se d’una d’especialitat, de manera que seria possible obtenir el títol sense haver de demostrar que saps català. Aaaaahhhhh, ja ho veig! És allò que hom pot anomenar incultura postfranquista feixistoide prepotent i lingüicida. Fotem el camp d’Espanya, si us plau. Estan torrats.

Nota: Ràdio Sabadell va convidar-me a participar en aquesta tertúlia per parlar-ne.