dilluns, 23 de desembre del 2013

Triar el cafè



Una ciutat mitjana dels Estats Units. Entre molts altres negocis, una dotzena de cafeteries de tota la vida. No es fan d’or, però van funcionant. Oferta equiparada a la demanda. Tot d’una, una cadena de cafeteries d’abast nacional hi obre un nou establiment. I un altre. I un altre. I un altre. I encara un altre. I un més. L’oferta supera la demanda. Saturació del mercat. Totes les cafeteries entren en pèrdues, incloses les de la cadena. Guerra de preus. Incapaces d’aguantar el nou context, les cafeteries van tancant una rere l’altre. Totes? No. La cadena, que pot cobrir les pèrdues amb els guanys que obté en centenars d’altres poblacions, manté els seus establiments. Finalment només hi resten una dotzena de cafeteries, totes de la cadena. Oferta equiparada a la demanda. Beneficis.

Aquesta és l’estratègia salvatge que segueixen moltes grans empreses de serveis i de distribució, sobretot als Estats Units. Conseqüències? Destrucció del petit negoci, dependència econòmica de capitals forasters, uniformitat. El liberalisme, gran aliat del model únic de pensament i d’acció, s’imposa arreu i es converteix en una autèntica amenaça per a la diversitat i la sostenibilitat. A tots els nivells: econòmic, ecològic i sí, també, lingüístic. Un exemple?

Una comunitat lingüística mitjana, que s’expressa en la llengua pròpia en tots els espais públics. Normalitat lingüística. Per raons polítiques, la comunitat passa a estar sota la sobirania d’un estat aliè. Aquest estat imposa la seva llengua a l’administració local. I a l’escola. I als mitjans de comunicació. Un a un, tots els usos públics van decantat-se cap a la llengua dominant, la de l’estat. Incapaç de resistir l’ofec, la llengua pròpia va quedant arraconada. La seva presència en els usos interpersonals va disminuint, també en l’àmbit privat. Se n’atura la transmissió intergeneracional. La llengua es perd. La llengua de l’estat ocupa tots els espais d’ús. Normalitat lingüística, però en la llengua imposada. Què més? Pèrdua de diversitat lingüística global. Desaparició d’una manera única i genuïna d’entendre l’entorn, d’interpretar-lo, perquè cada llengua és un univers. Una alternativa menys per fer front al pensament únic. Uniformitat.

Els nostres hàbits lingüístics estan condicionats, per defecte, pels interessos del poder. Si la nostra llengua primera és també la llengua del país, renunciar-hi és una manera de sotmetre’ns als dictàmens d’un estat que ens vol aniquilar com a comunitat. Canviem de llengua sense adonar-nos que, amb aquest gest senzill, l’estem abocant a la substitució. Aprendre a usar-la en qualsevol context, sense complexos, i deslliurant-nos dels prejudicis que ens han inculcat, és una manera de reafirmar-nos en la nostra personalitat i de fer palès el nostre compromís envers totes les llengües i les cultures del planeta. Perquè si cada llengua conserva els espais d’ús que li són propis assistirem a la normalització de totes les cultures i de totes les identitats. La resposta és la proximitat. Cosmopolitisme ben entès. Transformar la societat és possible si trenquem els marcs referencials que ens volen imposar, ja sigui negant-nos a parlar com volen que parlem o negant-nos a fer el cafè on volem que el fem. Ras i curt.

Directa, 18-12-13

dijous, 19 de desembre del 2013

I si parlem un cop més amb el veí de Sabadell?



Quan van proposar-nos de presentar I si parlem amb el veí del segon? per tercera vegada a Sabadell vaig tenir certs dubtes. Em semblava que qui estava interessat en el llibre ja devia haver vingut a alguna de les presentacions que havíem fet. Però no! Ahir vam ser a la Biblioteca Pública de Gràcia –una biblioteca fruit de la voluntat popular– i va venir-hi genteta. I no només això, sinó que ens van proposar de fer una quarta presentació, al barri de Can Feu, per a un grup de voluntaris de l’ANC. Un acte ben profitós.

Ressenya a Llengua Nacional.

dimecres, 18 de desembre del 2013

I si parlem amb el veí de Rubí?


Rubí. Un ateneu espectacular. Entrevista a la ràdio. Una sala impressionant. Plena. A primera fila, l’escriptor Enric Larreula i l’ex-director general de la Bressola, Joan-Pere Le Bihan. Una presentació impecable per part de l’ANC. I si parlem amb el veí del segon? Preguntes interessants. Signatures i dibuixos. Un bon sopar. Gent compromesa. Quina organització!

Entrevista a Ràdio Rubí.

dissabte, 14 de desembre del 2013

I si parlem amb el veí de Figueres?

Avui hem estat a Figueres presentant I si parlem amb el veí del segon?, convidats per Òmnium Cultural Alt Empordà. I sabeu què? La seu de l’entitat és just al damunt de la comissaria de la Policía Nacional espanyola. La imatge de la senyera onejant per sobre de la bandera espanyola està tan carregada de simbolisme que em sembla que no cal dir res més, oi?

dijous, 12 de desembre del 2013

Pregunta confusa, resposta clara

Pregunta confusa? Resposta clara. En català, sí sí. En occità, òc òc. En espanyol, sí sí. En anglès, yes yes. En francès, oui oui. En èuscar, bai bai. O dit d'una altra manera, bye bye. Bye bye Spain. Ho hem de tenir ben clar.

dimecres, 11 de desembre del 2013

22 contes a Sabadell



Sabeu quina és la paraula més llarga en català que conté totes les vocals? Anticonstitucionalment. Una bona paraula per fer servir divendres passat, mentre alguns es manifestaven per un text que legitima un rei imposat pel franquisme, que dóna la supremacia a l'exèrcit, que nega l'existència de cap nació que no sigui l'espanyola i que discrimina per raó de llengua.

Nosaltres, però, anem fent. Ahir vam presentar a Sabadell el llibre 22 contes a la vora de la independència, contes que hem escrit autors d'arreu dels Països Catalans amb el rerefons d'un procés que ens vol portar cap a un nou estat català, republicà, obert i democràtic, a les antípodes de l'estat espanyol. Un llibre que és una reivindicació del procés independentista, de la vigència dels Països Catalans –negats per un parlament balear que, en fer-ho, els visibilitza–, de la importància de la literatura en la normalització d’una cultura minorada i del valor intrínsec del conte com a gènere literari. Tota una declaració d’intencions. I tot un goig presentar-lo ahir a La Llar del Llibre amb escriptors amics, com en Jordi S, en Xavier o la Rosa, d'altres que he conegut gràcies a aquest llibre, com en Jordi B o en Francesc, i, sobretot, amb la Salut.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Les classes dominades



El casino dels senyors
Joaquim Amat-Piniella
Reedició d’Ensiola, 2013

El casino dels senyors ens permet descobrir les pulsions més desconegudes de les classes benestants abans i després d’una guerra que va canviar el paisatge del país.”

Joaquim Amat-Piniella, nascut a Manresa ara fa just 100 anys, és conegut sobretot com a autor de K.L. Reich, l’esfereïdora novel·la sobre els camps de concentració de l’Alemanya nazi que va escriure a partir de la seva pròpia experiència a Mauthausen. El llibre, que ha esdevingut una obra cabdal per entendre –i, en conseqüència, per denunciar– tota forma de feixisme, és sense cap mena de dubte la seva obra cabdal. Emperò, Amat-Piniella, intel·lectual amb una vasta formació, dinamitzador cultural i polític republicà, va escriure també articles, poesia i diverses novel·les, la primera de les quals fou El casino dels senyors.

            Publicada inicialment l’any 1956 i reeditada enguany per l’editorial Ensiola, El casino dels senyors és un retrat de les classes adinerades d’una capital de comarca des de l’òptica de l’exconserge del casino. Com havia fet abans Miquel Llor amb la seva Comarquinal, el nom rere el qual amagava Vic a Laura a la ciutat dels sants, Amat-Piniella ens presenta La Ciutat, la seva Manresa natal, i ho fa intercalant-ne imatges d’abans i de després de la guerra, sempre des de dins del casino dels senyors, denominació amb què era conegut popularment el casino manresà.

            El plantejament del llibre és, des de bon començament, del tot original. Quinze anys després de la seva mort, el protagonista té l’oportunitat de tornar a la terra com a fantasma per fer un report sobre l’estat del món. Les dates no són casuals. Amat-Piniella escriu el llibre l’estiu de 1955 i, per tant, entenem que el protagonista va morir cap a l’any 1940, és a dir, just acabada la guerra. El seu retorn és, doncs, en certa manera, el retorn d’un exiliat, algú que havia abandonat el seu univers i que, anys després, torna a casa i la troba completament canviada. Però això no és tot. Torna com a fantasma, com a mer observador, però aquesta posició no dista excessivament de la que tenia com a conserge. Immers en un món que no era el seu, el de la burgesia manresana, des de la seva professió ja era poc més que un testimoni de les relacions, les tensions i els secrets d’una classe social que vivia aïllada de la resta dels ciutadans. Aquest fet permet que les imatges del passat i del present se succeixin amb tota naturalitat i ens ofereixin un retrat complet d’un lloc, d’una època i d’un estrat social.

            La voluntat de revelar allò que passava entre les parets del casino queda palesa des del primer instant, quan el protagonista ens explica que “Blanques les parets com abans, no ho eren; les havien repintades de color crema. Això pot tenir un valor simbòlic [...]. Arriba un moment en què és millor reconèixer les coses tal com són, i es podia dir que el Casino feia confessió de les seves culpes.” Tota una declaració d’intencions. La crítica directa tampoc no es fa esperar. Frases com “en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor”, “a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu” o “la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat” evidencien la consciència de classe d’Amat-Piniella, que parla sense embuts a través del protagonista. Com hi parla, també, quan es plany del poc interès per la lectura que mostren els socis del casino. Tanmateix, no tots són iguals, vol aclarir. Alguns dels personatges, com per exemple el matrimoni Bas i el senyor Vallbé, sí que demostren un interès sincer per la cultura. “Ambdós eren wagnerians, debilitat que [...] no constitueix cap deshonra”, deixa anar el protagonista, com si l’autor, aprofitant l’avinentesa, no hagués pogut evitar denunciar la instrumentalització de l’obra de Wagner per part del nacionalsocialisme; les referències al feixisme, a voltes subtils, però sempre presents en l’obra d’Amat-Piniella.

            La crítica envers les classes dominants, ferotge en el fons però atenuada en la forma per grans dosis d’humor intel·ligent, esdevé, doncs, una constant al llarg de la novel·la: la presumpció, l’esnobisme, la vanitat, les aparences, la hipocresia i els interessos defineixen la manera de ser d’aquells que, com deixa anar l’autor, observen la ciutat des de dalt. Des de dalt del casino, des del terrat, certament, però també des de dalt de tot de la jerarquia social.

            Hi ha un altre element, emperò, que també té un paper rellevant en l’obra, i és la comparació inevitable entre La Ciutat d’abans de la guerra i la de després. Talment com l’emigrant que, lluny de la pàtria, la idealitza i, quan hi torna, se’n sent decebut, el protagonista no pot evitar depassar les parets del casino i recórrer alguns dels principals carrers de la població i, també, desencantar-se amb allò que veu: “[...] em vaig adonar que (els arbres) creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d’un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible”. I no tan sols ha canviat la ciutat, sinó també els seus habitants i els seus costums. Ho fa palès quan, amb aire profètic, assegura que “la pèrdua del gust a conservar els diners és un signe de despreocupació social que [...] pot portar molts dels qui arribin a vells a situacions d’indigència”. O quan, amb un clar toc d’humor, se sorprèn de com han canviat les relacions entre els sexes. “Ets de por!”, sent que un noi diu a una noia, mentre pensa que “dir-li a una noia [...] que és de por és com perquè a un no li mirin mai més la cara...”.

            El punt mig entre aquest “abans” i “després” de la guerra el trobem a la part final del llibre, quan assistim a l’entrada de les milícies antifeixistes al casino, just després que triomfés la revolució. Una revolució que, com diria Orwell, went wrong, i que va acabar sent derrotada pel feixisme i la seva llarga dictadura. El casino dels senyors, publicat precisament en plena dictadura, no va quedar al marge dels condicionants de l’època, de manera que ens ha calgut esperar la reedició que n’ha fet Ensiola per poder gaudir-ne sense censura. Un al·licient més per endinar-s’hi i, de retruc, redescobrir el pensament d’Amat-Piniella.

Lletres, desembre 13-gener 14

Nota: també la podeu llegir en aquest enllaç del web de Lletres.

dijous, 5 de desembre del 2013

Activisme lingüístic i literatura



La llengua i la literatura són indestriables. I encara més en els casos de llengües minorades, en els quals la literatura és un instrument al servei de la normalització lingüística. Potser per això, en aquest país nostre, hi ha tants activistes lingüístics que esdevenen escriptors i escriptors que esdeven activistes lingüístics. Ahir, a la presentació del llibre Viatge a l’illa dels pingüins a Sabadell, n’érem tres. En Bernat Gasull, autor del llibre i impulsor de la Plataforma per la Llengua, i en Pep Abad, un referent en la defensa del català a la ciutat i, també, escriptor i historiador; que em convidessin a presentar el llibre i a compartir la taula amb ells va ser, no cal dir-ho, tot un luxe.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Si m'ho permeteu


Ara que està tan de moda parlar de quina hauria de ser la pregunta del referèndum o consulta, permeteu-me que hi faci una modesta aportació. I per ser original, he volgut utilitzar expressions ben genuïnes. Aquí les teniu.

“Voleu que Catalunya toqui el dos d’Espanya?”

o bé

“Voleu que Catalunya foti el camp d’Espanya?”

Pel que fa a les respostes, i com que és evident que les terceres vies no van enlloc, proposo aquestes:

“Sí”

“Oi tant!”

Què us sembla? No sóc ni jurista ni expert en dret internacional, però fan el fet, oi? En triïn una d’aquestes -tinc la sensació que no ho faran- o bé una altra, que facin el favor de posar-se d’acord, si us plau. Clar i català.