dilluns, 9 de desembre del 2013

Les classes dominades



El casino dels senyors
Joaquim Amat-Piniella
Reedició d’Ensiola, 2013

El casino dels senyors ens permet descobrir les pulsions més desconegudes de les classes benestants abans i després d’una guerra que va canviar el paisatge del país.”

Joaquim Amat-Piniella, nascut a Manresa ara fa just 100 anys, és conegut sobretot com a autor de K.L. Reich, l’esfereïdora novel·la sobre els camps de concentració de l’Alemanya nazi que va escriure a partir de la seva pròpia experiència a Mauthausen. El llibre, que ha esdevingut una obra cabdal per entendre –i, en conseqüència, per denunciar– tota forma de feixisme, és sense cap mena de dubte la seva obra cabdal. Emperò, Amat-Piniella, intel·lectual amb una vasta formació, dinamitzador cultural i polític republicà, va escriure també articles, poesia i diverses novel·les, la primera de les quals fou El casino dels senyors.

            Publicada inicialment l’any 1956 i reeditada enguany per l’editorial Ensiola, El casino dels senyors és un retrat de les classes adinerades d’una capital de comarca des de l’òptica de l’exconserge del casino. Com havia fet abans Miquel Llor amb la seva Comarquinal, el nom rere el qual amagava Vic a Laura a la ciutat dels sants, Amat-Piniella ens presenta La Ciutat, la seva Manresa natal, i ho fa intercalant-ne imatges d’abans i de després de la guerra, sempre des de dins del casino dels senyors, denominació amb què era conegut popularment el casino manresà.

            El plantejament del llibre és, des de bon començament, del tot original. Quinze anys després de la seva mort, el protagonista té l’oportunitat de tornar a la terra com a fantasma per fer un report sobre l’estat del món. Les dates no són casuals. Amat-Piniella escriu el llibre l’estiu de 1955 i, per tant, entenem que el protagonista va morir cap a l’any 1940, és a dir, just acabada la guerra. El seu retorn és, doncs, en certa manera, el retorn d’un exiliat, algú que havia abandonat el seu univers i que, anys després, torna a casa i la troba completament canviada. Però això no és tot. Torna com a fantasma, com a mer observador, però aquesta posició no dista excessivament de la que tenia com a conserge. Immers en un món que no era el seu, el de la burgesia manresana, des de la seva professió ja era poc més que un testimoni de les relacions, les tensions i els secrets d’una classe social que vivia aïllada de la resta dels ciutadans. Aquest fet permet que les imatges del passat i del present se succeixin amb tota naturalitat i ens ofereixin un retrat complet d’un lloc, d’una època i d’un estrat social.

            La voluntat de revelar allò que passava entre les parets del casino queda palesa des del primer instant, quan el protagonista ens explica que “Blanques les parets com abans, no ho eren; les havien repintades de color crema. Això pot tenir un valor simbòlic [...]. Arriba un moment en què és millor reconèixer les coses tal com són, i es podia dir que el Casino feia confessió de les seves culpes.” Tota una declaració d’intencions. La crítica directa tampoc no es fa esperar. Frases com “en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor”, “a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu” o “la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat” evidencien la consciència de classe d’Amat-Piniella, que parla sense embuts a través del protagonista. Com hi parla, també, quan es plany del poc interès per la lectura que mostren els socis del casino. Tanmateix, no tots són iguals, vol aclarir. Alguns dels personatges, com per exemple el matrimoni Bas i el senyor Vallbé, sí que demostren un interès sincer per la cultura. “Ambdós eren wagnerians, debilitat que [...] no constitueix cap deshonra”, deixa anar el protagonista, com si l’autor, aprofitant l’avinentesa, no hagués pogut evitar denunciar la instrumentalització de l’obra de Wagner per part del nacionalsocialisme; les referències al feixisme, a voltes subtils, però sempre presents en l’obra d’Amat-Piniella.

            La crítica envers les classes dominants, ferotge en el fons però atenuada en la forma per grans dosis d’humor intel·ligent, esdevé, doncs, una constant al llarg de la novel·la: la presumpció, l’esnobisme, la vanitat, les aparences, la hipocresia i els interessos defineixen la manera de ser d’aquells que, com deixa anar l’autor, observen la ciutat des de dalt. Des de dalt del casino, des del terrat, certament, però també des de dalt de tot de la jerarquia social.

            Hi ha un altre element, emperò, que també té un paper rellevant en l’obra, i és la comparació inevitable entre La Ciutat d’abans de la guerra i la de després. Talment com l’emigrant que, lluny de la pàtria, la idealitza i, quan hi torna, se’n sent decebut, el protagonista no pot evitar depassar les parets del casino i recórrer alguns dels principals carrers de la població i, també, desencantar-se amb allò que veu: “[...] em vaig adonar que (els arbres) creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d’un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible”. I no tan sols ha canviat la ciutat, sinó també els seus habitants i els seus costums. Ho fa palès quan, amb aire profètic, assegura que “la pèrdua del gust a conservar els diners és un signe de despreocupació social que [...] pot portar molts dels qui arribin a vells a situacions d’indigència”. O quan, amb un clar toc d’humor, se sorprèn de com han canviat les relacions entre els sexes. “Ets de por!”, sent que un noi diu a una noia, mentre pensa que “dir-li a una noia [...] que és de por és com perquè a un no li mirin mai més la cara...”.

            El punt mig entre aquest “abans” i “després” de la guerra el trobem a la part final del llibre, quan assistim a l’entrada de les milícies antifeixistes al casino, just després que triomfés la revolució. Una revolució que, com diria Orwell, went wrong, i que va acabar sent derrotada pel feixisme i la seva llarga dictadura. El casino dels senyors, publicat precisament en plena dictadura, no va quedar al marge dels condicionants de l’època, de manera que ens ha calgut esperar la reedició que n’ha fet Ensiola per poder gaudir-ne sense censura. Un al·licient més per endinar-s’hi i, de retruc, redescobrir el pensament d’Amat-Piniella.

Lletres, desembre 13-gener 14

Nota: també la podeu llegir en aquest enllaç del web de Lletres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada