dijous, 30 d’octubre del 2014

Escriptors per la independència

Mentre ells fan mans i mànigues per obstruir la democràcia, nosaltres ens organitzem pacíficament per poder votar. Mentre ells promouen una involució obscurantista, nosaltres fem una revolució de somriures. Mentre ells només saben dir que no, nosaltres només volem dir que sí. Mentre ells saluden amb el braç alçat, nostàlgics d'una època que enyoren, nosaltres, més de 700 escriptors, signem unes paraules per dir ben fort que els llibres ens fan lliures i que lliure volem el nostre país.

Podeu llegir-ho en aquest enllaç.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Verba, non facta a Sabadell

Sí, ja sé que el llibre es diu Verba, non facta, és a dir, Paraules, no fets, però jo, després de la presentació d'ahir a la Llar del Llibre de Sabadell, m'he quedat sense paraules. Bé, només en trobo una, de paraula. Gràcies. Gràcies als organitzadors. Gràcies a l'Enric Larreula. I gràcies a totes les persones que vau omplir a vessar la llibreria, que vau fer intervencions tan interessants, que el vau comprar i vau demanar-me que us el signés. Encara no m'ho crec. Espero que el llibre us faci passar una bona estona i, alhora, que us esperoni a reflexionar. Si és així, em sentiré plenament recompensat.

En aquest enllaç d'Òmnium i en aquest altre de la Llar del Llibre hi teniu un recull de fotografies de l'acte.

Ressenya al NEWT
Entrevista a Ràdio Sabadell a partir del min. 30.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Imperialisme panhispànic




 


L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol
Juan Carlos Moreno Cabrera
Voliana Edicions, 2014

L’imperialisme s’ha fonamentat sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de publicar L’imperi de la llengua comuna, un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica; és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.

A partir d’aquestes premisses, l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític, històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny, aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a les llengües autonòmiques comportaria, no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre persones i el trencament de la nació espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades en el multilingüisme –sempre i quan  incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap mena d’importància.

Aquest exemple i molts altres que l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que, en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites, prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.

Lletres, tardor 14

Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de Lletres.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Tots plegats




  



“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” L’afirmació, feta per l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo l’any 1983, és tota una declaració d’intencions. De ben segur que seria difícil trobar una frase que ens permetés copsar millor l’essència oligàrquica, nacionalista, ètnica i perversa de l’Estat espanyol.
Oligàrquica, perquè el poder espanyol, ostentat pels mateixos cognoms des de fa dos segles, no ha tingut cap mena d’escrúpol a utilitzar les classes populars amb finalitats estrictament polítiques. No només van negar-se a adoptar les mesures socioeconòmiques necessàries per evitar que la gent amb menys recursos hagués d’emigrar a centenars de quilòmetres de casa seva, sinó que ho van voler fomentar per al bé de la nació única i indivisible.
Nacionalista, nacionalista d’estat, perquè el seu projecte és la imposició d’una identitat nacional, la seva, per damunt de les altres, que han de quedar relegades a particularitats regionals. I sent conscients, en el fons, que aquestes altres identitats també són nacionals i travessen les fronteres administratives que ells mateixos han creat. Perquè Catalunya i el País Valencià –i les Illes i la Franja– són ens integrants d’uns Països Catalans que neguen però que, amb el seu negacionisme, reconeixen implícitament.
Ètnica, perquè consideren que l’existència d’un sentiment identitari espanyol ha d’anar sempre acompanyat del desig de voler continuar formant part de l’Estat espanyol. Però no. Hom pot sentir-se català i espanyol o, fins i tot, espanyol a seques, i voler, tot i així, la independència de Catalunya, dels Països Catalans. El seu caràcter etnicista els traeix. El nostre tarannà és integrador, respectuós amb la diversitat, i ens permet mantenir qualsevol identitat, qualsevol llengua, i, alhora, apostar per un nou país on, precisament, no compti d’on venim, sinó cap a on volem anar plegats. Mantenir les arrels i mirar endavant no és només possible, ans necessari.
I perversa, perquè després d’expulsar de casa milions de ciutadans d’Andalusia, Múrcia i tantes altres regions espanyoles per la incapacitat de les seves classes dirigents de crear les condicions mínimes per al desenvolupament econòmic, aquestes mateixes classes dirigents, l’oligarquia corrupta, prepotent i feixistoide de l’Estat espanyol, pretén manipular els descendents d’aquells que es van veure forçats a emigrar tot dient-los que ells són els garants de l’espanyolitat de Catalunya. I s’equivoquen. Aquells que van venir de fora i els seus descendents han esdevingut, si ho han volgut –i així ho ha fet la immensa majoria–, catalans, sense haver de renunciar emperò als seus orígens. I molts d’ells aposten per un país millor, sense condicionants externs. Els sona Súmate?
Volem un Estat nou per poder fer un país millor. Que ens equivocarem en moltes coses? Possiblement, però ens equivocarem nosaltres, tots junts, nascuts aquí o vinguts de fora. I no, no haurem de triar entre ser catalans o espanyols. Podrem triar la nacionalitat catalana –aquella que ens neguen–, l’espanyola o ambdues. Ningú no ha de renunciar a res. D’això se’n diu poder decidir. I decidir és democràcia.

Directa, 16-10-14

També el podeu llegir en aquest enllaç del diari.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Homenatjant Companys




Ahir al vespre vaig fer de narrador en un itinerari guiat per diversos punts de Sabadell vinculats al president Companys, coincidint amb l'aniversari, avui, del seu assassinat. I l'acte em va fer pensar. Em va fer pensar en un home, un advocat laboralista, compromès amb les classes treballadores, amb el seu país i amb la democràcia. Un home que, pel fet de ser president de Catalunya, va ser capturat pels nazis i executat pels franquistes.

O sigui que sí, ja sé que estem tots plegats un pèl desorientats, amb això de la consulta alternativa i la ruptura de la unitat dels partits, però no s'hi val a badar. L'oponent és un estat implacable que té entre els seus objectius la nostra assimilació econòmica, cultural i lingüística. Però nosaltres som tot un poble, un poble que es mou, un poble que enraona, un poble que vol ser lliure. Abastar l'horitzó col·lectiu és a les nostres mans, així que tots endavant!

Notícia de l'itinerari al web de Sabadell per la Independència.

divendres, 10 d’octubre del 2014

I si parlem amb el veí de Sant Sadurní d'Anoia?

Dimecres també vam presentar els llibres a Sant Sadurní d'Anoia, i la regidora de cultura, la Montse Medall, ens va donar una dada que ens va deixar d'allò més satisfets. Havia fet arribar I si parlem amb el veí del segon? a quatre persones indecises i, d'aquestes, tres li havien dit que s'havien acabat decidint pel sí! Tot i que, poc conformistes de mena, vam pensar que encara queda feina per fer. Hem de convèncer la quarta.

dijous, 9 d’octubre del 2014

I si parlem amb el veí de Sant Llorenç d'Hortons?

Sí, ja ho sabem, la independència per la qual estem treballant és la del Principat de Catalunya, però no hem de deixar de banda ni un instant la resta dels Països Catalans, uns territoris que volem, també, que s'hi acabin sumant. Perquè l'estat espanyol ho té ben clar. Què són els atacs constants a la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació i el sistema educatiu a les Illes, el País Valencià o la Franja, sinó un intent d'esquarterar una nació catalana que ells també saben ben completa? Ahir en vam parlar al casal d'avis de Sant Llorenç d'Hortons, bo i presentant I si parlem amb el veí del segon? i 22 contes a la vora de la independència. I avui és 9 d'octubre. Bona Diada del País Valencià!

dimecres, 8 d’octubre del 2014

I si parlem amb el veí de Sabadell i li ensenyem l'exposició?

Que els Drapaires d'Emmaús, que treballen per un món millor, pensin que el teu llibre pot servir per fer un país millor i decideixin convertir-lo en una exposició, no té preu. Ahir vam inaugurar-la i, de passada, vam aprofitar per tornar a presentar el llibre. I les intervencions dels assistents van ser especialment interessants! Resumint-les, no volem la independència per canviar de bandera, sinó per fer del canvi una bandera.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Verba, non facta



El conte, sobre el qual s’ha basat la tradició oral, ha permès a la humanitat explicar la realitat, vestir-la o, fins i tot, transformar-la. Sense el conte, la literatura universal no seria la mateixa. Quants grans escriptors han excel·lit, també, en el conte! A casa nostra, sense anar tan lluny, n’hi ha hagut a cabassos. Tanmateix, el conte continua sent un gènere infravalorat, un gènere considerat menor. Escrius contes? Contes per a nens? No, per adults! Ah, contes eròtics? No, contes de tota mena! Contes, relats, narrativa breu... Sempre calen uns quants noms per aclarir què és el conte, aquest gènere amb una idiosincràsia única, amb unes característiques genuïnes que el diferencien clarament de la novel·la. Ja estan bé, els contes, ja, però de cara a publicar llibres hauries de pensar a escriure una novel·la... Sí, publicar contes no és fàcil, i costa trobar editors valents que hi confiïn. I jo, què voleu que us digui, estic tocat pel conte. El conte em permet descriure fets reals i reinterpretar-los a la meva manera, amb l’afegitó a voltes subtil d’uns ideals polítics, un compromís lingüístic o un simple onirisme utòpic dels quals no m’amago. El conte, i més encara el conte breu –la màxima expressió de l’essència del conte, a parer meu–, no és un plat de menjar ràpid, ans un tastet del qual cal extreure’n incomptables perspectives. Més de les que l’autor és capaç d’imaginar.

Per tot plegat, Voliana Edicions m'acaba de publicar el recull de contes Verba, non facta. Ep, i el pròleg és de l'Enric Larreula, un dels meus referents literaris! Tot un honor, i més quan et diu que "aquests contes, com que són tan curts, divertits i sorprenents, quan comences a llegir-ne no trobes el moment de deixar de fer-ho, i penses va, un altre conte i prou... I al final, tot i que creies que el llibre et duraria dos o tres dies, te l’acabes d’una tirada, perquè hi quedes enganxat i no trobes la manera de deixar de llegir." Si el llegiu i esteu d'acord amb aquestes paraules, em sentiré ben satisfet.

 Vídeo promocional de Verba, non facta

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Gràcies

Dos germans del meu avi van anar a la guerra i no en van tornar, víctimes del feixisme espanyolista. Van ser dos dels milers de desapareguts que va deixar la guerra. Desapareguts, sí, però no pas oblidats. Perquè dissabte, en un acte al memorial de les Camposines, a la Fatarella, els vam homenatjar. Perquè van donar-ho tot pel poble i per la classe treballadora. Perquè van cridar un cop rere l'altre que no passarien. Perquè gràcies a ells, i als nostres avis, el país és on és. Gràcies.