Lingüísticament alçats

Parlants fets i drets. Una mirada des de la Psicologia

Ferran Suay

Voliana Edicions (2018)

En tota anàlisi de situació la perspectiva hi té un paper fonamental. I Ferran Suay ens ofereix una perspectiva innovadora sobre el conflicte lingüístic i els hàbits dels parlants en contextos de llengües en contacte: la perspectiva psicològica. Doctor en psicologia i professor a la Universitat de València, Suay va ser, juntament amb Gemma Sanginés, el creador del Taller d’Espai Lingüístic Personal i un dels fundadors de l’entitat Tallers per la Llengua, que durant anys ha organitzat tallers arreu dels Països Catalans per dotar de recursos totes aquelles persones que volen aprendre a fer un ús normal, desacomplexat i còmode del català. Tres segles de repressió lingüística no han estat en va i la majoria dels catalanoparlants actuen, fent servir una paraula de Suay, com a catalanocallants, és a dir, renunciant d’entrada a la llengua pròpia quan s’adrecen a persones que no coneixen o que “no semblen catalanoparlants” (“i quina deu ser l’aparença del catalanoparlant?”, es pregunta Suay); invertir aquesta pràctica ha estat l’objectiu dels tallers i, també, del llibre de què parlem.

Parlants fets i drets no és, però, una guia de conducta lingüística, sinó un recull dels articles que l’autor ha publicat a diversos mitjans de comunicació i al seu blog personal i en què reflexiona sobre la situació de la llengua al País Valencià i, de retruc, a la resta del domini lingüístic. Amb precisió i contundència, Suay mostra la mentalitat d’esclau i les actituds servils dels ocupants (en paraules seves) del Palau de la Generalitat valenciana en èpoques del PSOE i del PP, sempre al servei del poder de Madrid, i en desemmascara les polítiques lingüicides, que no han tingut cap altre objectiu que la completa desaparició de la llengua pròpia del país. Conceptes com el bilingüisme trampós (tot allò que està en català ho ha d’estar, també, en espanyol, però no pas a la inversa), el bilingüisme imbècil (cal escriure sempre València/Valencia?) o la discapacitat lingüística (d’aquelles persones –fins i tot representants polítics– que són incapaces d’expressar-se en la llengua pròpia del país) conviuen en el llibre amb la més fina ironia a l’hora de denunciar la hipocresia i el caràcter submís dels partits sucursalistes i obertament nacionalistes que han governat el País Valencià durant dècades.

Emperò, Ferran Suay no es queda només amb la necessària observació crítica de la realitat lingüística. Si una empresa no etiqueta en català, si en una festa popular no hi sona cap cançó en la llengua del país, reclamem-ho. Si hi ha un canvi de color polític, posem sobre la taula els principals reptes lingüístics que s’hauria de plantejar el nou govern (i aquí hi trobem l’àmplia experiència de l’autor, que actualment és responsable de política lingüística d’Acció Cultural del País Valencià i president de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística). I, sobretot, com a parlants, aprenguem a desprendre’ns dels prejudicis lingüístics i llancem-nos a fer servir el català en qualsevol situació, sense pressuposar que el nostre interlocutor no ens entendrà.

Parlants fets i drets és, doncs, un recull imprescindible per copsar el funcionament dels processos de substitució lingüística i els mecanismes que el poder empra per exterminar una llengua i, també, per comprendre els efectes que aquestes polítiques tenen en els parlants. Quan haguem entès quina és la situació de la llengua i com hi hem arribat, ja podrem plantejar-nos de fer el pas següent: iniciar el camí cap a l’assertivitat lingüística com a parlants i cap a la normalitat lingüística com a societat.

Llengua Nacional, 2n trimestre 18

La llengua dibuixada

Que fort. L'Enric Larreula, un dels meus referents literaris i lingüístics, em va demanar que li fes el pròleg del seu nou llibre, La llengua dibuixada. Dir-ne un honor és quedar-se curt. Llegiu el llibre, si us plau. Entendreu moltes coses. I la llengua s'ho val.

Què podem fer pel català

Em poso a llegir un llibre -l'enèsim- sobre el català, m'agrada, m'interessa i, tot d'una, veig que hi surto citat, que hi ha referències a articles meus i fins i tot el conte La llengua parlada sencer. Quina il·lusió, veure que les meves reflexions poden ser útils per fer que aquesta minorada, perseguida, menystinguda, oprimida llengua pugui esdevenir una llengua normal. El llibre? Què puc fer jo pel català?, de Josep-Maria Espanyol.

L'aventura del català, de nou a Sabadell

Que l’estat espanyol vol arraconar el català ja ho sabem. Que l’única manera de normalitzar la llengua és construir la República Catalana, també. D'acord. Però l’ús que els parlants en fem cada dia també és decisiu, eh? Si canviem de llengua quan veiem un color de pell diferent, quan sentim un accent estrany, quan pensem que l’altre no deu saber parlar català o quan ens imaginem que no ens entendrà, estem fent que el català sigui una llengua prescindible. Per què cal aprendre-la, si a la pràctica n’hi ha prou amb el castellà? D’això és del que vaig parlar ahir a l'Escola Oficial d'Idiomes de Sabadell amb L'aventura del català. Si volem tenir una llengua normal, fem el favor d’usar-la.

Imperialistes en acció

Avui en Rajoy ve a explicar-nos tot allò que l'Estat espanyol ha fet per Catalunya. Però no cal, de debò. Només hem de repassar la història per saber-ho. Justament ahir vam presentar a Sabadell el llibre L'imperi de la llengua comuna, de Juan Carlos Moreno Cabrera, un bon recull de les polítiques imperialistes aplicades pel Regne d'Espanya en el terreny lingüístic. Del tot extrapolable a la cultura, el dret o l'economia. Gràcies pel detall, Gobierno de España, però no cal que vingueu a explicar-nos res. Els fets s'expliquen sols.

Imperialisme panhispànic

 


L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol

Juan Carlos Moreno Cabrera

Voliana Edicions, 2014

L’imperialisme s’ha fonamentat sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de publicar L’imperi de la llengua comuna, un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica; és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.

A partir d’aquestes premisses, l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític, històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny, aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a les llengües autonòmiques comportaria, no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre persones i el trencament de la nació espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades en el multilingüisme –sempre i quan  incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap mena d’importància.

Aquest exemple i molts altres que l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que, en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites, prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.

Lletres, tardor 14

Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de Lletres.