La Diada al carrer

Ens amenacen. Ens insulten. Ens menyspreen. Ens intimiden. Ens persegueixen. Ens colpegen. Ens empresonen. Ens ocupen. Menteixen i menteixen. Però nosaltres sortim al carrer. Per un país de dones i homes lliures. Bona Diada.

Per en Jordi Cuixart

Ahir vam trobar-nos i vam parlar i vam escoltar i vam llegir i vam plorar i vam somriure. Per en Jordi Cuixart. Perquè el volem amb nosaltres. Lliure.

Veïns amb qui no cal parlar

Que Arcadi Espada, ultranacionalista espanyol, impulsor de Ciudadanos i una d'aquelles persones que anhelen una Catalunya submisa i una llengua catalana marginada, parli d'I si parlem amb el veí del segon? en el seu darrer llibre, i no precisament per elogiar-lo, és tot un detall. Ells fomenten la mentida, nosaltres busquem un somni. Són les nostres antípodes. Són aquell veí amb qui no cal parlar.

Criteris periodístics

George Orwell, en el seu llibre Looking back on the Spanish Civil War, diu que "in Spain, for the first time, I saw newspaper reports which did not bear any relation to the facts". I enguany, un estudi de la Universitat d'Oxford ha considerat que els mitjans de comunicació espanyols són els segons menys creïbles del món. De manera que si volem saber què va passar diumenge, l'últim lloc on ho hem d'anar a buscar és als mitjans espanyols. A la resta del món sí que ho han entès. Volem una República Catalana.

Pensions

El rati de treballadors ocupats per pensionista és més alt a Catalunya (2,54) que no pas a Espanya (2,48) i el salari mitjà anual també és més alt a Catalunya (24.449€) que a Espanya (22.790€). Per tant, les pensions estan més garantides en una Catalunya independent, i fins i tot seria possible incrementar-les. Ho diuen a Harvard, Princeton, Columbia, a la London School of Economics i a la Pompeu Fabra. I ahir ho vam dir, amb l'Àngels Folch, a la xerrada que vam fer al Casal de Gent Gran de la Creu Alta de Sabadell. Davant del discurs de la por i de l'engany que promou l'espanyolisme, dades. Dades per poder fer un país millor.

La revolució i la independència

Revolució espanyola? Que Podemos aconsegueixi dos terços dels diputats a les eleccions espanyoles -cap enquesta no els n'ha donat més d'un terç ni cap partit no ho ha assolit mai-, que proposin una reforma constitucional a fons, que les dues cambres legislatives l'aprovin, que la ciutadania ho ratifiqui, que en les eleccions següents Podemos torni a assolir els dos terços dels diputats i que decideixin dur a terme les reformes aprovades. Quines? No ho sabem, tot i que, tenint en compte la deriva ideològica del partit, no semblen gaire revolucionàries.

Revolució catalana? Que Junts pel Sí i CUP-Crida Constituent aconsegueixin més de la meitat dels diputats a les eleccions catalanes. Un nou Estat, l'oportunitat de fer-ho tot de bell nou. Una revolució.

De debò cal dubtar?

L'única revolució possible és la independència. Qui no ho vol entendre és perquè vol que no canviï res.

Ridícul lingüístic

L'acord del PSC i Ciudadanos a Lleida és altament representatiu. Ho és perquè ens permet veure què està disposat a fer el PSC per aferrar-se al poder. I ho és perquè és un assaig d'allò que Ciudadanos voldria implementar a tot el país. Diuen que no són nacionalistes, però volen que la bandera espanyola onegi arreu i que l'estelada no sigui enlloc. Diuen que promouen el bilingüisme català-espanyol, però en comptes de fomentar la llengua menys normalitzada d'aquest binomi -per raons demogràfiques, econòmiques, polítiques i, oh sí, també legals (unes 500 lleis i normatives fan obligatori l'ús de l'espanyol en gairebé tots els àmbits)-, imposen de nou la dominant. I diuen tot això mentre al País Valencià, on la situació del català encara és més complicada, no mouen ni un dit per defensar aquest suposat bilingüisme, ans pretenen acabar de bandejar la llengua pròpia tot titllant-la d'aldeana. No ens enganyem. La política lingüística que promouen és la mateixa del PP. Exigir que els altres, els parlants de llengües minorades, siguin bilingües perquè ells puguin continuar sent monolingües. Perquè després puguin anar per Europa sense entendre ningú i sense que ningú no els entengui. Oi, Rajoy?

Un país per fer

Ens volen negar el dret a reivindicar, a parlar, a decidir, a construir. Però diumenge passat l'independentisme va guanyar les eleccions a Catalunya i l'esquerra es va imposar al País Valencià i a les Illes. Encara hi ha país. Tot un país per fer. Per reivindicar, per parlar, per decidir, per construir.

Intoleràncies

Sóc incapaç d'entendre el racisme, la xenofòbia, el sexisme, l'homofòbia, el classisme, l'espanyolisme i totes les formes de feixisme. I espero que cap de vosaltres no me'ls pugui explicar. Curiosa paradoxa. Per defensar la tolerància, ens veiem obligats a ser intolerants amb els intolerants.

Un silenci eixordador

Els que ens intenten fer creure que el procés s’ha desinflat són els mateixos que no volen que vagi endavant. Ens volen muts i a la gàbia? Doncs que se senti soroll, brogit, fressa, xerinola, gasalla, remor, guirigall, fragor, tabola, gatzara, esvalot, saragata, cridòria i baladreig. Ja ho va dir Emily Dickinson. Ignorem la nostra veritable alçada fins que ens posem dempeus.

El bilingüisme no nacionalista

Els de Ciudadanos diuen que no són nacionalistes i que defensen el bilingüisme. Però els seus actes són plens de banderes espanyoles, es filtren converses seves en què parlen d'arraconar el català i, per si en queda algun dubte, suprimeixen la llengua del seu web. Ai, els espanyolistes. Ni tan sols saben dissimular.

Raonar per enraonar

Els demanem una pregunta clara i ens en donen dues. Els demanem un referèndum i ens donen un procés participatiu. Els demanem eleccions anticipades i les ajornen. Sí, ja sé que estem de rebaixes, però la independència no es retalla, eh? Va, aprofitem que hi torna a haver confiança i tots a treballar per aconseguir una majoria eixordadora, que això de fer un país nou i millor bé s'ho val!

I, sinó, fem un cop d'ull a l'Estat espanyol. Que la dreta espanyola digui que cal que Espanya torni a tenir presència a Catalunya i que la millor manera de fer-ho és amb la guàrdia civil i l'exèrcit no és tan estrany. Ja sabem qui són. Però que una suposada esquerra (PSOE, Podemos) negui el dret a l'autodeterminació del poble català evidencia que la relació Catalunya-Espanya no és una qüestió ideològica, ans visceral. Per això se'm fan incomprensibles els posicionaments polítics que pretenen canviar Espanya. Amb qui no raona no s'hi pot enraonar.

Verba, non facta a Mataró

Amb la nova llei mordassa limiteu els drets d'expressió, reunió i manifestació, sí, però us heu descuidat el més important. El dret a llegir. I si llegim, pensem. I si pensem, actuem. I si actuem, caieu. I caureu. Gràcies per donar-nos un nou argument a favor de la independència i per elevar a la categoria d'instrument polític un simple Verba, non facta.

Imperialistes en acció

Avui en Rajoy ve a explicar-nos tot allò que l'Estat espanyol ha fet per Catalunya. Però no cal, de debò. Només hem de repassar la història per saber-ho. Justament ahir vam presentar a Sabadell el llibre L'imperi de la llengua comuna, de Juan Carlos Moreno Cabrera, un bon recull de les polítiques imperialistes aplicades pel Regne d'Espanya en el terreny lingüístic. Del tot extrapolable a la cultura, el dret o l'economia. Gràcies pel detall, Gobierno de España, però no cal que vingueu a explicar-nos res. Els fets s'expliquen sols.

L'antic règim

Un cap d'estat imposat. Un govern que diu que votar és antidemocràtic. Uns tribunals a les ordres del govern. Una fiscalia al servei d'un partit. Una oposició que no s'oposa a res. Uns rupturistes que neguen una revolució pacífica. Uns mitjans de comunicació que desinformen. Un exèrcit que amenaça. Una oligarquia que ho controla tot. Algú realment pensa que el franquisme es va acabar?

L'hora dels indecisos

Sense convocatòria oficial, amb pocs col·legis electorals i sovint lluny dels votants, amb una nul·la vinculació jurídica, suspès legalment, ridiculitzat per determinats partits polítics i mitjans afins, boicotejat, envoltat d'amenaces, coaccions, atacs cibernètics, informacions falses, rumors per propiciar l'abstenció, cues i pluja. I, tanmateix, més de 2,3 milions de catalans vam anar a votar. Orgullós del meu país. Ep, i de Sabadell, segona població en nombre de vots! Però no n'hi ha prou. Els partits han d'estar a l'alçada i la societat civil no pot afluixar. Que cadascú de nosaltres sigui capaç de fer veure a un indecís que la independència és l'única sortida. Hi sortirem guanyant tots.

Imperialisme panhispànic

 


L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol

Juan Carlos Moreno Cabrera

Voliana Edicions, 2014

L’imperialisme s’ha fonamentat sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de publicar L’imperi de la llengua comuna, un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica; és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.

A partir d’aquestes premisses, l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític, històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny, aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a les llengües autonòmiques comportaria, no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre persones i el trencament de la nació espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades en el multilingüisme –sempre i quan  incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap mena d’importància.

Aquest exemple i molts altres que l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que, en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites, prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.

Lletres, tardor 14

Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de Lletres.