Un granet de sorra per la Llengua i la República

Quan l'any 2014 es va crear el nucli del que acabaria sent el Grup Koiné em van proposar d'integrar-m'hi, i tot i que en compartia els objectius, en aquell moment no m'era possible unir-me al grup de treball. Això sí, quan van tenir el manifest a punt, m'hi vaig adherir de seguida, abans que es fes públic. Potser recordareu la polèmica que va generar, fruit de la interpretació absolutament esbiaixada que en van fer una bona pila de mitjans de comunicació... Doncs bé, fa poc ha sortit un llibre que n'explica la història i que argumenta en detall tot allò que s'hi deia. En resum? Que si no som capaços d'aplicar polítiques fermes a favor del català, la llengua acabarà desapareixent. Un llibre imprescindible per reflexionar sobre el català.

La Bastilla

L'any 1965 Pere Calders escrivia, en un article titulat Els consumidors socials, que "Portem l'enemic a dins i, aquesta vegada, cadascú haurà d'assaltar una Bastilla interior." Doncs això. Fora mandra i al carrer, que aixecar una república no és fàcil. Bona Diada!

Els llibres del procés

De llibres que parlen del procés independentista n'hi ha tants que n'acaba de sortir un que mira de recopilar-los tots. I entre els que hi són citats, I si parlem amb el veí del segon? Un granet de sorra. Molta teca per reflexionar.

Contes per la república

Ahir al matí vam ser a l'Espai Republicà Solidari de la plaça del Gas de Sabadell explicant contes per a la canalla. En concret, El Monstre Joan i Nit de Reis a Sabadell. A ple hivern, a ple sol. I amb tot el compromís.

Pensaments per als presos polítics i les persones exiliades

El CDR de Sabadell em va tornar a convidar a participar en els 15 minuts de pensaments per als presos polítics i les persones exiliades i hi vaig anar amb l'amiga Dolors Ruiz. Vam parlar, vam recitar contes i poemes i ens vam abraçar. I vam cridar ben fort que som un poble lliure. Lliure.

Inundant la plaça

Poden continuar amb la seva farsa, el seu odi, la seva intolerància i la seva violència, però no podran evitar que les places i els carrers s'omplin de llaços i contes i versos i els clams d'un poble que se sap lliure. Lliure és el conte que vaig llegir. Ahir, a Sabadell, recordant l'amic Cuixart. Lliure.

Lliure

Lliure és la meva aportació al blog Que la cultura ho inundi tot! I el dedico als exiliats i als presos polítics i, en particular, a l'amic Jordi Cuixart. El podeu llegir aquí. Espero que us agradi.

Que la cultura ho inundi tot!

LA paraula. LA cançó. LA passió. LA força. LA decisió. LA insubmissió. LA transgressió. LA rebel·lió. LA revolta. LA llibertat. LA independència. LA república. Enteneu per què sense les dones no hi ha revolució? Sí, LA revolució.

I parlant de dones rebels, és un goig col·laborar en el blog que ha impulsat la Salut, Que la cultura ho inundi tot!, en què recull poemes i microcontes dedicats als presos polítics.

Podeu fer-hi un cop d'ull aquí.

Consciència de poble

Sou conscients del que hem fet? Que el règim, amb totes (totes!) les seves armes, no hagi passat. Que la resistència republicana s'hagi imposat a la repressió del 155 en vots i en escons. República, república, república, república.

Ells

Diguem-ho clar. Són feixistes. Hereus d'aquells que van assassinar Companys i Lorca, d'aquells que van voler esclafar els nostres avis i àvies, d'aquells que van enfonsar-nos en una llarga nit que encara dura. Però hi ha una cosa que no saben. Qualsevol nit pot sortir el sol. I el sol som nosaltres i es diu República.

Legalitats enfrontades

Resumint: a una banda, una constitució redactada i votada sota (re)pressió i fonamentada en una monarquia imposada per un dictador feixista; a l'altra banda, un procés republicà constituent obert a la ciutadania i fonamentat en la majoria absoluta d'un parlament votat lliurement. Que s'imposi una legalitat o l'altra depèn de nosaltres. Del Govern, que no pot ser cessat per ningú, i del poble, que ha de reconèixer una legalitat i actuar en conseqüència.

República Catalana

Segant cadenes. Fent caure espigues d'or. Perquè el poble, avui, és lliure. Visca la República Catalana!

Suspendre i aprovar

Això va de suspendre l'autonomia i aprovar la república.

Que el Govern i el Parlament, d'acord amb el referèndum, proclamin la República Catalana i demostrin que controlen el país.

Que el poble ompli els carrers un dia i un altre per defensar la democràcia i els drets civils.

Que l'opinió pública internacional continuï veient què passa i es posicioni a favor del poble català.

I esperar que algun estat faci el pas i ens reconegui.

Fàcil? Gens. Però cal fer-ho. Endavant!

Desenllaç. Llibre del professorat

A la segona edició del Llibre del professorat de Desenllaç. Llengua catalana i literatura de 2n de batxillerat fan referència a I si parlem català? I tenint en compte que dimarts el rei d'Espanya va fer el discurs al costat d'un quadre del seu avantpassat Carles III, un dels grans responsables de la repressió del català, m'ha semblat adient comentar-ho. Perquè sí. Perquè la llengua també és una raó per voler la república.

Referèndum

Perquè arribarà un dia que podrem canviar el nom de les coses i l'ordre de les lletres i el color dels arbres i el valor dels números i l'olor dels pastissos i la mida dels somnis. Un dia que el got vessarà, dèiem. I aquest dia és avui. El dia de ser lliures.

Ahir, a l'acte de Lletres Lliures, llegint contes

Nota: en aquest enllaç hi podeu llegir l'article escrit per la periodista brasilera Gi Lanzetta parlant de la jornada del referèndum i en el qual fa referència a la conversa que vam mantenir.

Per què la participació no ens pot condicionar

Fer el referèndum i guanyar-lo. És a dir, que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. I la participació? Com més alta, millor, però sabent que en cap cas no en condicionarà la validesa. M’explico. En una situació de normalitat, en què l’estat espanyol hagués tingut una mínima cultura democràtica i hagués entès que un problema polític se soluciona amb instruments polítics, el referèndum hauria estat pactat i, per tant, no hi hauria hagut cap mena de boicot. Però en l’escenari actual, els actors polítics partidaris del no, en lloc de fer campanya per aquesta posició, intenten negar la validesa del referèndum, tot cridant a l’abstenció. Per què? Per intentar sumar al seu posicionament el d’aquells catalans i catalanes que mai, repeteixo, mai no van a votar. I no ho podem permetre. Ho veiem en xifres?

El referèndum de l’estatut del 2006 va tenir una participació del 48,85%, les eleccions plebiscitàries del 2015 un 77,43% i la mitjana de les eleccions al Parlament és d’un 63,33%. Això vol dir que, prenent aquestes dades, hi ha una abstenció constant que oscil·la, aproximadament, entre el 25% i el 50% del cens. Siguem prudents i imaginem-nos que aquest abstenció és de “només” un 30%. Això vol dir que, sense tenir en compte el boicot, la participació màxima a què podem aspirar en el referèndum és d’un 70%. La resta de la població no es posiciona, per tant, ni a favor ni en contra de la independència. Hi estem d'acord?

Suposem tot seguit que, d’aquest 70% políticament actiu (els ciutadans que es posicionen sobre el tema), el 40% és partidari de la independència i el 30% restant no. Sense boicot, la participació seria del 70%, amb una victòria del sí amb el 57% dels vots (40/70). En canvi, si els partidaris del no optessin per fer un boicot en massa i no anar a votar, la participació seria del 40%, amb una victòria del sí amb el 100% dels vots (40/40). Què poden fer els partidaris del no per intentar guanyar un referèndum que en cap d’aquestes situacions no guanyen? Exigir un mínim de participació. Si estableixen que cal que hi participi, com a mínim, un 50%, en tenen prou fent boicot (són el 30%) i sumar el seu pes al dels indiferents que s’abstenen sempre (un altre 30%) per imposar el seu posicionament (la participació seria del 40% i, per tant, el referèndum no seria vàlid). És precisament per aquesta raó que la Convenció de Venècia recomana no fixar mai mínims de participació, ja que és una manera de permetre que una minoria s’aprofiti de l’abstencionisme habitual per imposar el seu posicionament.

En resum, pot participar en el referèndum qui ho vulgui, ja sigui votant sí, no, blanc o nul. I qui no vulgui fer-ho, pot abstenir-se, entenent que el seu posicionament no compta ni a favor ni en contra de constituir una República Catalana. És important que ho tinguem clar, sobretot si ens intenten dir que no hi ha hagut prou participació i que, en conseqüència, no és vàlid. I és que la història ens avala. En voleu exemples reals, i a nivell de l’estat espanyol? L’estatut d’autonomia de Galícia va ser aprovat amb una participació del 28,27% i la constitució europea amb un 42,32%, i ningú no en va qüestionar en cap cas la validesa. La participació, doncs, no ens pot condicionar. Hem de fer el referèndum i guanyar-lo. I això vol dir que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. Sí? Sí.

Nota: hem alliberat en format digital el llibre I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos, que vam publicar l'any 2013 amb en Toni Il·lustració. Si coneixeu persones que encara no ho vegin clar, feu-los-el arribar. El podeu descarregar aquí.

Una altra nota: sóc un dels 700 escriptors que hem signat un manifest a favor del referèndum. Una gota més per omplir el got. I amb ganes que el got vessi.

La Diada

Això del Regne d'Espanya fa angúnia i tot. Minsa cultura democràtica, nul·la separació de poders, pèssima estructura econòmica, manipulació informativa, control oligàrquic, corrupció endèmica. I les clavegueres. Qui no preferiria una República Catalana?

Des de Sabadell, sí. Bona Diada!

Al carrer

Veig un home que va arrencant cartells de la Diada i li demano que respecti la llibertat d'expressió. I em diu que "la independencia no es libertad" (interessant), que Catalunya "nunca ha sido independiente" (tot un historiador), que ell és "español por encima de todo" (un no nacionalista), que "me calle la boca" (dialogant) i que "me vaya a mi país" (estupefacció, estupefacció total). Només hi faltava el Cara al sol de fons. Sincerament, si aquest és el nivell de l'unionisme, no calen gaires arguments per apostar per una República Catalana, una república de dones i homes lliures, una república oberta, tolerant i radicalment democràtica. Toca omplir els carrers de nou. Bona Diada!

Per cert, un ocellet m'ha dit que avui han llegit el meu conte La llengua parlada dins dels parlaments de la Diada a Castellar del Vallès i això és tot un honor!

Parlar del país

Aquesta campanya electoral serveix, sobretot, perquè els polítics espanyols ens diguin allò que no podem fer. I, per tant, perquè ens adonem que l'únic lloc on podem qüestionar-ho tot és en una República Catalana. Sí, en el nou país hem de poder parlar de tot. Per exemple, i encara que sigui un debat incòmode, de llengües: que les persones siguin bilingües o, millor, políglotes, és imprescindible; que una societat tingui una base bilingue, és un suicidi per a la més feble de les llengües. Només cal repassar la història. Un bon llibre que en parla amb serenor, i que recull les aportacions que hi hem fet molts d'aquells que estem involucrats en el foment de l'ús del català, és El bilingüisme mata, de Pau Vidal. Llegiu-lo.

La fam, de Joan Oliver

La fam, de Joan Oliver, és una obra teatral escrita durant la guerra, poc després dels Fets de Maig. Guanyadora del Premi del Teatre Català de la Comèdia, va ser estrenada precisament al Teatre Català de la Comèdia (actual Poliorama) de Barcelona el 15 de juny de 1938. L’acollida del públic va ser freda, possiblement per la situació sociopolítica. Tanmateix, és una obra cabdal sobre la guerra, comparable a Incerta glòria, de Joan Sales, Unitats de xoc, de Pere Calders o Homenatge a Catalunya, de George Orwell. L’acció se situa a Barcelona, lluny del front però sota l’activitat bèl·lica, amb el rerefons de l’aixecament feixista, la revolució i els enfrontaments entre comunistes i anarquistes. Un període revolucionari únic a Europa. El protagonista indiscutible de l’obra és Samsó, que representa la rauxa i que pren el lideratge, impulsivament, en un moment d’agitació, tot i no tenir una clara base ideològica. A l’altre extrem se situa Nel, compromès, utòpic i amb una ideologia fortament marcada, però incapaç de trobar la manera de passar a l’acció. Els altres personatges giren al voltant de la figura de Samsó. I de la fam. La fam mou la trama: de la fam en sorgeixen el primer i el darrer quadres. La fam que era, també, una realitat al carrer: un dia, el plat d’arròs del darrer quadre va desaparèixer perquè algú se l’havia endut del teatre. En resum, un text potent però difícil de representar. Un repte per a T.I.C. Escènic. I ben reeixit. Conclusió? Que l’única fam sigui la de justícia. Contra la guerra, el feixisme i la intolerància, posem-hi la cultura, la literatura, el teatre. Tot un plaer poder presentar-la en el marc dels actes de l’Any Joan Oliver a Sabadell.