I la ruta osonenca va continuar amb el taller Assertius amb el català per als assistents a la Trobada del Voluntariat Lingüístic Universitari organitzada pel Servei de Llengües de la Universitat d'Alacant. Gent d'arreu dels Països Catalans, però també d'Itàlia, de França, d'Espanya, de Rússia... Espectacular. Quina experiència!
Dimecres vaig tenir el goig de presentar l'acte d'inici del Correllengua d'enguany, una acte emmarcat en el Pacte Nacional per la Llengua i organitzat per la CAL per commemorar el centenari del naixement de Joan Fuster, i que va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Barcelona. L'acte va tenir com a eix central una taula rodona en la qual van prendre part Núria Cadenes, Bernat Joan, Joan Peytaví i Miquel Àngel Pradilla i, com us podeu imaginar, hi van sortir reflexions interessantíssimes.
Un dia de
primavera de fa una pila d’anys era al parc de la Ciutadella de Barcelona quan
vaig veure, en un racó, una parada que em va cridar l’atenció. “Som la CAL, la
Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana”, em van dir, en veure-m’hi
interessat. “I treballem per aconseguir que el català sigui una llengua
plenament normal”. En aquell moment no ho sabia, però emplenar la butlleta que
em van donar em canviaria la vida. Perquè uns dies més tard em van trucar per
si volia incorporar-me a la comissió d’organització del Correllengua que
s’estava creant a Sabadell. I jo, com us podeu imaginar, vaig dir que sí.
Aquella resposta gairebé inconscient, fruit d’una passió per la llengua que em venia
de temps immemorials (immemorials per a mi, vull dir), va ser l’inici d’un
llarg periple que va començar amb el Correllengua a la meva ciutat, va
continuar amb la creació d’un nucli local de l’entitat i, al cap d’uns anys, em
va dur a ser portaveu nacional i president d’una CAL que era una de les
entitats de referència en la lluita pel català. Tot un honor, no en tingueu cap
dubte. Però, feta aquesta introducció personalíssima, què ha representat
exactament la CAL, per al país?
La CAL ha estat
una d’aquelles entitats imprescindibles, entitats que han aparegut en un moment
concret i que han desenvolupat una tasca crucial en el llarg camí vers
l’anhelada normalitat del català. Feia poc més d’una dècada de l’aprovació de
la llei de normalització lingüística i, tanmateix, el text ja es mostrava
clarament insuficient. Calia fer alguna cosa més, calia reprendre l’activisme
de carrer que havia dut a terme la Crida durant els anys ’80. I la CAL (perquè
CALia!) va decidir agafar el relleu. Veient l’impacte que el Correllengua
estava tenint a Mallorca i al País Valencià, la nova entitat va adoptar el
compromís de dur la iniciativa a la resta de Països Catalans. Vertebrar el territori
i celebrar la catalanitat de manera festiva i sense complexos arreu del país
era una molt bona manera de fer sentir la reivindicació lingüística al carrer.
I tenir una presència normal al carrer era, justament, el que necessitava (i
necessita!) el català. El Correllengua, centrat a la tardor, va anar acompanyat
de moltes altres iniciatives que s’anaven impulsant durant l’any, algunes de
proactives, d’altres com a resposta a l’enèsima agressió lingüística. I així,
pas a pas, la CAL es va anar fent un lloc. I no només en el terreny lingüístic
sinó, a voltes, també en el polític. I és que, ens agradi o no, la minoració
del català és fruit d’una determinada situació política que, ai las,
arrosseguem des de fa més de 300 anys. Així, a ran del debat sobre els nous
estatuts d’autonomia, l’entitat no va dubtar a posicionar-s’hi en contra,
entenent que només la independència política pot garantir la plena normalitat
del català. I, no cal dir-ho, quan va començar el procés independentista al
Principat, la CAL va incorporar-se al conjunt d’entitats de la societat civil
que treballaven per a la celebració del referèndum. Compromís lingüístic,
doncs, i polític.
I sí, enguany en
celebrem els 25 anys. 25 anys d’inconformisme, de denúncia, de lluita, de reivindicació.
25 anys defugint tant els discursos pessimistes com els cofoïstes. 25 anys
cridant ben fort que sí, que vinguem d’on vinguem, pensem com pensem, tenim una
llengua que ens fa ser qui som, la nostra aportació a la diversitat global, la
nostra manera única i genuïna de veure el món. Així, defensar la llengua és,
també, defensar la humanitat, allò que ens fa humans. I qui no vol un món més
humà i més lliure?
