divendres, 2 de juliol de 2021

Allò que cal...

Un dia de primavera de fa una pila d’anys era al parc de la Ciutadella de Barcelona quan vaig veure, en un racó, una parada que em va cridar l’atenció. “Som la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana”, em van dir, en veure-m’hi interessat. “I treballem per aconseguir que el català sigui una llengua plenament normal”. En aquell moment no ho sabia, però emplenar la butlleta que em van donar em canviaria la vida. Perquè uns dies més tard em van trucar per si volia incorporar-me a la comissió d’organització del Correllengua que s’estava creant a Sabadell. I jo, com us podeu imaginar, vaig dir que sí. Aquella resposta gairebé inconscient, fruit d’una passió per la llengua que em venia de temps immemorials (immemorials per a mi, vull dir), va ser l’inici d’un llarg periple que va començar amb el Correllengua a la meva ciutat, va continuar amb la creació d’un nucli local de l’entitat i, al cap d’uns anys, em va dur a ser portaveu nacional i president d’una CAL que era una de les entitats de referència en la lluita pel català. Tot un honor, no en tingueu cap dubte. Però, feta aquesta introducció personalíssima, què ha representat exactament la CAL, per al país?

La CAL ha estat una d’aquelles entitats imprescindibles, entitats que han aparegut en un moment concret i que han desenvolupat una tasca crucial en el llarg camí vers l’anhelada normalitat del català. Feia poc més d’una dècada de l’aprovació de la llei de normalització lingüística i, tanmateix, el text ja es mostrava clarament insuficient. Calia fer alguna cosa més, calia reprendre l’activisme de carrer que havia dut a terme la Crida durant els anys ’80. I la CAL (perquè CALia!) va decidir agafar el relleu. Veient l’impacte que el Correllengua estava tenint a Mallorca i al País Valencià, la nova entitat va adoptar el compromís de dur la iniciativa a la resta de Països Catalans. Vertebrar el territori i celebrar la catalanitat de manera festiva i sense complexos arreu del país era una molt bona manera de fer sentir la reivindicació lingüística al carrer. I tenir una presència normal al carrer era, justament, el que necessitava (i necessita!) el català. El Correllengua, centrat a la tardor, va anar acompanyat de moltes altres iniciatives que s’anaven impulsant durant l’any, algunes de proactives, d’altres com a resposta a l’enèsima agressió lingüística. I així, pas a pas, la CAL es va anar fent un lloc. I no només en el terreny lingüístic sinó, a voltes, també en el polític. I és que, ens agradi o no, la minoració del català és fruit d’una determinada situació política que, ai las, arrosseguem des de fa més de 300 anys. Així, a ran del debat sobre els nous estatuts d’autonomia, l’entitat no va dubtar a posicionar-s’hi en contra, entenent que només la independència política pot garantir la plena normalitat del català. I, no cal dir-ho, quan va començar el procés independentista al Principat, la CAL va incorporar-se al conjunt d’entitats de la societat civil que treballaven per a la celebració del referèndum. Compromís lingüístic, doncs, i polític.

I sí, enguany en celebrem els 25 anys. 25 anys d’inconformisme, de denúncia, de lluita, de reivindicació. 25 anys defugint tant els discursos pessimistes com els cofoïstes. 25 anys cridant ben fort que sí, que vinguem d’on vinguem, pensem com pensem, tenim una llengua que ens fa ser qui som, la nostra aportació a la diversitat global, la nostra manera única i genuïna de veure el món. Així, defensar la llengua és, també, defensar la humanitat, allò que ens fa humans. I qui no vol un món més humà i més lliure?

Publicat a L'Escletxa, estiu 21

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada