Per què la participació no ens pot condicionar

Fer el referèndum i guanyar-lo. És a dir, que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. I la participació? Com més alta, millor, però sabent que en cap cas no en condicionarà la validesa. M’explico. En una situació de normalitat, en què l’estat espanyol hagués tingut una mínima cultura democràtica i hagués entès que un problema polític se soluciona amb instruments polítics, el referèndum hauria estat pactat i, per tant, no hi hauria hagut cap mena de boicot. Però en l’escenari actual, els actors polítics partidaris del no, en lloc de fer campanya per aquesta posició, intenten negar la validesa del referèndum, tot cridant a l’abstenció. Per què? Per intentar sumar al seu posicionament el d’aquells catalans i catalanes que mai, repeteixo, mai no van a votar. I no ho podem permetre. Ho veiem en xifres?

El referèndum de l’estatut del 2006 va tenir una participació del 48,85%, les eleccions plebiscitàries del 2015 un 77,43% i la mitjana de les eleccions al Parlament és d’un 63,33%. Això vol dir que, prenent aquestes dades, hi ha una abstenció constant que oscil·la, aproximadament, entre el 25% i el 50% del cens. Siguem prudents i imaginem-nos que aquest abstenció és de “només” un 30%. Això vol dir que, sense tenir en compte el boicot, la participació màxima a què podem aspirar en el referèndum és d’un 70%. La resta de la població no es posiciona, per tant, ni a favor ni en contra de la independència. Hi estem d'acord?

Suposem tot seguit que, d’aquest 70% políticament actiu (els ciutadans que es posicionen sobre el tema), el 40% és partidari de la independència i el 30% restant no. Sense boicot, la participació seria del 70%, amb una victòria del sí amb el 57% dels vots (40/70). En canvi, si els partidaris del no optessin per fer un boicot en massa i no anar a votar, la participació seria del 40%, amb una victòria del sí amb el 100% dels vots (40/40). Què poden fer els partidaris del no per intentar guanyar un referèndum que en cap d’aquestes situacions no guanyen? Exigir un mínim de participació. Si estableixen que cal que hi participi, com a mínim, un 50%, en tenen prou fent boicot (són el 30%) i sumar el seu pes al dels indiferents que s’abstenen sempre (un altre 30%) per imposar el seu posicionament (la participació seria del 40% i, per tant, el referèndum no seria vàlid). És precisament per aquesta raó que la Convenció de Venècia recomana no fixar mai mínims de participació, ja que és una manera de permetre que una minoria s’aprofiti de l’abstencionisme habitual per imposar el seu posicionament.

En resum, pot participar en el referèndum qui ho vulgui, ja sigui votant sí, no, blanc o nul. I qui no vulgui fer-ho, pot abstenir-se, entenent que el seu posicionament no compta ni a favor ni en contra de constituir una República Catalana. És important que ho tinguem clar, sobretot si ens intenten dir que no hi ha hagut prou participació i que, en conseqüència, no és vàlid. I és que la història ens avala. En voleu exemples reals, i a nivell de l’estat espanyol? L’estatut d’autonomia de Galícia va ser aprovat amb una participació del 28,27% i la constitució europea amb un 42,32%, i ningú no en va qüestionar en cap cas la validesa. La participació, doncs, no ens pot condicionar. Hem de fer el referèndum i guanyar-lo. I això vol dir que el sí obtingui, com a mínim, un vot més que el no. Sí? Sí.

Nota: hem alliberat en format digital el llibre I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos, que vam publicar l'any 2013 amb en Toni Il·lustració. Si coneixeu persones que encara no ho vegin clar, feu-los-el arribar. El podeu descarregar aquí.

Una altra nota: sóc un dels 700 escriptors que hem signat un manifest a favor del referèndum. Una gota més per omplir el got. I amb ganes que el got vessi.