Un món de mots: 4. La llengua dibuixada, d'Enric Larreula

Ahir, a Un món de mots de Ràdio Rubí, vam parlar del nostre mestre Enric Larreula, del seu llibre La llengua dibuixada, del gènere de l'assaig i de la situació del català. Podeu escoltar-ho aquí.

Dibuixar la llengua

La llengua dibuixada. Història il·lustrada de les vicissituds de la llengua catalana en els temps de la suposada normalització.

Enric Larreula

Voliana Edicions, 2017

Hi ha llibres que no em puc estar de recomanar. La llengua dibuixada, de l’Enric Larreula, n’és un. L’Enric ha estat professor de català. I cantant. L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic. Però l’Enric és, sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo a dir que és un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una passió absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida de l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són, precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– d’aquest llibre, un llibre que ens convida a fer un viatge que ens ha de menar a una Ítaca que encara ens queda massa lluny.

El rebuig a la normalització del català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua. I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les il·lustracions per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les seves paraules– la persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens estan abocant, cada cop d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística. Cap on anem, sinó, tenint en compte que totes les forces polítiques del Principat aposten pel bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que volem construir?

L’Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa. De nosaltres. Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la llengua comuna de tots els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que parlin. I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.

Llengua Nacional, 4t trimestre 17

Amb la llengua dibuixada a Sabadell

Ahir, escoltant l'Enric Larreula a la presentació de La llengua dibuixada a Sabadell. Lucidesa i sentit crític. I compromís inqüestionable amb el català. Escoltem els mestres i sabrem cap a on hem d'anar.

La presentació al web del Voluntariat per la Llengua.

La llengua dibuixada

Que fort. L'Enric Larreula, un dels meus referents literaris i lingüístics, em va demanar que li fes el pròleg del seu nou llibre, La llengua dibuixada. Dir-ne un honor és quedar-se curt. Llegiu el llibre, si us plau. Entendreu moltes coses. I la llengua s'ho val.