Qui
menja sopes se les pensa totes, diem. I els catalans en devem menjar moltes, de
sopes, perquè som d’allò més imaginatius a l’hora de trobar maneres originals
per afavorir la integració de les persones nouvingudes. Sabedors que la llengua
és, no només el tret que ens defineix com a poble, ans el millor instrument de
què disposem per vertebrar la societat, hem convertit la integració lingüística
en un dels pilars fonamentals de les nostres polítiques d’acolliment i de
cohesió social. A començaments dels vuitanta, la implantació de la immersió
lingüística a les escoles en va ser el més bon exemple; d’un temps ençà,
especialment durant els primers anys d’aquest segle, en què van arribar a
Catalunya centenars de milers de persones procedents d’arreu del planeta, el
voluntariat per la llengua ha estat una eina cabdal per permetre la plena
incorporació d’aquests nouvinguts al país que els ha acollit, el país que ha
d’esdevenir, també, el seu.
La
idea no pot ser més senzilla i, alhora, més enriquidora. Un aprenent de català
i un voluntari es troben un cop a la setmana per parlar en català. L’aprenent
té, així, l’oportunitat de practicar la llengua, tot superant l’escull que els
mateixos catalanoparlants posen sovint a tots aquells que volen incorporar-se a
la comunitat lingüística: la manca de situacions per fer servir realment la
llengua. I és que si hi ha quelcom que els nous parlants denuncien constantment
és la tendència dels autòctons a amagar-los la llengua. Un altre color de pell,
una cara exòtica, una manera de vestir diferent o un accent particular són
motius suficients perquè el catalanoparlant, per normal general, deixi d’emprar
la seva llengua i es passi a l’espanyol. Conseqüències? La persona que està
aprenent el català pensa que no el parla prou bé o, encara pitjor, que els
catalans nadius no volen compartir la llengua amb ell, de manera que deixa de
parlar-la. I l’ús social del català continua baixant. Potser llegint el conte La llengua parlada ho veureu més clar.
Tot i que no, no és un conte de ficció, sinó que parla d’una realitat ben
tangible, una realitat que el voluntariat lingüístic intenta canviar.
L’experiència
és, doncs, ben enriquidora. Enriquidora per a l’aprenent, ja ho hem dit, però
enriquidora també per al voluntari, que té l’oportunitat de conèixer de primera
mà una altra cultura i una altra manera d’entendre l’entorn i de
relacionar-s’hi, i enriquidora, de retruc, per al català, que genera nous
espais d’ús social i s’acosta a l’objectiu de ser la llengua comuna del país,
el punt de trobada dels parlants de les gairebé 300 llengües que s’hi parlen.
Sovint
sentim a dir que les llengües són una barrera. Però no. Les llengües no són cap
barrera, sinó l’instrument idoni per esdevenir part d’una societat. I el cas
català és, sense cap mena de dubte, paradigmàtic. Tota persona que ha arribat
al país, que n’ha après la llengua i que s’ha decidit a utilitzar-la ha
esdevingut, de facto, catalana. Si
disposem d’una eina tan potent per cohesionar la societat, per què n’hem de
prescindir? Siguem tots voluntaris per la llengua. Perquè fer que el català
esdevingui una llengua normal no és només a les nostres mans; és, sobretot, als
nostres llavis.
Voluntariat per la llengua
12-11-15
