Siguem tots voluntaris per la llengua

Qui menja sopes se les pensa totes, diem. I els catalans en devem menjar moltes, de sopes, perquè som d’allò més imaginatius a l’hora de trobar maneres originals per afavorir la integració de les persones nouvingudes. Sabedors que la llengua és, no només el tret que ens defineix com a poble, ans el millor instrument de què disposem per vertebrar la societat, hem convertit la integració lingüística en un dels pilars fonamentals de les nostres polítiques d’acolliment i de cohesió social. A començaments dels vuitanta, la implantació de la immersió lingüística a les escoles en va ser el més bon exemple; d’un temps ençà, especialment durant els primers anys d’aquest segle, en què van arribar a Catalunya centenars de milers de persones procedents d’arreu del planeta, el voluntariat per la llengua ha estat una eina cabdal per permetre la plena incorporació d’aquests nouvinguts al país que els ha acollit, el país que ha d’esdevenir, també, el seu.

La idea no pot ser més senzilla i, alhora, més enriquidora. Un aprenent de català i un voluntari es troben un cop a la setmana per parlar en català. L’aprenent té, així, l’oportunitat de practicar la llengua, tot superant l’escull que els mateixos catalanoparlants posen sovint a tots aquells que volen incorporar-se a la comunitat lingüística: la manca de situacions per fer servir realment la llengua. I és que si hi ha quelcom que els nous parlants denuncien constantment és la tendència dels autòctons a amagar-los la llengua. Un altre color de pell, una cara exòtica, una manera de vestir diferent o un accent particular són motius suficients perquè el catalanoparlant, per normal general, deixi d’emprar la seva llengua i es passi a l’espanyol. Conseqüències? La persona que està aprenent el català pensa que no el parla prou bé o, encara pitjor, que els catalans nadius no volen compartir la llengua amb ell, de manera que deixa de parlar-la. I l’ús social del català continua baixant. Potser llegint el conte La llengua parlada ho veureu més clar. Tot i que no, no és un conte de ficció, sinó que parla d’una realitat ben tangible, una realitat que el voluntariat lingüístic intenta canviar.

L’experiència és, doncs, ben enriquidora. Enriquidora per a l’aprenent, ja ho hem dit, però enriquidora també per al voluntari, que té l’oportunitat de conèixer de primera mà una altra cultura i una altra manera d’entendre l’entorn i de relacionar-s’hi, i enriquidora, de retruc, per al català, que genera nous espais d’ús social i s’acosta a l’objectiu de ser la llengua comuna del país, el punt de trobada dels parlants de les gairebé 300 llengües que s’hi parlen.

Sovint sentim a dir que les llengües són una barrera. Però no. Les llengües no són cap barrera, sinó l’instrument idoni per esdevenir part d’una societat. I el cas català és, sense cap mena de dubte, paradigmàtic. Tota persona que ha arribat al país, que n’ha après la llengua i que s’ha decidit a utilitzar-la ha esdevingut, de facto, catalana. Si disposem d’una eina tan potent per cohesionar la societat, per què n’hem de prescindir? Siguem tots voluntaris per la llengua. Perquè fer que el català esdevingui una llengua normal no és només a les nostres mans; és, sobretot, als nostres llavis.

Voluntariat per la llengua

12-11-15

També podeu llegir-lo al blog Voluntariat per la llengua.