divendres, 17 d’octubre de 2014

Tots plegats




  



“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” L’afirmació, feta per l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo l’any 1983, és tota una declaració d’intencions. De ben segur que seria difícil trobar una frase que ens permetés copsar millor l’essència oligàrquica, nacionalista, ètnica i perversa de l’Estat espanyol.
Oligàrquica, perquè el poder espanyol, ostentat pels mateixos cognoms des de fa dos segles, no ha tingut cap mena d’escrúpol a utilitzar les classes populars amb finalitats estrictament polítiques. No només van negar-se a adoptar les mesures socioeconòmiques necessàries per evitar que la gent amb menys recursos hagués d’emigrar a centenars de quilòmetres de casa seva, sinó que ho van voler fomentar per al bé de la nació única i indivisible.
Nacionalista, nacionalista d’estat, perquè el seu projecte és la imposició d’una identitat nacional, la seva, per damunt de les altres, que han de quedar relegades a particularitats regionals. I sent conscients, en el fons, que aquestes altres identitats també són nacionals i travessen les fronteres administratives que ells mateixos han creat. Perquè Catalunya i el País Valencià –i les Illes i la Franja– són ens integrants d’uns Països Catalans que neguen però que, amb el seu negacionisme, reconeixen implícitament.
Ètnica, perquè consideren que l’existència d’un sentiment identitari espanyol ha d’anar sempre acompanyat del desig de voler continuar formant part de l’Estat espanyol. Però no. Hom pot sentir-se català i espanyol o, fins i tot, espanyol a seques, i voler, tot i així, la independència de Catalunya, dels Països Catalans. El seu caràcter etnicista els traeix. El nostre tarannà és integrador, respectuós amb la diversitat, i ens permet mantenir qualsevol identitat, qualsevol llengua, i, alhora, apostar per un nou país on, precisament, no compti d’on venim, sinó cap a on volem anar plegats. Mantenir les arrels i mirar endavant no és només possible, ans necessari.
I perversa, perquè després d’expulsar de casa milions de ciutadans d’Andalusia, Múrcia i tantes altres regions espanyoles per la incapacitat de les seves classes dirigents de crear les condicions mínimes per al desenvolupament econòmic, aquestes mateixes classes dirigents, l’oligarquia corrupta, prepotent i feixistoide de l’Estat espanyol, pretén manipular els descendents d’aquells que es van veure forçats a emigrar tot dient-los que ells són els garants de l’espanyolitat de Catalunya. I s’equivoquen. Aquells que van venir de fora i els seus descendents han esdevingut, si ho han volgut –i així ho ha fet la immensa majoria–, catalans, sense haver de renunciar emperò als seus orígens. I molts d’ells aposten per un país millor, sense condicionants externs. Els sona Súmate?
Volem un Estat nou per poder fer un país millor. Que ens equivocarem en moltes coses? Possiblement, però ens equivocarem nosaltres, tots junts, nascuts aquí o vinguts de fora. I no, no haurem de triar entre ser catalans o espanyols. Podrem triar la nacionalitat catalana –aquella que ens neguen–, l’espanyola o ambdues. Ningú no ha de renunciar a res. D’això se’n diu poder decidir. I decidir és democràcia.

Directa, 16-10-14

També el podeu llegir en aquest enllaç del diari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada