Verba, non facta en imatges

Els alumnes de 1r del batxillerat artístic de la meva escola, el Col·legi Sagrada Família de Sabadell, han fet un treball consistent en agafar un microconte de Verba, non facta i convertir-lo en una fotografia. Sota el guiatge de la professora Xell Gispert, han fet una feina excel·lent i, cada dia fins a arribar a Sant Jordi, s'ha compartit una de les fotografies a les xarxes socials de l'escola, acompanyada del conte. Aquí els teniu, i esperem que us agradin!

L'autobús

L’autobús és a la parada. Dues o tres persones fan cua per pujar-hi. Toquen les tres i una munió de gent surt de les oficines de l’altra banda del carrer. Volen agafar l’autobús. Gairebé sense mirar, travessen el carrer en massa i es posen a la cua. A poc a poc van pujant a l’autobús. A dins l’aire és gairebé irrespirable. Amuntegats, els passatgers contemplen la cua inacabable. Passen els minuts. Passen les hores. Es fa de nit i hi continua pujant gent. La matinada els enxampa i la cua no s’acaba. Quan surt el sol, els més impacients comencen a neguitejar-se. “És que si no ens afanyem...”, diu algú. Però no acaba la frase, perquè toquen les vuit i la gent comença a baixar per la porta del darrere. Hora de treballar.

Berta Pons

La revolta del teclat

Estava treballant amb l’ordinador i, de cop i volta, la lletra F s’ha aixecat, ha alçat la vista per damunt de la G i s’ha adreçat a la N. Ei, per què hi ha una N que duu barret i no hi ha cap F que en dugui?! N amb barret? –li ha contestat la N. Vols dir aquella que hi ha al final de la teva fila, just abans d’arribar a la ¨´{? Sí, aquesta! Ui, no hi tinc pas res a veure, amb la Ñ! Doncs no m’ho crec –ha aprofitat per dir la Q, que s’ho mirava amb atenció. Ni jo tampoc! –hi ha afegit la U. En un tres i no res, les altres lletres s’han anat incorporant a la protesta, enfurismades per aquesta discriminació. Fins que, tot d’una, la F ha sortit del seu lloc, molt en&adada, i ha dit que allò era inadmissible i que calia denunciar-ho. La B i la J s’hi han adherit a l’instant i ha començat un guirigall descomunal. \o m’ho mirava am* precaució, però ara s’estan començant a ai¬ecar totes i >a ver¿it·” és qu~ ai!í no es pot tre\alla?. A%gú t; un alt:;e or·in|ador???

Pau García

Sense paraules

            Viatja d’un país a l’altre, contempla tots els paisatges, gaudeix d’incomptables postes de sol, admira mil obres d’art, flaira l’enèsim perfum, escolta milions de cançons, tasta les menges més exòtiques. Fins que un dia la veu, banyant-se nua en el riu, i comprèn que per fi l’ha trobat.

Júlia Cladellas

Tomàquet

Van convidar-lo a sopar en un restaurant de cuina d’autor i, tan bon punt veié aquell plat immens amb un minúscul tomaquet al bell mig, exigí que li portessin immediatament l’accent que hi faltava. I és que, si no hi havia d’haver gens de varietat, com a mínim que hi hagués quantitat.

Àlex Morera

Peix al cove

Quan va tenir tot el peix al cove va adonar-se que, fet i fet, preferia un bon cistell ple de rovellons.

Martina Valera

Papers

Quan el líder republicà guanyà les eleccions amb una majoria aclaparadora, no ho dubtà ni un segon i es féu coronar emperador. La reacció de l’oposició no es féu esperar. Els monàrquics demanaren la restauració immediata de la legitimitat republicana, els ecologistes incendiaren un bosc als afores de la capital per poder-hi fer una acampada de protesta, l’esquerra revolucionària exigí la intervenció dels antiavalots i els pacifistes feren un atemptat davant del palau presidencial. Els feixistes decidiren agafar un llibre.

Arnau Pich

Cartes

Griselda Riera? El nom no em sonava de res, però era evident que anys enrere ens havíem enviat cartes. Aquell sobre mig esgrogueït que acabava de trobar, tot remenant papers vells, n’era la prova. Encuriosida, vaig començar a llegir-la. Em parlava dels músics que escoltava, dels escriptors que llegia, i d’una trobada de joves on volia assistir i a la qual, em deia, li agradaria que jo també anés. Griselda? Griselda d’Alella? Sí que havia estat a Alella, a la meva època a l’esplai, però Griselda... Res de res. Calla, vaig dir-me, la buscaràs a les xarxes socials. Griselda Ribes, Griselda Ricomà... Griselda Riera! D’Alella! Havia de ser-ho. Cap foto, però. Una noia discreta, vaig pensar. I ara què? Doncs li enviaria un missatge privat, sí. Per si el meu nom no li deia res, li vaig explicar que era una noia de Terrassa, que havia trobat una carta seva, antiga, i que havia tingut ganes de reprendre el contacte. Van passar uns quants dies i la resposta no arribava. Fins que un dilluns, en obrir el compte, vaig trobar-me el seu missatge. Sabia qui era, guardava les meves cartes –es veu que en tenia més d’una– i, deia, tenia ganes de tornar-me a veure. Vam quedar per aquell divendres, a Alella.

El trajecte fins al Maresme se’m va fer llarg. Em sonaria la seva cara, quan la veiés? Palplantada davant del seu portal, encara vaig esperar uns segons abans de trucar, repassant les frases que faria servir per trencar el gel. El timbre, estrident, va trencar el silenci. A l’instant vaig sentir el so d’unes passes baixant apressades l’escala, un baldó que s’obria i unes paraules que ho van explicar tot. Benvinguda a casa. La Griselda Riera era jo.

Sandra Jaén

Roda el món

            L’adúltera potencial està farta del seu home. L’adúltera s’embolica amb un suec que és de vacances al país. L’adúltera s’embolica amb un noi ebrenc que està estudiant a la ciutat. L’adúltera s’embolica amb el veí del primer. L’adúltera es divorcia del seu home. L’adúltera es casa amb el veí del primer. L’adúltera s’embolica amb el seu ex. L’adúltera és feliç. Amb el seu ex.

Jan Pinillos

Mirades

Se li descordà el rellotge i li caigué a terra i ella, que passava pel seu costat en aquell instant, s'ajupí a collir-l'hi. I quan les seves mirades es creuaren, el temps s'aturà.

Carla Julián