Cohesió social i llengua

Les llengües no són només eines de comunicació. Rere cada llengua hi ha una visió única i genuïna d’interpretar el món, de manera que per conèixer a fons un país, una cultura, una realitat social, ens cal saber-ne la llengua. A més a més, les llengües són elements d’identificació col·lectiva. La llengua funciona com un nexe d’unió entre totes les persones que la parlen i compta amb un valor afegit: no és un factor excloent i que tanqui portes, ans integrador, acollidor, una ruta d’accés immillorable per esdevenir membres d’una comunitat, un factor cohesionador. Les llengües sempre sumen, ja que podem aprendre’n tantes com vulguem sense haver de renunciar a la nostra. Són, doncs, un patrimoni col·lectiu incomparable. Tanmateix, entre el 50% i el 90% de les més de 5.000 llengües del món estan en risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística. Llengües forasteres amb més recolzament demogràfic, polític, jurídic i econòmic van arraconant-les a usos domèstics fins que acaben extingint-se. I amb elles, tot el coneixement específic que han acumulat, la seva manera d’entendre la realitat. Una llengua, per gaudir de plena normalitat, necessita disposar d’un marc legal que li doni preferència i que faci que esdevingui l’habitual en tots els espais d’ús. I un dels pilars bàsics per aconseguir-ho és, lògicament, que sigui la llengua vehicular de l’educació, la llengua en què aprenguin tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva primera llengua. Atacant aquest pilar, intentant posar fi a la immersió lingüística, l’estat espanyol evidencia, per enèsima vegada, la seva voluntat  d’exterminar la nostre llengua i el nostre poble. No ens entenen ni ens volen entendre; senzillament, volen assimilar-nos. No calen gaires divagacions. Només hi ha una lectura: agressió. Només hi ha una resposta: independència. Pas a pas, sumant el suport necessari, però amb la independència com a objectiu col·lectiu.