300 anys després, els catalans decidim

Que et convidin a fer una xerrada sempre és un luxe. Que sigui en un monestir del segle XII encara ho fa més atractiu. I que sigui per parlar del tricentenari, no té preu. Ahir vaig ser a Santa Maria de Gualter i aquestes són algunes de les reflexions que hi vaig fer mentre el sol es ponia entre unes parets gairebé mil·lenàries.

Parlar del tricentenari és parlar de dues dates, el 1714 i  el 2014, i del paral·lelisme entre una i l’altra. El 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrecht, els catalans de l’època –o si més no les seves classes dirigents– van haver de decidir. Van haver de triar entre la rendició o la resistència. I van optar per resistir. I no ho van fer per pura rauxa, sinó perquè intuïen les conseqüències de sotmetre’s al Borbó. No debades, mig segle abans Lluís XIV, avi de Felip V, fruit del Tractat dels Pirineus, havia abolit les institucions catalanes a la Catalunya Nord, hi havia introduït nous impostos i hi havia prohibit l’ús del català. Efectivament, amb la desfeta de 1714, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta amb l’objectiu de fer desaparèixer la nació catalana. Però no ho va aconseguir. La Renaixença, la Mancomunitat o la República van fer palès que la voluntat de ser del poble català continuava existint. De fet, devem ser l’anomalia política més gran d’Europa, ja que seria difícil trobar una altra nació que, tot i no disposar d’estat propi, mantingui una consciència nacional tan nítida, una llengua que, si bé minorada, en cap cas no és minoritària, i un anhel tan clar d’esdevenir un nou estat independent. Les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament, les campanyes difamatòries promogudes per partits espanyolistes i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, sumades a les negatives a parlar d’un pacte fiscal o del dret a decidir, han empès una part important dels catalans del Principat cap a l’opció independentista. En poques paraules, una manca total de cultura democràtica per part de l’Estat espanyol, oposada a la que mostra el Regne Unit envers Escòcia. Les reivindicacions del dret a decidir i de la independència han anat sumant adeptes en diverses fases. Primer, els que ho han fet per motius estrictament identitaris; després, els que s’hi han afegit per motius econòmics i, finalment, els que han fet el pas moguts per motius estricament ètics. Farts que ens diguin qui hem de ser, com hem de parlar i de quina manera hem de gestionar els nostres recursos. Mentre l’espanyolisme només té el discurs de la por, sense cap fonament real, l’independentisme s’ha bastit d’arguments contrastables que evidencien la viabilitat econòmica, política i social d’una Catalunya independent. I, per sobre de tot, el plantejament que volem fer un país del tot nou, on no compti d’on venim, sinó cap a on volem anar. L’independentisme no és etnicista, sinó integrador, perquè la independència beneficia tots els catalans, independentment de l’origen, del sentiment de pertinença que tinguin –és possible sentir-se, també, espanyol, i voler la independència del país– o de la llengua que parlin. La independència és un repte col·lectiu incomparable i si aquesta és la decisió del poble català, l’Estat espanyol no la pot aturar.