Pàgines

dijous, 28 d’agost del 2014

El pla V

El país no té pla B. El país només té pla V. V de Via catalana. V de Volem Votar. V de Vinga, Va, apunteu-Vos-hi que hem d’omplir a Vessar Barcelona! I, sobretot, V de Victòria. El nostre objectiu. El pla V és a les Vostres mans.


dilluns, 18 d’agost del 2014

Reptes independentistes

Per a molts sobiranistes, la independència és un objectiu en si. Ep, i em sembla completament respectable! Però per a mi no ho és. A parer meu, la independència ha de ser el mitjà a través del qual hem d’assolir un objectiu més ambiciós, el de fer un país realment nou. No n’hi ha prou amb canviar de bandera. Si volem independitzar-nos de l’Estat espanyol no ha de ser per repetir els seus vicis, la seva burocràcia, la seva incompetència i la seva nul·la qualitat democràtica. La independència és l’oportunitat de començar de zero en molts aspectes. Triar el model d’estat, decidir si volem formar part de la Unió Europea o no, aprofundir en la democràcia participativa, gestionar els nostres recursos econòmics, ser estrictes en garantir la transparència pressupostària del Govern, exigir la priorització de polítiques socials, garantir l’equilibri mediambiental, limitar els poders financers, plantejar-nos si realment ens cal un exèrcit, normalitzar la llengua i la cultura sense interferències alienes, apostar per la diversitat. Segurament ens equivocarem en moltes coses, però almenys serem nosaltres els que ho estarem fent. Aquest és el gran repte que ens plantegem. Potser a algú li sona a utòpic, i ho entenc. La independència equival a incertesa, sí, però qui prefereix la certesa de formar part d’un Estat espanyol fallit?

Ah, i pel que fa a la consulta, voler organitzar-la sense trencar la legalitat espanyola és com voler fer una truita sense trencar cap ou. I nosaltres volem una truita catalana!


dimarts, 12 d’agost del 2014

Identitaris



Quan els membres de Societat Civil Catalana van reunir-se amb el president, li van comentar que la majoria de catalans (un 70% segons els estudis publicats) també se senten espanyols i que, per tant, no volen la independència. Interessant reflexió, sobretot tenint en compte que prové d’una entitat que es declara no nacionalista i no identitària. Hi pot haver un argument més identitari que el que proclama que el teu posicionament davant la independència està completament condicionat pels teus orígens? Segons ells, si també et sents espanyol, per força has de voler que Catalunya continuï formant part de l’Estat espanyol. Però no. Els mateixos estudis indiquen que hi ha molts catalans que, tot i que continuen sentint-se també espanyols, no dubten a posicionar-se a favor de la independència. Voler mantenir les arrels personals i anhelar un país nou, obert, divers i respectuós és perfectament compatible. Perquè el que compta no és d’on venim, sinó cap a on volem anar. L’independentisme no és excloent. Els excloents són ells.

dilluns, 4 d’agost del 2014

Enraonar



Fa un parell de setmanes el diari espanyol El País va publicar un article que començava amb una referència al meu llibre I si parlem amb el veí del segon?, un exemple, segons l’autora, de la pressió a què estan sotmesos els unionistes a Catalunya. I és que es veu que voler parlar –repeteixo, parlar– amb algú que no veu clar això de la independència ja és una manera de pressionar-lo. Sincerament, no sé què es pensen que vol dir parlar, però per a mi no és res més que un intercanvi d’idees, amb normalitat, educació i respecte. Potser per a ells, per als espanyolistes, tan avesats a imposar el seu criteri, parlar equival a amenaçar. A parer meu, però, el diàleg és el fonament de la democràcia, allò que ens fa ser una societat plena.

I la setmana passada, Arcadi Espada, en el seu blog en un altre diari espanyol, El Mundo, utilitzava la portada del llibre per vincular l’independentisme amb el cas de corrupció de Jordi Pujol i per remarcar, en un gest clàssic del totalitarisme ideològic, que els unionistes són els que tenen la raó. Una bona actualització de les veritats absolutes del franquisme.

Article d'El País.

Apunt del blog d'El Mundo.