L'arbre de colors

Charlie Hebdo, l’horror de la matança, les noves formes d’organització del terrorisme, l’intervencionisme occidental als països àrabs, la ineficàcia de les polítiques europees d’integració, la solidaritat amb les víctimes dels atacs, la indiferència envers les accions de Boko Haram, els límits de l’humor, la hipocresia de dirigents polítics, l’excusa per una Patriot Act a l’europea. Sí. I la islamofòbia, la xenofòbia, el racisme i el feixisme que se’n deriven, tots ells fruits de la por. La por a allò desconegut, diferent. La por que s’esvaeix amb l’educació, la tolerància i el respecte a la diversitat.

Per tot plegat, és un luxe que el Servei Ciutadà d’Acolliment als Immigrants (SCAI) de Sabadell m’hagi publicat el conte L’arbre de colors, amb unes il·lustracions fantàstiques del Josep Xavier Puig. Perquè fer una societat oberta, acollidora, tolerant i integradora depèn de tots nosaltres.

Raonar per enraonar

Els demanem una pregunta clara i ens en donen dues. Els demanem un referèndum i ens donen un procés participatiu. Els demanem eleccions anticipades i les ajornen. Sí, ja sé que estem de rebaixes, però la independència no es retalla, eh? Va, aprofitem que hi torna a haver confiança i tots a treballar per aconseguir una majoria eixordadora, que això de fer un país nou i millor bé s'ho val!

I, sinó, fem un cop d'ull a l'Estat espanyol. Que la dreta espanyola digui que cal que Espanya torni a tenir presència a Catalunya i que la millor manera de fer-ho és amb la guàrdia civil i l'exèrcit no és tan estrany. Ja sabem qui són. Però que una suposada esquerra (PSOE, Podemos) negui el dret a l'autodeterminació del poble català evidencia que la relació Catalunya-Espanya no és una qüestió ideològica, ans visceral. Per això se'm fan incomprensibles els posicionaments polítics que pretenen canviar Espanya. Amb qui no raona no s'hi pot enraonar.

Un nou país, una nova ciutat

Hi ha catalans que pensen que la millor manera d'arribar a la lluna és anant en un únic coet i uns altres que preferim anar-hi en diversos coets, encara que no siguin tan grans. I cadascú està convençut que la seva opció és la que permet dur més passatgers. Triar és complicat, sí, però si partim del convenciment que uns i altres realment volem arribar-hi, bé hem de posar-nos d'acord. Així que no ens deixem arrossegar per la sensació que som en un atzucac, perquè l'únic atzucac és l'Estat espanyol. Simplement som en un mar de boira. Que la boira no ens impedeixi de veure la lluna.

Ah, i fer un país de bell nou també implica fer ciutats noves, eh? Sabadell, per exemple. I en aquest cas tinc clar qui vull que sigui la persona que ho lideri. Perquè és infatigable, compromès, inconformista i, sobretot, una bona persona. Endavant, Juli.

Vídeo I tu... ja saps qui és en Juli?

La gota, en àudio

He de reconèixer que, de tant en tant, de l'entesa entre sabadellencs i terrassencs en surten coses prou interessants. Sense anar gaire lluny, l'amic Sergi Carles, de l'estudi terrassenc TodoJingles, m'ha regalat aquesta fantàstica gravació del conte La gota, de Verba, non facta. Ep, això no treu, però, que Sabadell sigui capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general. I Terrassa no.

Podeu escoltar-la aquí: