Un país per enraonar

Els que volien llista unitària ja la tenen –i quina llista!– i els que en volíem més d’una, de llista, podem triar entre dues alternatives prou interessants. D’això se’n diu quadrar el cercle. Assolit aquest punt, però, el que toca és ampliar la base social i electoral de l’independentisme. I tot i que és evident que això passa per atraure les persones que encara estan indecises, personalment no crec gens en les campanyes massives, sinó que penso que el que calen són accions de proximitat. I quan parlo de proximitat em refereixo a l’amic, el veí, el cunyat o el company de feina. Vols dir que això de la independència és positiu? Oi tant que sí. D’arguments no ens en manquen: més recursos econòmics per a polítiques socials, democràcia real no supeditada a règims d’arrel dictatorial, separació real de poders, administració menys burocratitzada, reconeixement internacional, normalització lingüística i cultural, respecte a la diversitat. Un nou país amb un nou model social i econòmic. Una revolució popular i democràtica. Qui pot no voler sumar-s’hi, tret dels unionistes viscerals, aquells que prefereixen que Catalunya continuï dins d’Espanya encara que això els repercuteixi negativament? Endavant les atxes, doncs. Anem a veure aquell conegut que no ho acaba de veure clar –encara que només sigui un– i parlem-li des de l’objectivitat, la sinceritat, l’autoestima i les ganes de fer un país millor. La República Catalana.

Reflexió per a la victòria

Perquè 300 anys són 300 anys. Perquè ens han volgut submisos i callats. Perquè han pretès que no siguem. I, tanmateix, som. Perquè no han pogut apagar les nostres fogueres. Perquè hem esberlat les seves fronteres. Perquè ells no canvien i nosaltres ho volem canviar tot. Perquè del seny n’hem fet rauxa i de l’amor revolta. Sí, l’espurna ha encès la nit i ja veiem que trenca el dia. I el somni ha esdevingut horitzó. Mentre alcem un puny, donem l’altra mà. Perquè som el silenci eixordador i la fressa constant. Perquè les portes ja són obertes i la música ho omple tot. No van passar, avis. No van passar, àvies. Ens vam saber insubmisos a la injustícia i la injustícia ens va rebel·lar. I avui ens brillen els ulls. Ens brillen. Perquè això és la revolució. Perquè som un sol poble i la paraula és nostra. Nostra.

Ridícul lingüístic

L'acord del PSC i Ciudadanos a Lleida és altament representatiu. Ho és perquè ens permet veure què està disposat a fer el PSC per aferrar-se al poder. I ho és perquè és un assaig d'allò que Ciudadanos voldria implementar a tot el país. Diuen que no són nacionalistes, però volen que la bandera espanyola onegi arreu i que l'estelada no sigui enlloc. Diuen que promouen el bilingüisme català-espanyol, però en comptes de fomentar la llengua menys normalitzada d'aquest binomi -per raons demogràfiques, econòmiques, polítiques i, oh sí, també legals (unes 500 lleis i normatives fan obligatori l'ús de l'espanyol en gairebé tots els àmbits)-, imposen de nou la dominant. I diuen tot això mentre al País Valencià, on la situació del català encara és més complicada, no mouen ni un dit per defensar aquest suposat bilingüisme, ans pretenen acabar de bandejar la llengua pròpia tot titllant-la d'aldeana. No ens enganyem. La política lingüística que promouen és la mateixa del PP. Exigir que els altres, els parlants de llengües minorades, siguin bilingües perquè ells puguin continuar sent monolingües. Perquè després puguin anar per Europa sense entendre ningú i sense que ningú no els entengui. Oi, Rajoy?

Llistes

Jo sempre havia defensat que la millor opció de cara a unes plebiscitàries eren tres llistes separades sota un paraigua compartit. Era la meva humil opinió. Tot i així, després que l'ambient s'enrarís d'allò més, vaig arribar a un punt en què m'era igual la llista del president, la llista amb el president, la llista sense el president o la llista de la compra del president. Avui, però, amb l'embranzida que està prenent tot plegat i la il·lusió de nou compartida, em sembla que tota opció serà bona i, prenguem la decisió que prenguem, el més important és prendre-la ja i posar-nos a explicar a tort i a dret per què la independència és l'única revolució democràtica i social possible. És l'hora d'enraonar, d'esvair dubtes, d'explicar propostes, de compartir somnis. De fer el país.

Independència política, justícia social

Podem protestar perquè ens imposen la llei mordassa. Podem protestar perquè ens neguen els nostres propis recursos econòmics. Podem protestar perquè no ens deixen aplicar les nostres pròpies polítiques socials. Podem protestar perquè ens esbocinen el sistema educatiu. Podem protestar perquè ens arraconen la llengua i la cultura. Podem protestar perquè els trens no funcionen i perquè els ports i els aeroports estan infrautilitzats. Podem protestar perquè ens fan mantenir el seu règim.

Podem protestar per tot això i més, sí. O bé podem dir prou i construir un país independent on no calgui protestar per totes aquestes coses. Perquè la independència i la justícia social són indestriables.