Un país per enraonar

Els que volien llista unitària ja la tenen –i quina llista!– i els que en volíem més d’una, de llista, podem triar entre dues alternatives prou interessants. D’això se’n diu quadrar el cercle. Assolit aquest punt, però, el que toca és ampliar la base social i electoral de l’independentisme. I tot i que és evident que això passa per atraure les persones que encara estan indecises, personalment no crec gens en les campanyes massives, sinó que penso que el que calen són accions de proximitat. I quan parlo de proximitat em refereixo a l’amic, el veí, el cunyat o el company de feina. Vols dir que això de la independència és positiu? Oi tant que sí. D’arguments no ens en manquen: més recursos econòmics per a polítiques socials, democràcia real no supeditada a règims d’arrel dictatorial, separació real de poders, administració menys burocratitzada, reconeixement internacional, normalització lingüística i cultural, respecte a la diversitat. Un nou país amb un nou model social i econòmic. Una revolució popular i democràtica. Qui pot no voler sumar-s’hi, tret dels unionistes viscerals, aquells que prefereixen que Catalunya continuï dins d’Espanya encara que això els repercuteixi negativament? Endavant les atxes, doncs. Anem a veure aquell conegut que no ho acaba de veure clar –encara que només sigui un– i parlem-li des de l’objectivitat, la sinceritat, l’autoestima i les ganes de fer un país millor. La República Catalana.