L'experiència de compartir les paraules

Això dels contes és tot un món. Quan dius que et dediques a escriure i explicar contes ja saps quina és la primera pregunta que et faran. Contes per a infants? Aleshores has d’aclarir que no, que són contes per adults. I arribats a aquest punt ja esperes la segona. Contes eròtics, vols dir? I clar, et veus empès a fer un altre aclariment, explicant que no, que simplement són contes, relats, narrativa breu. I ja està. Petites grans històries. Expliques contes per adults?, t’insisteixen. Quina mena de contes? Doncs contes per gaudir, però també per reflexionar. La paraula dita, la tradició oral. Sabeu què és un cantautor?, els demano. Doncs jo sóc un contautor. I la cosa queda aquí.

            Pensava en tot plegat fa uns dies, mentre m’encaminava cap a l’Escola Pia de Sabadell. Hi anava per conversar amb els alumnes de 1r d’ESO sobre el meu recull Verba, non facta, un acte emmarcat en el programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. I és que el públic d’aquell dia seria diferent. Ja no eren nens, però encara no eren adults. Què en pensarien, dels meus contes? Els haurien entès? Sabia que n’havien treballat uns quants a l’aula i les professores ja m’havien avisat que tenien un feix de preguntes per fer-me. I jo en tenia ganes.

            Interrompeu-me, pregunteu-me el que vulgueu, els vaig dir d’entrada. I la cosa va fer efecte. Unes quantes mans es van alçar i les preguntes van començar a ploure. Quan vas decidir que volies escriure? I per què? Per què escrius contes? Per què n’hi ha tants que parlen d’amor? T’identifiques amb els teus personatges? I jo vaig anar enllaçant una resposta amb una altra, un conte amb un altre, conversant i compartint. Fins que vaig ser jo qui va fer-los una pregunta. A algú de vosaltres li agradaria ser escriptor? I una veu decidida em va respondre. I després una altra. I encara una altra. I aleshores vam començar a teixir complicitats. Tantes, que quan al cap d’uns minuts el timbre va anunciar l’hora del pati, diversos alumnes van quedar-se a l’aula per continuar la conversa. Entre ells, els que m’havien dit que volen ser escriptors. Encuriosits, interessats.

            Sí, va ser tota una experiència. I una de les conclusions que en vaig treure és que m’agrada aquest país que aposta per acostar la literatura a les escoles. Perquè, sens dubte, les lletres a les aules són la millor eina per fer persones lliurepensadores.

Lletres Catalanes, 17 de maig de 2017

Podeu llegir l'original aquí.