Ahir al bell mig del Garraf, amb la Laia, la Sandra i la Lara fent un elogi de l'amistat amb música, dansa i la paraula. Amics. Amor. Què, sinó?
Elogi de l’amistat
Diu el diccionari que un
amic (ep, o una amiga!) és una persona amb qui tens un lligam afectuós sense
que hi hagi cap vincle familiar ni d’amor sexual. Però què voleu que us diguem. A nosaltres això de l’amistat ens sembla una
miqueeeeta més difícil de definir...
Perquè un amic és aquella
persona que et coneix les virtuts i, sobretot, els defectes. Que no busca en tu
la perfecció sinó que t’accepta amb totes les imperfeccions (que poden ser
moltes!) Que t’explica les bajanades més grans i els secrets més íntims. Que hi
pots parlar quan vols perquè, per damunt de tot, t’escolta. Que fa dels
silencis les millors paraules. Que et fa riure i que et fa plorar. Que et roba un
somriure rere l’altre. Que admires i que t’admira. Que quan t’abraça sembla que
el món s’aturi. Que et canta cançons encara
que desafini terriblement. Que t’escriu cartes amb una lletra inintel·ligible.
Que t’envia missatges que només tu i ell podeu entendre. Que està com un llum.
Però com un llum! I que potser només ho saps
tu. Que és en aquesta bogeria on resideix l’amistat. L’amistat de debò.
Siguem
vells amics (amb v!) o acabats de conèixer, l’amistat ens fa més bells (amb b!)
i únics i còmplices i ens entrellaça en un desordre mental on les paraules
deixen de tenir sentit i l’únic que compta és l’amic, l’amiga, aquell reflex de
tu mateix, aquell mirall que ens deixa ser qui som i que, en el fons, ens fa
ser qui som.
Amics. Amor. Què, sinó?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada