De models econòmics i models humans

Confinar. D’acord amb el diccionari, obligar algú a romandre tancat dins un espai limitat. Com la Terra, que per molts avenços tècnics que hi hagi hagut continua sent l’espai limitat per a la humanitat. Sí, l’espai que dia rere dia hem explotat, contaminat, menystingut, destrossat.

Confinar. També d’acord amb el diccionari, fronterejar, ésser veí, contigu. Sabadell confina amb Terrassa. Tu confines amb els teus veïns. Sí, aquells desconeguts amb qui amb prou feines et saludes. Perquè tenim molta feina. Perquè anem a la nostra. Perquè el model socioeconòmic ens empeny cap a l’individualisme absolut.

Així estem: confinats. I no, no us diré tot allò que podem fer en confinament perquè les xarxes en van plenes, sinó que us compartiré les conclusions d’un debat que vaig tenir amb els alumnes d’economia abans que se suspenguessin les classes. Consumim massa i ho fem sense sentit. Cada compra ens produeix una satisfacció momentània que s’esvaeix al cap de poc. Això ens empeny a tornar a comprar en una roda que sembla que no tingui aturador. I tot plegat amb unes condicions pèssimes per a molts treballadors i unes repercussions terribles en el medi ambient. Què hi podem fer, doncs?, els vaig preguntar. Consumir menys, apostar per productes de proximitat, desaccelerar, però no aturar-ho tot de cop, que l’economia no està preparada! I mireu on som avui: tot aturat i sense saber cap on anem. Potser serà l’enèsima excusa perquè els estats –rere els quals hi ha sempre les grans corporacions– continuïn limitant els drets civils més bàsics, de manera que obres de ficció com Un món feliç, 1984, Fahrenheit 451 o El conte de la serventa no ens en semblin tant, de ficció. O potser serem capaços, com a humanitat, d’entendre que som part del planeta –i no pas a l’inrevés– i que l’economia ha d’estar al servei de la societat i que, per tant, cal avançar vers un model econòmic que es fonamenti en la cooperació i la solidaritat entre persones i entre pobles. Potser, en definitiva, el que ens cal és una revolta, la revolta de la consciència i el sentit crític.

Aquesta no és, però, l’única revolta que ens cal. Perquè hi ha tot un reguitzell de petites revoltes quotidianes que ens poden ajudar a construir una societat més oberta i més cohesionada. I sembla que aquests dies n’estem aprenent, agraint l’esforç a aquells que són a primera línia, compartint allò que sabem fer, buscant la bellesa a través de l’art i la cultura, estrenyent llaços en la distància i potser, fins i tot, parlant més que mai amb aquells que estimem. I això, si som capaços de fer-ho perdurar, és tota una revolta, una revolta d’amor i solidaritat, una revolta que ens fa més humans.

Així estem: confinats. Però potser amb gestos ben senzills (fixeu-vos-hi: suprimint només una lletra!) podem passar de confinats a confiats. De confiats en una espècie humana que hauria de poder demostrar que sap habitar en condicions aquesta massa rocosa que gira sobre ella mateixa a gran velocitat al voltant d’una bola incandescent que es desplaça a un ritme vertiginós en una galàxia que no és res més que una entre milions en un univers que s’expandeix cap a confins desconeguts. Ho intentem?

Publicat a iSabadell el 23 de març de 2020