David Vila i Ros (Sabadell, 1977), a banda de ser professor i dinamitzador
lingüistic, és l’autor prolífic d’una llarga sèrie d’articles en el camp de la
llengua i de la cultura. Fervent defensor de les llibertats en general i
compromès amb diverses entitats, recorre el territori i, mitjançant
conferències, programes de ràdio, recitals o presentacions de llibres, pretén
transmetre la seva passió per la literatura, per les llengües i pel país. Profundament influït per les obres d’en
Pere Calders i de l’Enric Larreula, l’autor vallesenc s’ha consolidat els
darrers anys com a referent en el gènere del conte, que reinvindica a través de
reculls de contes afegits a una bibliografia ja extensa com per exemple Ni
ase ni bèstia (2010), Verba, non facta (2014) i Roba estesa
(2017) i també de contes il·lustrats, com El Monstre Joan va a l’escola
(2019).
La revolta de Cramòvia i altres contes (2020) conté prop de 100 contes i
microcontes distribuits en quatre apartats principats, l’un d’ell titulat “De l’obaga”, que ocupa la part central del llibre. L’autor, que d’entrada convida al lector a
trepitjar amb la ment oberta el petit gran país de Cramòvia, parteix d’un
postulat assumit, tan en el fons com el contingut, que llegir i escriure ens
fan lliures, i que el conte pot ser una de les eines de transformació cap a un
món millor.
AMOR, ABSURD I REVOLTA
Cada conte de La revolta de Cramòvia porta el segell propi de
l’estil “vilanià”, hereu inconfessat per la seva humiltat d’en Pere Calders. Cada
pessic de text regala al lector el seu toc d’humor, d’amor, o de revolució,
junts o separats.
L’amor és un dels grans temes a l’obra d’en Vila. Transpira al llarg dels
contes. L’amor pot adquirir unes dimensions camaleòniques segons les
situacions, però sempre hi és. S’encarna en les recurrents (re) trobades entre
el personatge en primera persona i ella, una figura desdibuixada que va agafant
cada cop més nitidesa i relleu al llarg de les pàgines. El lector assisteix amb
complicitat i tendresa a la recerca infatigable per part del protagonista d’ella,
de la noia més bonica de la galàxia que li robarà el cor i li farà perdre la
noció de les hores. La feminitat en clau de bellesa i revolta esquitxa tot l’opus. L’ànima
bessona tan anhelada viatja en el mateix tren de la vida que ell però és en
ocasions concretes quan es reconeixen, i presenciar les retrobades quàntiques,
aquesta sèrie de rendez-vous repetits a l’infinit amb les nostres retines de
lector, és pur goig.
La sensibilitat de l’autor impregna també les històries absurdes, o millor
dit, les escenes quotidianes revolucionades per un element extraordinari. La
força de l’autor, fanàtic com hem comentat previament del gran Pere Calders,
és assolir que s’incloguin elements màgics i inesperats en un escenari lambdà,
omplert de “normalitat” i de certa rutina sense que el lector se'n sorprengui, i que acabi integrant-los com a part de la seva realitat. Així, el lector es pot
trobar amb un captaire que esdevè un mag disfressat, un peix que creu que és un
panet (i un panet qui creu que és un peix), una actuació dins una vinyeta d’en
Tintín i un diàleg d’allò més fluid entre un humà i un alienígena una mica poca-solta. El vessant absurd té també una altra funció, contribueix a un
enfocament més humanista, que permet una mirada compassiva envers els
personatges. Així, el lector pot sentir una tendresa absoluta envers un pobre
lladre que s’ha descuidat de portar la cara tapada en un atracament.
Perquè, de fet, els contes d’en David Vila són atemporals, i es permet fins
i tot jugar amb aquest concepte, barrejant les edats i les èpoques, incloent
fins i tot filòsofs antics en unes situacions de caire anacrònic. L’autor celebra la màgia de l’instant, com
càpsules d’un món sencer, fins i tot el rellotge cau de la polsera per
espetegar a terra. Tampoc hi ha un espai precís, tot i que el nom de Sabadell
apareix de tant en tant, però no amb tanta presència com a Les sabates
esblanades, un veritable homenatge a les seves arrels. Els escenaris són més
aviat indrets familiars del nostre entorn més proper, a les biblioteques, al
bar o la botiga del barri, al carrer de la ciutat, al vagó d’un tren de
rodalies. Tanmateix, sí que surten puntualment localitzacions concretes com
València, el Montseny, Girona, París o fins i tot Nashville. L’element natura
te també molt protagonisme, a través del bosc, de la pluja i de la lluna, com
un refugi en l’univers oníricoreal dels mons entrecreauts.
Perquè d’això va tot plegat, de barrejar mons, d’esborrar fronteres i de
franquejar murs. Sota aquest postulat resona el crit de la revolta. En Vila fa
ús del conte, un gènere precís i eficaç per arribar directament a l’esperit i
al cor del lector. Les contundents formulacions però no menys poètiques són com
uns senyals de fum en forma de missatges per ajudar a desenvolupar al
sentiment crític, o almenys a interpelar. Posa llum en la nostra obaga, la zona
d’ombra que guardem dins nostre i les contradiccions i cabòries que s’hi mouen,
les “pregones fondàries”. No es deixa res, abarca la denúncia del feixisme, de
la guerra, del (micro)masclisme, però sempre sota el prisma de la paraula
sanadora, divertida i generosa. Les reflexions sobre el poder i la libertat fan
ressó a l’obra de Franckl. Som els indolents caps d’orquestra del nostre
interior, i el nostre esguard decideix les notes que volem veure a la nostra
pròpia simfonia. I junts, podem fer cançons de protesta.
Cal subratllar per acabar l’extraordinari exercici literari de l’autor que
ens transporta al(s) seu(s) mon(s) amb una paleta de figures d’estils tot
respectant i fent seus els cànons del gènere del conte. L’autor estableix una
relació textual amb el lector, el qual es delecta amb les alegories, les
metàfores, les personificacions, els jocs de paraula, i les referències
metatextuals, fruits d’un coneixement literari profund i d’una dèria per la rigorositat en el procès de redacció. El
sabadellenc juga amb qui el llegeix, el fa actor i partícep de les aventures
narrades. El llibre esdevé el pati de nens que juguen, descobreixen la vida i
aprenen a estimar i a rebelar-se. I com a última original delicatessen, en
Vila comparteix una cronologia del país de Cramòvia, com una mena d'autoregal,
un luxe propi de l’escriptor, resultat d’un treball literari de recreació de la
història d’un territori imaginari. O potser no tant, que potser ens sona
familiar?
Els contes de La revolta de Cramòvia són gairebé sinestèsics, hi convergeixen els sentits, i els sentiments. Cada fragment recorregut convida a un somriure, a una onada dins del cor, a una reflexió i a cada racó de la lectura, ens pot arribar l’olor de terra mullada, la visió de la nuesa d’una esquena, la flaire de la revolució dels carrers en flames i la serenor d'una brasa crepitant. Es això, delectança de la revolta en un món divertit i ple de bellesa on sols l’amor és al capdavall la resposta.
Jessica Nequeulman parlant de La revolta de Cramòvia i altres contes
Totalment!
ResponElimina