El fil [in]visible del català

Si volem salvar el planeta no n’hi ha prou amb tenir consciencia mediambiental; hem de passar a l’acció i reduir, reciclar, reutilitzar. Si volem una societat més justa no n’hi ha prou amb tenir consciència social i de gènere; hem de rebutjar qualsevol mena de discriminació i fomentar la cultura del respecte i la igualtat. I si volem que el català sigui una llengua plenament normal no n’hi ha prou amb tenir consciència lingüística; l’hem de fer servir sense complexos, tothora i amb tothom. I és que els estudis ens indiquen que el coneixement del català augmenta, però que el seu ús social baixa, fruit d’un hàbit fortament arrelat: la immensa majoria dels catalanoparlants canvien al castellà quan pensen que l’interlocutor potser no els entendrà. Un color de pell, una manera de vestir, un accent diferent o fins i tot el fet que l’altra persona no s’expressi d’entrada en català ja és un motiu suficient per canviar de llengua. Però què percep aquesta altra persona, especialment si és nouvinguda?

Catalunya és un territori ric i divers on es parlen més de 300 llengües. És una terra d’acollida, de fluctuacions de gent i de cultures on cadascuna de les llengües és fruit de l’arribada d’un catalanoparlant “hipotètic” (fem servir aquest adjectiu a consciència). Qui emprèn el viatge cap a un nou país espera una nova vida, definitiva o temporal. Sigui voluntari o no, el canvi de lloc implica tot un reguitzell de decisions, una de les quals és l’aprenentatge d’una llengua nova. Si ens centrem en el català, partim d’unes dades positives: més d’un 73% dels nouvinguts arribats a començaments d’aquest segle tenien una primera llengua de la família romànica. Per tant, la comprensió del català no hauria de ser un problema, atès que el nouvingut no deixa de ser, en gran part, un germà lingüístic. De fet, hauria de ser més fàcil aprendre català per a un francès que no pas per a un coreà. I això no vol dir que aprendre una llengua sigui una fita impossible per a nouvinguts d’altres famílies lingüístiques, ans al contrari, el vessant diferenciador i gairebé exòtic pot atraure i representar també un al·licient. Tot depèn de l’individu, de l’hipotètic catalanoparlant que arriba a casa nostra (la qual serà, també, casa seva, no ens n’oblidem).

És cert, però, que no tothom disposa de les mateixes eines a l’hora d’aprendre una nova llengua. El grau de motivació, de sensibilitat o d'interès varia d’un parlant potencial a l’altre, però aquesta condició ens és desconeguda a l’hora d’encetar una primera conversa. Què ens impedeix, doncs, parlar d’entrada en català, la llengua pròpia del territori? Aquest hàbit de canviar de llengua és, ja ho sabem, conseqüència de segles de repressió, de l’autoodi i d’un complex lingüístic que fan que (inconscientment, tot sigui dit) ens adrecem en una altra llengua (en castellà, o fins i tot en anglès!) a una persona “de fora”. Arribats a aquest punt, cal aclarir que no hi ha cap animadversió envers l’ús del castellà (tant de bo poguéssim parlar totes les llengües del món!), però si nosaltres no parlem català a la gent nouvinguda, qui ho farà?

Posem-nos a la pell del nou català, que ha d’enfrontar-se a moltes dificultats, com la qüestió de la llengua a l’hora de comunicar-se i de buscar feina. Aquesta persona pot sentir que ha d’aprendre català, i nosaltres l’hem d’ajudar en aquest camí. Com ho podem fer? Doncs mitjançant la visibilització de la llengua, practicant-la arreu, fent-la necessària sempre i, més que mai, amb un somriure, perquè, de fet, ens fa il·lusió compartir la llengua. Quantes vegades un catalanoparlant aplaudeix algú “de fora” que parla català? Tanmateix, a l’altre extrem de la balança, quantes persones nouvingudes es queixen de no poder practicar-lo perquè sempre els canviem de llengua? Aquesta és la gran paradoxa a la qual hem de posar solució. A banda d’un ampli ventall d’iniciatives públiques i privades imprescindibles per fomentar la llengua (cursos, voluntariat, activitats, associacions...), el simple gest de parlar català amb normalitat i amb tothom, sense distinció, hauria de ser el pal de paller de qualsevol ciutadà lingüísticament conscient. Aquest gest quotidià, que no ens hauria de costar, pot representar una gran oportunitat per a la persona nouvinguda (o que vol aprendre la llengua després d’anys al país), més que no pas un obstacle. Siguem assertius amb el nostre interlocutor i demostrem-li que sí, que compartim la llengua que estimem, que l’encoratgem i que sobretot li agraïm que hagi fet el primer pas vers el sender de l’aprenentatge del català. Perquè sabem que no és fàcil, perquè ens posem en el seu lloc i, sobretot, perquè Catalunya, els Països Catalans, són terra de tots, del català de soca-rel i del nou català que farà arrels. Acollim en la nostra llengua i amb aquest petit gest hi sortirem tots guanyant. I podrem dir, aleshores sí, que formem una comunitat diversa, integradora i unida pel fil ben visible d’una llengua comuna: el català.

 Jessica Neuquelman & David Vila i Ros, Llenguaferits

Celsona, 23-06-22